El moment humanista en relació amb el moment del caos

17.04.2020 - Catalunya - Javier Belda

Aquest article també està disponible a Castellà, Francès

El moment humanista en relació amb el moment del caos

Tot per la salut!

La pandèmia de coronavirus irromp en un moment de gran desequilibri mundial en la biosfera i produeix una sensació generalitzada de caos mundial.

La comunicació globalitzada ens mostra els carrers deserts i els centres emblemàtics de les grans metròpolis buits. Si fa poques setmanes era notícia dubtosa l’excavació de fosses comunes a l’Iran, ara veiem el mateix en portada dels grans mitjans, prop de la Gran Mançana de Nova York.

Tot allò aparentment estable sembla ensorrar-se en un instant. Les imatges de distopia se succeeixen dia rere dia; des dels fràgils taüts de cartó a l’Equador, fins a la gent de les faveles de Brasil confinades per mandat dels “narcos”, enfront del buit governamental.

Seguidament, noves mesures de protecció mundial de la salut han estat implementades immediatament.

Avui, per primera vegada en la història humana, la tecnologia fa possible vigilar tothom tot el temps. Escodrinyant els telèfons dels ciutadans, fent ús de centenars de milions de càmeres amb reconeixement facial i obligant les persones a controlar la seva temperatura.

Els algoritmes cibernètics emmagatzemen i analitzen les dades resultants. D’aquesta manera sabran que estem malalts fins i tot abans que nosaltres mateixos, i també sabran on hem estat i amb qui ens hem reunit.

Seria possible reduir de manera dràstica les cadenes d’infecció i fins i tot frenar-les per complet. Presumiblement, un sistema com aquest hauria de ser capaç d’aturar en sec una epidèmia en termini de dies.[1]

Però, no obstant això, aquesta preocupació per la salut no va dirigida als 2.000 milions de persones que no tenen accés a l’aigua potable, o als 100 milions de persones afectats per la fam, de les quals desenes de milers continuaran morint diàriament. [2]

L’evolució

Les paraules de Silo en temps de la caiguda de l’URSS són molt vàlides per al present:

Aquests esdeveniments, que han començat a ocórrer més acceleradament en un punt que en un altre, no trigaran a cobrir a tot el planeta, i en aquells llocs on fins avui se sostenia un triomfalisme injustificat veurem aparèixer fenòmens que el llenguatge quotidià qualificarà d’“increïbles”. Estem avançant cap a una civilització planetària que es donarà una nova organització i una nova escala de valors i és inevitable que ho faci d’ençà del tema més important del nostre temps: saber si volem viure i en quines condicions volem fer-ho.[3]

Akop Nazaretián, en la seva conferència a Cuba el 2018, va descriure el que s’anava investigant en diversos centres de pronosticació de diversos països. De la cita següent crida l’atenció que almenys dues de les possibilitats s’estiguin donant ja avui, sense anar més lluny.

La realitat objectiva és que matemàticament arribem a una “singularitat”. Però què hi ha darrere d’això?… Això és el que s’estudia. Així, arribem a una bifurcació. Els últims mil milions d’anys d’evolució han de resoldre’s en els pròxims decennis.

El pare de la nanotecnologia, Eric Drexler, va avisar que aviat es podran fer “nanobactéries” atacants. Les bombes atòmiques són armes velles que ja no serveixen per mantenir l’equilibri, les noves són armes més modernes, més barates i tal vegada, més accessibles. Llavors, un dels escenaris és la possibilitat d’eliminar tota la població d’una determinada ètnia.

Un altre atractor, l’horitzontal, indica que la humanitat, en haver aconseguit bastant estabilitat, perd interès per la vida exterior i escapa cap a la “vida virtual” (en el món virtual es realitza tota l’activitat vital).

L’altra possibilitat és que el cicle planetari de l’evolució es transformi en un gran cicle còsmic acompanyat de profundes transformacions de l’ésser humà…[4]

El Nou Humanisme Universalista sorgeix en la segona meitat del segle XX. Des de llavors ens hem preguntat sobre el punt d’inflexió tractant d’anar més enllà d’un fet puntual que sobrepassi els llindars quotidians de percepció.

