Aplaudiments en la trobada de les dues pancartes, la que venia amb el lema 25% Atenció Primària Ja des de la Plaça Universitat amb desenes d’altres que mostraven l’extensió territorial de la lluita arreu de Catalunya

Un minut de silenci en record de les víctimes de totes les guerres, tot i que unes siguin més properes geogràficament que d’altres, i també per totes aquelles persones que ens havien abandonat per la pandèmia, i una abraçada a totes aquelles persones que, per raons de salut, no havien pogut venir a la Plaça.

I, malgrat el fred, va començar la lectura del manifest La Salut No Era això, primer amb una descripció de la realitat diària “Una sanitat en precari, amb llargues llistes d’espera i un personal esgotat per les males condicions laborals. Un sistema on els recursos públics es destinen a serveis privatitzats de baixa qualitat i sense mecanismes per saber quin és el destí final dels diners. La Salut #NoEraAixò” i continuà  expressant voluntat i la necessitat d’un canvi real “Ha arribat el moment de defensar els nostres drets. Necessitem un canvi de model; que sigui universal, cent per cent públic, de qualitat i basat en l’atenció primària. Però reclamar un nou model no exclou assenyalar mesures concretes que cal implementar, perquè la situació és urgent”.

El canvi passa per “un enfortiment real i immediat de l’atenció primària, que ha de passar necessàriament per l’augment de pressupost mínim del 25%, per garantir els elements que la fan més efectiva en la millora de la nostra salut: l’accessibilitat per a tothom, la relació continuada al llarg del temps amb el o la professional, l’abordatge integral de les necessitats i la coordinació de tots els serveis i atencions que rebem. Una atenció primària de qualitat implica, a més, un ús racional de les tecnologies, recuperar la presencialitat, i l’adequació dels espais dels centres perquè permetin realitzar amb qualitat els serveis necessaris”. I imprescindible la participació ciutadana, ja que “cal que les usuàries, veïns i veïnes, puguin accedir a fer propostes i expressar necessitats, i per això reclamem la creació de Consells de participació en tots els centres”.

També la reversió de les privatitzacions com a resposta  al fet d’haver posat “la sanitat pública en mans d’empreses privades” i que alhora genera “uns serveis precaris i de mala qualitat. Una situació que comporta el malbaratament de milions d’euros públics i que causa un gran patiment a una població que té dret a rebre uns serveis sanitaris de qualitat” Es demana la no renovació de les concessions que finalitzen els seus contractes i “que les administracions públiques recuperin la seva gestió, la qual cosa inclou també els serveis d’atenció domiciliària”.

L’opacitat de la presa de decisions i així com la de les contractacions, la manca de la deguda rendició de comptes són característiques del model sanitari català, i ens trobem que “es parla d’inversions en atenció primària, però no es concreta el destí real dels diners ni tampoc es respon a les demandes de les persones que treballen als centres.”

Una obvietat en una democràcia, però que cal recordar massa vegades: “El Departament de Salut ha de retre comptes al Parlament i a la ciutadania, i garantir, mitjançant la participació ciutadana, que els processos de gestió i adjudicació són transparents, per evitar la malversació de fons públics en despeses inútils”

Moltes de les persones que fan feina a l’àmbit de la salut pateixen unes condicions laborals precàries (interinitat, convenis desiguals, eventualitat perpetuada en el temps, etc.), sobretot aquelles que ho fan en serveis privatitzats. La precarietat laboral es tradueix en l’esgotament crònic de les plantilles i en una remuneració que està molt per sota del raonable. En un sector tan essencial, com ha quedat palès durant la pandèmia, s’ha normalitzat una precarietat laboral que perjudica tant la qualitat del servei que rep la ciutadania com la mateixa salut de les persones que fan la seva tasca en l’àmbit sanitari i de les cures.

El manifest finalitzava expressant la urgència d’aquestes reivindicacions atesa la situació crítica del moment “Tant les persones que fan feina en la salut i les cures com la resta de la ciutadania percebem que el sistema s’enfonsa i que la seva gestió resulta injusta i desigual. Sabem que les administracions són les principals responsables d’aquesta situació d’emergència i que la deriva del sistema és intolerable”.

“Les desigualtats que patim són, a més a més, una font de malalties i, per tant, les administracions haurien d’assumir la responsabilitat de garantir una vida digna per a tothom. Viure amb un alt índex de contaminació, patir en carn pròpia una situació de pobresa energètica, un desnonament, tenir un lloc de treball precari o una llei d’estrangeria injusta afecta negativament la salut de les persones. Perquè gaudir del dret a la salut no només consisteix a tractar malalties, sinó també en garantir unes condicions de benestar a tota la població”, allò que en diem determinants socials de la salut.

El 3 d’abril només va ser un pas en la campanya la Salut #NoEraAixò que tindrà el gran dia el pròxim dia 7 d’abril amb una important manifestació a Tarragona convocada pel Grup de Treball en Defensa de la Sanitat Pública amb concentracions convocades davant de l’Hospital del Mar convocada per Acampada Mar i la Plaça Sant Jaume per CCOO, amb actes a localitats com Sabadell i Terrassa… tota una setmana de lluita i mobilització des de la roda de premsa europea a París del passat 31 de març.

No estem soles: omplirem les places el pròxim 7 d’abril i també tots els dies que faci falta. Ens hi va la vida.

—

La Salut #NoEraAixó a Barcelona (I): 25% per l’atenció primària ja (pressenza.com)

La Salut #NoEraAixó a Barcelona (II): “Sense nosaltres no hi ha salut” (pressenza.com)