Després de les respostes de Riccardo Noury, Laura Quagliolo, Giovanna Procacci, Giovanna Pagani, Guido Viale, Andreas Formiconi i Jorida Dervishi és hora de parlar amb Pia Figueroa, una de les editores de Pressenza.

 

Ara que gairebé som fora de l’emergència de la Covid 19, molta gent diu: “no volem tornar a la normalitat, perquè el problema era la normalitat”.

Això pot ser una gran oportunitat per a un canvi. Segons la teva opinió, ara mateix què necessita ser canviat amb urgència? I què faries per canviar-ho?

A Xile, realment, no ens sentim pas sortint de l’emergència, de fet la situació empitjora cada dia de cada setmana. No només el mal estat de salut de molta gent i tantes persones mortes reflecteixen el fracàs del nostre servei de salut, sinó que també hi ha una desocupació massiva que s’està estenent, fins i tot, entre les categories bàsiques del treball social, com els professors de primària; així com la pobresa de molta gent que ni tan sols té prou per menjar. La nostra classe dirigent ha fallat i es necessitarà quelcom més que uns pocs canvis individuals per solucionar-ho.

Si volem escapar d’aquesta “normalitat” inhumana, haurem de canviar el nostre sistema polític i deixar el capitalisme per a sempre. Certament, no volem tornar als sistemes polítics i socials ja fallits, com el comunisme i el feixisme, tot i que encara hi ha partidaris d’aquests moviments.

Penso més aviat en la idea d’un nou humanisme: un sistema descentralitzat basat en la democràcia real, amb un estàndard de justícia social mai experimentat i una implicació de base, capaç de dur a terme aquest nou procés. Una base que estaria disposada a pensar, escriure, suggerir i participar en tots els nivells: el barri, la ciutat, el comtat, la nació i, fins i tot, a escala mundial, perquè, si es vol construir un nou model, és necessària l’acció d’un gran nombre de persones. I jo vull ser una d’elles.

Què caldria per donar suport a aquest canvi, sigui individualment sigui socialment?

Individualment, s’ha d’estar convençut i clarificat al respecte, i posar aquesta enorme necessitat actual per sobre de qualsevol altre canvi menor, malgastant temps, energia i passió en aquesta direcció. Socialment, aquest procés encara necessita ser explicat, pensat i organitzat. A més, cal donar als joves i a les dones el paper de protagonistes: nous jugadors socials que poden veure les coses amb més claredat perquè han experimentat més que altres la brutalitat del sistema existent.