Milers de persones (12.000 segons la Policia Municipal i 100.000, segons els organitzadors) s’han concentrat a Barcelona per a reclamar el dret a un habitatge digne. Sota el lema “Baixem els lloguers, acabem amb el negoci de l’habitatge”, els Sindicats de Llogateres i el Moviment per l’habitatge han impulsat mobilitzacions simultànies en més de 40 ciutats de tota Espanya. El seu objectiu: frenar l’especulació immobiliària i exigir mesures efectives per a la reducció del preu del lloguer.
Columnes procedents de diferents punts de Catalunya i Barcelona han confluït a les 18.00 en la Plaça d’Espanya, la jornada ha culminat en l’avinguda María Cristina, enfront d’un escenari on s’han dut a terme discursos i projeccions audiovisuals. Segons els organitzadors, l’esdeveniment ha reunit a més de 4.000 entitats de diversos àmbits, entre ells la comunitat educativa, bombers, col·lectius feministes, professionals sanitaris, activistes ecologistes, plataformes contra la guerra i sindicats, entre altres.
En els discursos han intervingut els vaguistes de La Caixa, barraquistes de Vallcarca, representant del bloc La Moreneta, del bloc Dar Zwina i els portaveus de les organitzacions de la Taula Sindical per l’Habitatge: Sindicat de Llogateres, Confederació Sindical d’Habitatge de Catalunya, Plataforma d’Afectats per la Hipoteca i Sindicat d’Habitatge Socialista.
Destaquem els següents comentaris de les intervencions:
La portaveu del Sindicat de Llogateres, Carme Arcarazo, ha responsabilitzat als governs de no haver fet “res” en l’àmbit de l’habitatge i els ha exigit “plantar-se davant el poder immobiliari.”
Àgueda Amestoy, una de les cent inquilines de Banyoles, Sitges i Sentmenat que han iniciat aquest mes una vaga de lloguers contra La Caixa per a evitar la privatització d’habitatges protegits. Ha anunciat “Anem a la vaga de lloguers en defensa de l’habitatge públic.”
Mariona Parra docent pel dret a l’habitatge digne, representant del personal educatiu de municipi de Salt, ha defensat que una educació de qualitat no està desvinculada de la situació social dels alumnes, “no pots aprendre quan estàs a punt de ser desnonat i perdre casa teva.”
Mario Aspano del col·lectiu de bombers contra els desnonaments s’ha posicionat contra els desnonaments, “salvar vides és el nostre treball, però ens veiem obligats a desnonar a la gent i condemnar-la a la pobresa.”
Enric Aragonès, representant del Sindicat de Llogateres de Catalunya ha declarat “els governs no han fet res, però nosaltres no hem parat. Si els governs no frenen els lloguers de temporada, ho farem nosaltres. Anem cap a la vaga de lloguers com un acte de desobediència.”
Anaïs Izcarro, de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca ha parlat en representació del bloc okupat de la Moreneta. Es tracta d’un bloc de cases a Sant Celoni, propietat de la Sareb, que allotja a vuit famílies en situació de vulnerabilitat. “La història la Sareb és la història d’un robatori massiu. La Sareb és nostra i les seves cases també.” Anaïs fa una crida a la resistència a tots els blocs en lluita i recorda que han aconseguit victòries amb grans fons voltor.
Mouad Kassoubi del bloc Dar Zwina, a Premià de Mar, comenta, “la classe treballadora mundial tenim un paper important. Alguns diuen que els immigrants hauríem d’integrar-nos més i convida a integrar-se en aquest moviment.”
Marta Espriu de la Confederació Sindical de l’Habitatge de Catalunya ha afirmat que “les hipoteques i els lloguers són una manera d’enriquir-se amb les nostres cases.”
Lloguers desorbitats i les seves conseqüències en la classe treballadora
El preu desorbitat dels habitatges de lloguer dificulta l’accés a l’habitatge a gran part de la població, precaritza a la classe treballadora i afecta especialment els joves que els impedeix construir un projecte de vida estable. Aquesta crisi porta dècades afectant les principals ciutats del país, si durant la bombolla immobiliària de 2007 el principal problema per a moltes famílies va ser el pagament de la hipoteca, la qual cosa va portar a una onada de desnonaments, a partir de 2014 la situació ha donat un gir: els preus del lloguer han escalat de manera desorbitada, dificultant encara més l’accés a un habitatge digne.