En relacionar la visió del NHU i  la Megahistòria podem tractar de veure no solament esdeveniments, sinó certa forma evolutiva actuant. No obstant això, l’ésser humà és un ésser amb lliure albir sobre les condicions donades, capaç de transformar la seva pròpia naturalesa. Per tant, no es tractarà d’una forma simplement mecànica.

A partir d’aquí podem esbossar –com a aspiració intencional– una idea bàsica de moment humanista.

L’actitud humanista és una forma històrica de la consciència social que es va desenvolupant en diferents cultures i que es manifesta amb claredat en un determinat moment humanista.[5]

Ara prenem com a exemple de moment humanista el període denominat per Karl Jaspers temps-eix o era axial… Aquest moment de ruptura històrica respecte a l’antiguitat va ocórrer a mitjans del primer mil·lenni, abans de la nostra era, quan van sorgir processos de sorprenent sincronia que van abastar fins al 90% de la població del planeta. En llocs remots del planeta, allunyats per milers de quilòmetres, es va produir un canvi de mentalitat, un nou paradigma.

Un altre exemple de moment humanista és el Renaixement. Així anem observant com se succeeixen etapes fosques amb etapes lluminoses.

Però també observem en el procés històric la decadència d’èpoques, el signe de les quals va ser substancialment evolutiu en el seu moment d’aparició. Per què sorgeix la decadència? Aquesta decadència ve produïda pel mateix salt de nivell, a partir del desenvolupament del coneixement i l’avanç de la ciència.

Ens trobem amb una certa dinàmica, en la qual equilibri i el desequilibri progressen cap al seu oposat (en un altre nivell en el futur). És a dir, el sistema s’ha transformat durant el seu recorregut i la finitud de les seves circumstàncies li atorga la forma al cicle espiral.

Les lleis universals expressades per Silo a Corfú, el 1975, donen contingut a aquesta forma:

Llei d’Estructura. «Res existeix aïllat, si no en relació dinàmica amb altres éssers dins d’àmbits condicionants».

Llei de cicle. «Tot en l’Univers és en evolució i va des d’allò més simple a allò més complex i organitzat, segons temps i ritmes cíclics».

Llei de concomitància. «Tot procés és determinat per relacions de simultaneïtat amb processos del mateix àmbit i no per causes lineals del moviment anterior del qual procedeix».

Llei de superació d’allò que és vell per allò que és nou. «La contínua evolució de l’Univers mostra el ritme de diferències, combinacions i síntesis cada vegada de més complexitat. Noves síntesis assumeixen les diferències anteriors i eliminen matèria i energia qualitativament no acceptables per a passos més complexos».

Síntesi

Arribem al punt en què, per primera vegada en la història, l’Univers se’ns presenta en una magnitud inconcebible i ens deixa desconcertats respecte al nostre lloc en l’espaitemps còsmic.

En la cerca d’un ordre, d’un equilibri, les explicacions del passat poden ser vistes amb certa nostàlgia. Quins temps aquells en els quals la Terra o el Sol ocupaven el centre de l’Univers i, al seu voltant, els planetes amb les seves òrbites musicals donaven ritme a tot l’existent! Llavors, en cada gesta, en tota llei, en la vida diària, hi havia el Tot expectant del quefer humà.

Aquesta orfandat ha de ser l’avantsala d’un nou salt evolutiu en la consciència de l’espècie humana.

Sigui com a causa sigui a conseqüència d’aquest desconcert, apareix l’amenaça de l’extinció, enunciada pel principi de la fletxa termodinàmica del temps.

Tots els processos físics són acompanyats pel creixement de l’entropia. En les observacions còsmiques, en anar retrospectivament cap al passat, es troba cada vegada una més gran organització en el món, i s’arriba a l’origen quan la matèria i l’energia compten amb la màxima organització possible.[6]

Davant d’això, la Megahistòria va observar el sorgiment de quelcom de signe oposat que va sorgir en els moments crítics de l’evolució i que van anomenar fletxa cosmològica del temps.

Els místics de tots els temps s’han aventurat en la profunditat de la consciència. S’han descrit estats de no-representació, de no-espai, ni temps; únicament allò que impulsa. El propòsit de la consciència és la seva fletxa evolutiva amb un recorregut què no ha estat traçat per cap divinitat ni ens superior.

