Per Apostolis Fotiadis

Aquesta és la traducció d’una història publicada pel diari nacional grec Efimerida twn Syntaktwn (EFSYN), el 17 de març de 2019.

Els mesos de maig i juny de 2016, l’Oficina Europea de Suport a l’Asil (EASO) va realitzar una enquesta a Turquia a persones provinents de Síria i altres països que estaven a la recerca de protecció internacional.

La necessitat de l’enquesta va sorgir de la implementació de la Declaració UE-Turquia, un acord implementat el 20 de març d’aquell any. Una secció important de l’acord preveia el retorn a Turquia dels ciutadans de Síria i altres països que havien ingressat a Grècia des de Turquia després d’aquesta data.

Una de les principals responsabilitats de l’EASO és analitzar la informació i informar els Estats membres de la Unió Europea sobre els procediments establerts per a protegir els sol·licitants d’asil i refugiats de països no pertanyents a la UE. Els procediments administratius establerts en l’acord proporcionarien una indicació de fins a quin punt Turquia era realment un tercer país segur per als sol·licitants d’asil.

Quan els primers grups de repatriats van tornar a Turquia, a l’abril i principis de maig de 2016, les organitzacions de drets humans van començar a presentar acusacions del fet que Turquia no era apta per a aquest propòsit. Des de llavors, els criteris per a definir un «tercer país segur» i la qüestió de si Turquia realment els ha complert, han estat una font de conflicte entre els estats membres de la UE i els experts que defensen l’acord, d’una banda, i per l’altre, aquells que consideren que és legalment erroni i producte de les conveniències polítiques.

Encobriment i conveniències

Segons tres fonts de confiança, l’EASO mai va completar formalment la redacció del seu informe i el text mai es va publicar com un document oficial. A més, la decisió de degradar l’informe «no va ser discutida pel consell d’administració del servei.» De fet, l’existència de l’informe només fou visibilitzat una vegada en l’EUObserver el 15 de juny de 2016 amb el títol «La UE intenta enterrar l’informe sobre el retorn dels migrants a Turquia.»

Com a resultat d’aquesta filtració d’informació que simplement es referia a l’existència de l’informe, l’article de l’EUObserver no va obtenir resposta de la Direcció General o de l’EASO. Aquest havia expressat l’opinió que l’informe podria haver assestat un gran cop legal a l’acord i s’estava «sumant al cor de defensors dels drets humans que diuen que és il·legal.»

Totes les fonts també van assenyalar que el controvertit informe es va degradar quan es va veure que no brindava suficient suport a les prioritats d’un grup d’estats membres de la UE i de la Comissió Europea perquè s’implementés l’acord. Mentrestant, un funcionari d’una agència internacional es va referir a l’informe com «el que mai va sortir.»

Qualsevol publicació o distribució generalitzada de l’informe – i el risc que es filtrés a principis de l’estiu de 2016 mentre es desenvolupava la guerra en la pugna per l’acord – podria, de fet, haver torpedinat el procés polític què, sota la pressió per diverses bandes, havia estat iniciat per la Comissió i pels estats membres de la UE amb una gran participació en l’acord, com era el cas d’Alemanya i els Països Baixos.

En aquest moment, membres de diverses organitzacions, així com experts legals, estaven atacant sistemàticament l’acord, mentre intervencions del govern grec i les autoritats de la UE apuntaven a legitimar i promulgar-ho per complet, intervencions que estaven excedint els límits de l’estat de dret.

Mai en el Parlament grec

L’advocada Giota Masouridou, una observadora pròxima del procés, com a part de l’equip d’advocats que va presentar un cas davant el Tribunal Suprem Administratiu de Grècia, quant a si Turquia era realment un tercer país segur, va dir: «La implementació de la Declaració, encara que mai es va debatre en el Parlament grec, malgrat que no és legalment vinculant, es va imposar mitjançant esmenes legislatives que recomanaven procediments d’asil accelerats, particularment per a les cinc illes (Lesbos, Samos, Chios, Leros i Kos) i va canviar la composició de comitès de segona instància, que fins llavors havien afirmat que Turquia no era un tercer país segur per als refugiats sirians…» i va agregar:

“A més, la participació de les agències de la UE en els procediments d’asil, com les entrevistes als sol·licitants per part dels representants autoritzats de l’EASO, es va realitzar en vulneració de les responsabilitats de l’EASO. Des de llavors, les autoritats gregues han considerat  Turquia com un tercer país segur per als sirians, basat en cartes inèdites de funcionaris polítics i informació inexacta sobre el marc legal turc i les pràctiques de les autoritats turques.”

Quan les sentències dels comitès d’asil de segona instància encara estaven pendents, els seus membres van denunciar públicament els intents d’intervenció del Ministeri de Política Migratòria de Grècia. Finalment, una esmena que modifica la composició dels comitès de segona instància va ser presentada en el Parlament pel Ministre de Política de Migració el 15 de juny de 2016.