A les ciutats amb gran afluència turística, la situació és encara més greu: la proliferació de lloguers de temporada i la pressió del turisme han desplaçat als veïns dels seus propis barris, mentre les condicions laborals en el sector es precaritza cada vegada més.
Davant aquest panorama, el Sindicat d’Inquilines ha liderat una gran convocatòria que ha aconseguit sumar a 40 ciutats en una protesta històrica pel dret a l’habitatge.
La situació de l’habitatge a Catalunya
La situació de l’habitatge a Catalunya continua sent crítica. Segons dades del Institut Català del Sòl, el preu mitjà del lloguer a Barcelona en 2025 és de 1.117 euros mensuals. Encara que la limitació dels preus de lloguer imposada pel govern ha aconseguit reduir-lo en un 6,4% (passant de 1.193 a 1.117 euros), continua sent inaccessible per a gran part de la població. En els municipis declarats com a zones tensionades, el lloguer mitjà és de 878 euros, després d’una reducció des dels 911 euros mensuals per la limitació de preus del lloguer.
Si comparem aquestes xifres amb el salari mitjà a Catalunya (24.255 euros anuals, segons el Institut d’Estadística de Catalunya) o amb el salari mínim interprofessional (1.184 euros mensuals), queda en evidència la dificultat d’accés a l’habitatge: molts inquilins destinen més del 50% dels seus ingressos al lloguer, i fins i tot en alguns casos la totalitat del seu sou.
Factors que agreugen la crisi de l’habitatge
1. Escassetat d’habitatge de lloguer social
Segons dades de l’Observatori d’Habitatge i Sòl, Espanya compta amb una de les taxes més baixes d’habitatge en lloguer social a Europa: a penes el 3,3% del parc total d’habitatges, és a dir, 3,3 habitatges per cada 100 llars. En contrast, països com a Països Baixos (29%), Àustria (24%), Dinamarca (20%) i França (17%) han desenvolupat amplis parcs d’habitatge públic. A Espanya, la política d’habitatge ha estat tradicionalment enfocada en la venda, sense una aposta real pel lloguer social.
2. Descens en la construcció d’habitatge
La construcció d’habitatges a Espanya va aconseguir el seu punt àlgid en 2007, amb 650.000 nous habitatges. No obstant això, després de la crisi immobiliària, el sector va sofrir un enfonsament i en 2016 a penes es van construir 40.000 habitatges, el nivell més baix en dècades (segons dades del Ministeri de Foment).
3. Dràstica reducció de l’habitatge públic
En els anys 80, l’Estat construïa uns 100.000 habitatges protegides anuals, segons dades del Ministeri d’Habitatge i Agenda Urbana. Actualment, aquesta xifra s’ha desplomat fins a 10.000 habitatges a l’any. La desaparició en 2012 dels crèdits tous per a la construcció d’habitatge protegit ha estat un factor clau en aquesta caiguda.
4. Desqualificació de l’habitatge protegit
L’habitatge protegit a Espanya té un termini de restricció després del qual pot vendre’s o llogar-se en el mercat lliure. Aquest sistema, que en el seu moment va facilitar l’accés a l’habitatge per a moltes famílies d’ingressos baixos i mitjans, ha provocat la pèrdua de milers d’habitatges protegits cada any, reduint encara més el parc públic d’habitatge.
5. Acaparament d’habitatges per inversors i auge del lloguer turístic
Des de 2015, el mercat immobiliari ha experimentat un nou fenomen: gran part de l’estoc d’habitatge ha estat adquirit per inversors o destinat al lloguer turístic. La falta d’oferta ha impulsat un augment de preus molt més ràpid que els salaris, agreujant la crisi residencial.
6. Desfasament entre salaris i preus de l’habitatge
El model neoliberal de les últimes dècades ha provocat una creixent pèrdua de poder adquisitiu a la majoria de la població, on els preus de compra o lloguer d’habitatge han pujat molt més ràpid que els salaris. el que obliga moltes famílies a destinar una part desproporcionada dels seus ingressos a l’habitatge, empenyent-les a situacions de pobresa. Com a resultat, l’accés a l’habitatge s’ha convertit en un obstacle per a l’emancipació dels joves, retardant la seva independència i generant efectes socials i demogràfics
Aquesta situació ha cridat l’atenció de mitjans internacionals. Recentment, el New York Times va publicar un article en el qual identifica a Barcelona com la “zona zero” de la crisi de l’habitatge a Europa, assenyalant l’escassetat d’oferta i els preus desorbitats com els principals problemes.
