“Qui força alguna cosa cap a una fi, produeix el contrari”. Aquesta és una idea que es pot verificar amb freqüència. Aquest cap de setmana, una vegada més, l’hem pogut constatar.

El govern de Rajoy fa 6 anys que, menyspreant els catalans i els seus anhels i, més recentment, davant el desafiament del referèndum de l’1 d’octubre, va decidir fer un pas més i apel·lar a la força més brutal contra la població catalana.

Primer van ser els policies i guàrdies civils, vinguts de tota Espanya, buscant urnes, confiscant paperetes, sobres i cartells. De poc els va servir, perquè el dia de la consulta hi havia urnes, paperetes i sobres.

Després l’escalada va continuar amb el registre de dependències oficials de la Generalitat, incloent-hi la detenció de 14 alts càrrecs. Si fins a aquest moment la població havia reaccionat sobretot de manera burleta, en bona part gràcies al ridícul creuer pintant amb el Piolín i l’ànec Lucas on s’allotjaven les forces repressores, a partir de les detencions la mobilització va augmentar enormement.

Moltes persones que no pensaven anar a votar van començar a contemplar aquesta possibilitat seriosament.

Pocs dies abans del referèndum es va amenaçar a totes les autoritats de les meses i als síndics que havien de validar la votació. Enfront d’això es va alliberar a tothom de responsabilitats. Davant l’amenaça de precintar les seus electorals es van organitzar activitats lúdiques familiars tot el cap de setmana per impedir que aquestes seus quedessin buides.

Finalment, el diumenge, des de primera hora del matí ja es va veure que tant la guàrdia civil com la policia nacional farien ús de la força més bestial, contra persones de totes les edats que no feien més que intentar votar. Va ser la pitjor oferta que podia fer el govern d’Espanya als catalans. Els qui no anaven a votar hi van anar; els que anaven a votar No van votar en blanc o Sí, i aquells que tenien dubtes també van acabar votant Sí.

Va ser l’última demostració de la llei que assenyalem al principi de l’article: mentre el govern d’Espanya (o potser ja hauríem d’anomenar-lo “regimen”?) força els catalans a romandre a Espanya contra la seva voluntat, més creix l’independentisme. Fa 7 anys aquesta opció amb prou feines representava el 15% de la població, fa 2 anys fregava el 50%; avui segurament aquest límit s’ha superat. Com he llegit avui a eldiario.es, quan Catalunya s’independitzi haurà d’aixecar un moment a Rajoy, sense la inestimable ajuda del qual això mai s’hagués aconseguit.

Queden per a la memòria de la ignomínia o l’espantall les imatges, que qualsevol pot veure, en què es fa palesa la brutalitat policial contra persones totalment pacífiques, o les ridícules escenes d’un guàrdia civil pegant un cop de porra a un altre per error, o com mentre un donava una puntada de peu a una porta (sense aconseguir obrir-la) el seu company obria la porta del costat fent servir la maneta; o les imatges de l’Escola Industrial, amb joves traient urnes per la finestra per amagar-les dels “rastrejadors”, o Puigdemont canviant de cotxe sota un pont per despistar als qui, des d’un helicòpter, el seguien per impedir-li votar (cosa que no van aconseguir, clar), o les urnes enganxades amb ciment o encadenades per intentar evitar que se les emportessin, o les autoritats de la mesa amagant les urnes en un col·legi i posant-se a jugar al dòmino quan els repressors entraven per la porta… Imatges que la majoria de catalans mai oblidarà.

Segurament, si Catalunya acaba independitzant-se d’Espanya (i això mai ha estat tan a prop d’aconseguir-se com avui), hi haurà multitud de dificultats que sobrepassar. Però si aquest cap de setmana s’han posat les primeres pedres del futur Estat català, crec que és una excel·lent condició d’origen per construir una república tolerant, alegre i pacífica, integrada al món del segle XXI.