Por Marta Teresa

I a mi què?, direu. Amb el vostre permís us ho explico i potser fins i tot ens podrem ajudar.

Sóc catalana, de Barcelona, som pocs dies abans de l’1 d’octubre, sí el dia anticonstitucional súmmum, el dia del trencament, el dia de la sedició, de l’atac a la democràcia i no sé quantes malifetes més, Sí, el dia en què la gent vol votar; i tinc el cap com un timbal.

En el món que vull i imagino no hi ha discriminació, ni segregació, ni diferenciacions i exclusions per les idees o els sentiments. Hi ha igualtat de drets i igualtat d’oportunitats. Hi ha futur per a tothom, independentment de la seva llengua, la seva religió o no religió, el seu color, el seu sexe…

Doncs, si veus la tele o llegeixes el diari es veu que jo estic cega i sóc ximple perquè tot això ja és aquí, ja ho tenim. (Ep, perquè si ho diuen la tele o els diaris la cosa va a missa!, de tota la vida, ja se sap!).

Torne-m’hi, es veu que tot això ja ho tenim. El que succeeix és que ara ho podrem perdre tot perquè el govern d’una autonomia ha dit que farà un referèndum. ???

I aquí tenim el govern autonòmic i el govern de l’estat central (mai més ben dit, Central) esbatussant-se.

Va començar quasi com un joc per part dels dos governs (que no de la gent del carrer). Allò que en diuen “pelotas fuera”. Tots dos tenien unes quantes vergonyes per amagar i això de “los catalanes” i “la independència” sempre ha donat molt de joc.

Ja sé que no sóc imparcial però permeteu-me dir que la qualitat i la quantitat d’aquestes vergonyes no és pas la mateixa.

El partit en el govern central té una “cole” de casos oberts que necessitaríem uns quants fulls per relacionar-los tots. És el partit que té com a cap el senyor que quan el “chapapote” deia que allò no era més que un “hilillo”; el senyor que, tant innocent i bo ell, no es van adonar que els seus tresorers robaven els ciutadans a tort i a dret; el senyor que, sense sortir d’aquest cas, va ser responsable de les declaracions del “sueldo diferido” d’un d’aquests tresorers (per cert, dignes d’acompanyar una antologia dels germans Marx o dels Luthiers). Ah, el partit amb militants que entonaven allò de “Pujol, enano, habla castellano”. I per què seguir? Bé, de fet, aquí els únics que segueixen són tots ells, perquè allà no dimiteix ningú.

Al seu torn, el govern de l’autonomia, si més no, va tenir un bon desgavell entre els partits que el formaven i van acabar per fer-ne un de nou.

Bé, potser que torni a aquesta setmana passada. Escorcolls buscant paperets, urnes… Detencions de gent per tenir una impremta
que imprimia (valgui la redundància) paperetes. Segrest de publicacions d’una associació perquè feia publicitat de l’1 O. Detenció de nois per obrir pàgines web amb el mateix tema. Trasllat massiu de Guàrdia Civil i Policia Nacional a Barcelona. Helicòpters sobrevolant Barcelona tot el dia (això tampoc ajuda pel mal de cap).

Imagineu-vos com estaven els carrers de Barcelona i de moltíssimes altres poblacions catalanes. Plenes a basar de gent indignada, molt indignada! No calia que ningú els convoques, ja n’hi ha prou! Les grans tàctiques del govern central seguien fent independentistes a palades.

Un govern que mai no ha volgut sentir a dir que no totes les persones que volen votar són pro-independència, moltes són, ni més ni menys, persones que volen decidir i que volen ser escoltades.

I, darrere, sempre el mateix discurs del govern central: la gent s’està deixant enganyar, hem de defensar a la gent, que no ho veieu que això és anticonstitucional? Que no veieu que això de decidir no és bo per la salut, que fa mal (tan sols els hi falta posar-hi la música d’aquell bolero que diu”… que las rondas no son buenas, que hacen daño… y se acaba por llorar…).

Quanta raó tenia el meu avi quan deia que desconfiéssim sempre d’aquells que ens volen salvar i explicar-nos com són les coses.

No m’he llegit la constitució, mea culpa, però m’estranya que avali treure diners de la gent per “salvar” bancs. Que l’única manera de “salvar” el país sigui fent desaparèixer l’estat del benestar. (Veieu, altre cop ens “salven”). Que l’especulació sigui “legal”. En definitiva, que el compliment de la norma depengui més de qui beneficia, que no de la norma mateixa. Però com he dit no l’he pas llegida i “doctores tiene la iglesia”.

Això m’ho he fet venir bé perquè m’ha fet molta gràcia que el cap del govern central demani al papa que renyi alguns bisbes, monges i capellans catalans perquè no s’estan portant bé i es manifesten en favor del dret a decidir.

També n’hi ha per treure-li punta al tema del vaixell-hotel Piolín (sí, el dels dibuixos animats) on han allotjat guàrdia civil i policia nacional. Però estic segura que heu rebut més d’un i més de dos whatsapps sobre el tema. (Surrealista total).

Però, evidentment, no és gens graciós el tema d’acusació de sedició per manifestar-se al carrer. El de les detencions i acusacions a càrrecs públics. El de les multes (12.000 euros al dia) a càrrecs públics si no dimitien ja. (on nassos estava aquesta llei en el casos de corrupció d’alts càrrecs i afins?).

Ah, les tanquetes ja són aquí i el canó d’aigua en camí. I els guàrdies civils que envien a Catalunya son acomiadats en les seves ciutats com si anessin a la guerra (per deu, on han dit a la gent que els envien?) Etc., etc. I tot en nom de la democràcia i la constitució. I em temo que seguirà.

Senyors polítics, posin fil a l’agulla, però de debò, deixin de mirar-se el melic, deixin de banda els interessos partidistes, els “seus” seients, els “seus” interessos, deixin de banda tantes bajanades i, per una vegada, pensin de debò en les persones a les quals diuen representar, en totes, no tan sols en aquelles que creuen els poden votar, pensin en el millor per a les persones, en els seus drets com a éssers humans, pensin a reparar i superar una història de la qual no es pot fer net si no es parla amb veritat.

Mentrestant, encara que molts no ho entenguin, les persones som aquí i estem decidint. I estem al carrer, sense violència i amb molt sentit de l’humor. I sense que ens faci falta escoltar cap partit.

El mal de cap va aflonjant-se!