El grup polític “Barcelona en Comú” ha iniciat el cicle de debats “Del barri a Europa” amb un tema que afecta a moltes de les grans ciutats del món: la carestia de l’habitatge i els efectes de l’habitatge de lloguer turístic.

En aquests moments a Barcelona es comptabilitzen 10.000 habitatges de lloguer turístic legals i es calcula que hi ha uns 7.000 il·legals. El lloguer d’un habitatge turístic és quatre vegades més car que el d’un d’ús residencial, així que l’habitatge turístic pressiona a l’alça el preu de tots els lloguers.

María José Aldanas, coordinadora de la “Xarxa europea Housing Rights Watch”, ofereix un panorama del que succeeix en altres ciutats europees. El problema de la “turistificación” de les ciutats és mundial. Existeixen iniciatives per afrontar la pujada de preus dels lloguers en ciutats com Boston, Ámsterdam, Londres, Berlín o París. Per exemple, a Berlín, en el 2014 es va plantejar fer una normativa que regulés els lloguers que no són ordinaris. Aquesta normativa solament permet llogar menys del 50% d’un apartament per un període curt, per llogar tot l’apartament necessites una llicència i l’ajuntament imposa multes als usos il·legals. A París el lloguer turístic es limita a 120 dies per any i a determinades zones de la ciutat. Adverteix que a Espanya, tradicionalment, l’habitatge no s’ha considerat un dret, sinó un motor econòmic i els intents de reconèixer el dret a l’habitatge han estat paralitzats pels tribunals d’aquest país. L’estratègia que proposa per afrontar la pujada de preus és la del litigi, acudir al “Tribunal de Justícia de la Unió Europea” contrastant la normativa local o estatal amb el que proposa Europa, o acudir a l’ONU.

Janet Sanz, regidora d’Ecologia, Urbanisme i Mobilitat de l’Ajuntament de Barcelona, explica les mesures que s’han pres des d’aquesta institució. El preu del lloguer a Barcelona està pujant desmesuradament per molts motius: molta gent vol viure i visitar Barcelona i això impacta en el preu del nostre parc d’habitatge, a més Barcelona solament disposa d’un 1,5% d’habitatge públic, enfront d’altres països europeus que compten amb un 40%, fins i tot el percentatge d’habitatge de lloguer és escàs, tan sol el 30%. Hi ha hagut molta deixadesa de les administracions amb aquest tema durant molts anys. La llei catalana de 2007 del “Dret a l’Habitatge” ja descrivia que els governs anteriors solament promovien la venda de sòl però no feien política d’habitatge. L’Ajuntament de Barcelona ha actuat en els àmbits en els quals té competències, que és l’urbanisme, regulant els usos amb el “Pla Especial Urbanístic d’Allotjaments Turístics”. També han incrementat el cos d’inspectors per controlar les infraccions de 7 a 100 i han imposat sancions des de 6.000€ a 600.000€. Van crear un espai amb les plataformes comercialitzadores i avui a Catalunya hi ha una llei de turisme que prohibeix que cap plataforma inclogui un pis sense llicència turística. Per visualitzar el problema de l’habitatge s’està construint una xarxa internacional de governs locals: “Fearless cities”. Necessitem que les ciutats demanin als estats que regulin, per exemple, un grup de ciutats espanyoles hem demanat a l’Estat espanyol diversos canvis legislatius en la “Llei d’Arrendaments Urbans”.

Neus Truyol, regidora de “MÉS per Mallorca” de l’Ajuntament de Palma, ens comenta les mesures que està prenent l’Ajuntament. Es tracta d’una ciutat amb una forta tradició turística i encara que les competències sobre habitatge les té el Govern Balear, l’Ajuntament va aprovar una normativa per regular el lloguer turístic amb llicències que caduquen cada 5 anys i sancions a les comercialitzadores. Ara estan redactant una zonificació turística.

Sorcha Edwards, secretària general de “Housing Europe” confirma que el dret a l’habitatge no està al centre de la política europea. La Unió Europea segueix creient que serà el mercat el que reguli els preus, encara està en una política molt neoliberal, però adverteix certs canvis; com l’aprovació d’un informe en el qual es reconeix que les ciutats són el camp de batalla i els governs regionals i nacionals no estan donant resposta a les dificultats que sorgeixen, així que estan veient que ara han de treballar amb les ciutats, per exemple amb l’Agenda Urbana.