L’esperança genera moviment. S’albira en el futur una etapa de síntesi de la humanitat. Es tractaria d’una nova situació que encara no aconseguim comprendre, perquè no és simple sumatòria d’atributs anteriors, sinó una situació qualitativament diferent, una transmutació. La síntesi representaria un salt de nivell per a la consciència mateixa.

La necessitat d’un món millor està instal·lada en l’esperit de la gent en aquest moment històric. Això ja s’està produint i va vibrant. Encara que sigui quelcom difús i no definit, està en marxa i és un propòsit que li va donant direcció. A vegades pren caràcter d’una gran urgència. Després els historiadors expliquen com van ser les coses, però abans que succeeixin, aquesta forma de treball és la que usem amb gran consciència d’aquesta forma. “La necessitat i el desig (elevat)” són els motors que impulsen aquesta cerca del fet sagrat; el desig important de produir un assoliment és el que produeix aquest assoliment. Mentre més necessitat hi ha més càrrega afectiva es mou.[7]

Des d’aquesta perspectiva, apareix l’evidència que hi ha un progrés summament complex en el procés evolutiu. Aquest es dona en direcció ascendent, contràriament amb la percepció d’escales temporals menors, on les coses, moltes vegades, semblen empitjorar i degradar-se cada vegada més. Des d’aquí és que podem concebre un futur sostenible d’equilibri evolutiu.

La realització d’una societat humana planetària depèn netament de la generació actual d’individus. El sol fet de pensar-ho ens apropa a la seva realització. Si ho aconseguim, des del futur ho veurem representat com una fita de característiques cosmològiques en la gràfica evolutiva. Serà una evidència més que els processos en l’Univers tenen un propòsit creatiu.

En la cosa concreta, el full de ruta pot ser enunciat amb certa facilitat, en contrast amb la dificultat de comprensió dels poderosos del món on son instal·lats, en el no-res.

L’equilibri necessari sorgirà de la solidaritat entre els pobles, sustentada per la reconciliació. No consistirà a passar pàgina sense més, sinó en la reparació dels danys causats a altres nacions, territoris envaïts o cultures asfixiades.

Per a la resolució de conflictes la lògica a seguir haurà de ser: donar és millor que rebre. Aquest punt és clau en el nou paradigma.

En el nostre món arcaic es considera que una nació creix quan augmenta la seva renda per càpita i altres paràmetres de caràcter centrípet. Però les nacions no poden ser enteses com a ens aïllats en un món tecnològicament desenvolupat que necessita racionalitzar la coexistència amb el seu entorn. Així arribem al punt en què la mateixa idea de creixement ha de ser replantejada.

El creixement d’una nació haurà de ser mesurat en altres termes: en la valoració dels seus programes de suport a altres nacions, segons ajudin a aconseguir el mateix nivell de salut, educació i qualitat de vida de la seva població, sense que això suposi una devastació de l’entorn natural.

No podem suposar una transició homogènia cap a una etapa de cooperació. En el món primitiu alguns estats seran pioners en els seus programes d’ajuda mútua, i estendran una nova forma de relació cap a altres àrees geogràfiques, en establir unitats territorials cap a una Nació Humana Universal.

 

 

[1] Yuval Harari: El mundo después del coronavirus

[2] Datos de la ONU

[3] La crisis de la civilización y el humanismo” Academia de Ciencias. Moscú, Rússia. 18 de juny del 1992

[4] Los escenarios globales del siglo XXI a la luz de mega-historia

[5] Diccionari del Nou Humanisme

[6] Frase d’Arthur Eddington

[7] Comentaris de Silo sobre el “propósito”.

 

Categories: Ciència i tecnologia, Ecologia i Medi ambient, Economia, Humanisme i Espiritualitat, No-violència, Opinions, Política, Salut
Tags: , , , , , , ,

Newsletter

Enter your e-mail address to subscribe to our daily news service.

Search

video 10 anys Pressenza

Documental: RBUI, nuestro derecho a vivir

App Pressenza

App Pressenza

Llibertat presos polítics!

International Campaign to Abolish Nuclear Weapons

International Campaign to Abolish Nuclear Weapons

Arxius

xpornplease pornjk porncuze porn800 porn600 tube300 tube100 watchfreepornsex

Except where otherwise note, content on this site is licensed under a Creative Commons Attribution 4.0 International license.

maltepe escort