Mesures per a intentar pal·liar la situació
Davant la creixent preocupació social per la crisi de l’habitatge, els governs espanyol, autonòmics i locals han implementat diverses mesures per a intentar pal·liar la situació. La Llei 12/2023 pel Dret a l’Habitatge estableix límits al preu del lloguer a Espanya, encara que fins al moment només ha entrat en vigor a Catalunya. Aquesta mateixa llei, obliga els promotors a destinar un mínim del 30% dels nous habitatges construïts a habitatges protegits i d’aquests, un percentatge ha de ser destinat a lloguer social. A més, alguns ajuntaments han restringit la concessió de noves llicències per a habitatges turístics, i el Govern català ha anunciat un pla per a construir 50.000 nous habitatges de lloguer social.
No obstant això, entitats com el Sindicat de llogateres consideren que aquestes mesures són insuficients i han convocat la concentració per a exigir solucions més ambicioses. Entre les seves principals reivindicacions es troben:
1. Baixada del 50% en els lloguers. Els preus actuals són insostenibles i asfixien a milions de persones.
2. Contractes de lloguer indefinits. Cada 5 o 7 anys ens expulsen dels nostres habitatges per a pujar els lloguers, provocant milers de desnonaments invisibles. Necessitem contractes indefinits per a poder desenvolupar projectes de vida en les nostres llars.
3. Recuperació d’habitatges buits, turístiques i de lloguer de temporada. Mentre es parla de falta d’habitatge, centenars de milers de cases es destinen a usos que no són habitatge habitual. Necessitem recuperar-les perquè compleixin una funció social.
4. Fi de la compra especulativa. L’habitatge no pot ser una inversió. S’ha de prohibir la compra d’habitatge si no és per a viure en ell, ja sigui per part de fons voltor o de rendistes individuals.
5. Augment del parc públic d’habitatge i dissolució de la SAREB. És necessari ampliar el parc públic d’habitatge, però no a través de la construcció massiva, sinó mitjançant la devolució al parc públic dels habitatges de la SAREB i mitjançant expropiacions. El model actual d’habitatge de protecció oficial cerca assegurar el benefici de promotors privats amb diners públics. Necessitem un model que elimini els requisits d’ingressos mínims, ajusti els preus segons els ingressos dels nuclis familiars i creï un sistema 100% públic i de lloguer a perpetuïtat.
L’habitatge assequible, una urgència per al futur d’Europa
En un context de greu crisi residencial que afecta nombroses ciutats europees, resulta especialment sorprenent la decisió de molts Estats de la Unió Europea, en línia amb les demandes de l’OTAN, de destinar una part significativa dels seus pressupostos a la despesa en defensa, augmentant així l’endeutament del conjunt de la UE, en lloc d’impulsar polítiques d’habitatge ambicioses i estructurals.
La dificultat d’accés a l’habitatge no és un problema local o puntual, sinó una amenaça al model social europeu amb efectes en la salut mental, la desigualtat, la pobresa, la natalitat, entre altres. Europa hauria de revisar les seves prioritats i avançar cap a una inversió decidida i sostinguda en habitatge assequible com a pilar fonamental de cohesió social i benestar. És necessari que la Unió Europea impulsi un gran pla d’inversió en polítiques d’habitatge, inspirat en l’esforç públic que es va dur a terme després de la Segona Guerra Mundial, quan diversos governs van promoure estratègies per a garantir l’accés universal a un habitatge digne. Entre aquestes mesures van destacar la construcció massiva d’habitatge social, la regulació dels lloguers, les ajudes a la compra i construcció d’habitatge, així com la promoció de cooperatives i models de gestió col·lectiva.
De la mateixa manera, drets fonamentals com l’accés universal a una educació i salut de qualitat es veuen amenaçats per una creixent tendència a la privatització dels serveis públics. En aquest context, resulta crucial unir esforços i reforçar les iniciatives en defensa d’aquests drets, garantint el seu accés equitatiu per a tota la societat.