Assumptes interns

L’EASO inicialment es va negar a distribuir l’informe en l’estat en el qual es trobava el juny de 2016, així com una edició revisada el març de 2017. Com es va indicar en una rèplica, el text no es va finalitzar i es va editar diverses vegades durant 2016, 2017 i 2018.

En resposta a una sol·licitud oficial d’accés als documents relacionats amb l’informe, d’acord amb les disposicions del Reglament de la UE 1049/2001, l’EASO «manifesta la seva preocupació per la sol·licitud pública d’un document redactat per l’agència, que conté informació per a ús intern com a part de deliberacions i consultes preliminars».

Al principi, l’EASO va jutjar que l’informe es regia per disposicions que eximien la publicació de documents específics quan es considerava que no servien a l’interès públic. La principal justificació de l’EASO va ser que no havia sol·licitat el consentiment per a divulgar les identitats i altres informacions dels entrevistats a Turquia i que constaven en l’informe proporcionat.

“A la llum de la naturalesa altament polititzada del debat sobre la declaració UE-Turquia, l’EASO va considerar que la publicació dels documents podria posar en perill la integritat del cas per inspecció de les sol·licituds d’asil a les illes gregues”, afirmava l’EASO.

Protegir els interlocutors de l’EASO és certament important. No obstant això, no sembla haver estat un bon moment per a ocultar completament el contingut de les entrevistes, ja que l’organització va decidir no publicar cap informe abans de juliol de 2016, quan un intent de cop d’Estat a Turquia havia donat lloc a una restricció de les garanties de l’estat de dret.

Mentrestant, d’acord amb l’acta d’una reunió dels representants del departament d’anàlisi i documentació de l’EASO, que havien estat realitzant entrevistes amb una organització no governamental a Turquia, amb finalitats específiques per a la seva enquesta, s’havia donat el consentiment per a usar extractes de les entrevistes, així com dades dels entrevistats.

En resposta a una segona sol·licitud d’accés, l’EASO va decidir publicar versions de l’informe en gran part censurades, redactant totes les seccions del text resultants de les entrevistes a Turquia i potser altres dades no extretes de cap font pública.

Un dels textos semblava ser l’esborrany del document en el moment en què va ser desqualificat, quelcom confirmat per les fonts. Aquest text, titulat «Paquet d’informació del país – El sistema d’asil a Turquia», sembla haver estat modificat per última vegada el 15 de juny de 2016, el mateix dia en què es va publicar l’article en l’EUObserver.

Extractes censurats

El consell d’administració de l’EASO es va reunir els dies 6 i 7 de juny de 2016; l’agenda indica una discussió de la Declaració UE-Turquia. No obstant això, en tots els casos, les fonts afirmen que l’informe mai es va discutir a aquest nivell.

L’EASO també va publicar una versió modificada del text, també redissenyada i produïda el març de 2017, titulada “Fitxa informativa del país JAP Producte 3.1.g. – Contingut de la protecció a Turquia”. En les seccions sense censura en els comentaris preliminars de tots dos textos apareix que:

«Segons diverses fonts, hi ha una falta de supervisió independent en els centres de desplaçament des de la implementació de l’acord entre la UE i Turquia. L’accés de les organitzacions internacionals i les ONG locals ha estat molt limitat, la qual cosa, al seu torn, ha soscavat la capacitat de monitorar la situació de repatriats de Grècia des d’abril de 2016.»

L’última versió del text (març de 2017) inclou una referència extensa a una carta de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR), filtrada el desembre de 2016, que admet que l’agència de l’ONU per als refugiats no va poder supervisar les condicions per a la majoria d’aquells que foren retornats sota l’acord.

L’existència d’un document que inclou aquests comentaris en 2016 i 2017, aparentment contradiu les repetides declaracions públiques dels funcionaris de la UE dient que Turquia era un tercer país segur.

Encara que la secció de l’acord sobre retorns mai es va implementar de manera efectiva, continua sent avui el principal objectiu de la Comissió Europea i dels estats membres de la UE com Alemanya, respecte a la gestió del flux d’immigrants i refugiats a les fronteres exteriors de la UE.

No obstant això, es va considerar l’acord com extremadament reeixit, ja que les arribades posteriors a les illes gregues van disminuir en un 97 per cent. Així i tot, la restricció d’aquestes poblacions a les illes gregues, que també va ser part de l’acord, i sota les condicions que la mateixa Comissió va descriure a principis de març de 2019 com a «espantoses», va elevar el cost humà.

Desenes de milers de persones van quedar atrapades en condicions inadequades, que sovint afectaven la seva salut mental, amb una falta d’accés sense restriccions als serveis bàsics de salut i l’exposició constant a perills físics.

La transferència suposadament reeixida a Turquia de la responsabilitat dels fluxos migratoris, a canvi d’importants guanys financers, va constituir un pla per a la política agressiva que la UE ha estat seguint des de llavors com a part dels seus afers exteriors.