És possible que hagis vist Haití en les notícies. Els serveis estatals van col·lapsar. La capital va ser envaïda per les bandes. Centenars de milers de persones van haver d’abandonar les seves llars. Al primer ministre, Ariel Henry, se li va impedir tornar al país perquè homes armats van amenaçar d’envair l’aeroport internacional. Després, va renunciar. Els Estats Units estan intentant crear una força d’intervenció militar.

Però les preguntes clau rares vegades es plantegen en els relats convencionals sobre la crisi: Què vol el poble haitià? Com s’estan organitzant? I per què s’enfronten a la crisi actual?

Aquesta manera plana d’informar sobre els esdeveniments converteix, no sols al poble haitià, sinó també als lectors o oients en observadors passius o, pitjor encara, en còmplices actius. No ens deixa més espai que el de pensar en la inevitabilitat de la violència o en la necessitat de la intervenció, perquè cal fer alguna cosa. En qualsevol cas, aquesta manera de narrar els fets garanteix que hi haurà poc hi haurà a fer que pugui impedir una altra intervenció militar, secundada pels EUA, en l’Estat del Carib.

Però si expliquéssim la història completa i responguéssim les preguntes clau, aquesta apatia es convertiria en ira i l’aquiescència en antipatia.

La crisi d’Haití és real. Els serveis bàsics estan paralitzats, les demandes de canvi es responen a cops de porra i amb trets, i la mort i el  desplaçament de persones d’un lloc a un altre són horriblement quotidians. Però es tracta d’una crisi externa, no interna. La incapacitat d’autogovernar-se no és una característica distintiva del poble haitià. Han sofert més de dos segles d’intensos esforços imperialistes per a destruir la seva autonomia governamental i soscavar la seva sobirania.

L’any 1791, el poble d’Haití, compost en gran part per esclaus portats de tota Àfrica per produir sucre pels paladars europeus i riquesa per a l’Imperi francès, es va aixecar, es va alliberar i va encapçalar una revolució que va sacsejar el món. El dia d’Any Nou de 1804 van fundar la primera República negra del món.

En els dos segles següents, la revolució haitiana va ser brutalment castigada: amb sancions, invasions, ocupacions i repetits canvis de règim per part de les potències occidentals. Durant 122 anys, amb el canó d’una arma apuntant al seu cap, Haití va pagar a França els deutes del seu alliberament. El 1915, els Estats Units va envair Haití i el van ocupar durant 19 anys, l’ocupació més llarga en la història dels Estats Units, fins a l’ocupació estatunidenca de l’Afganistan. Els Estats Units van deixar al seu pas una elit local obedient i una sèrie de règims titelles violents, que servien als interessos dels monopolistes estatunidencs.

Però la revolució haitiana va avançar. En la dècada de 1980, va trobar expressió en el moviment social de masses Lavalas, que va dur al poder el govern de Jean-Bertrand Aristide i el seu partit, Fanmi Lavalas. Durant més de trenta-cinc anys, la història de la política haitiana ha vist el poder del moviment Lavalas enfrontar incessants intents, per part de l’elit nacional i dels militars estrangers, de destruir-lo.

Com a president, Aristide, va exigir reparacions colonials a França i va implementar reformes que van avançar cap a la millora de les condicions del poble haitià. Per a fer-ho, seria deposat dues vegades: la primera el 1991 i una segona vegada sota la bandera de les Nacions   Unides, el 2004, quan el Grup de Treball 2 del  Canadà va prendre el control de l’Aeroport Internacional Toussaint Louverture, mentre els marinis estatunidencs segrestaven Aristide i el portaven a la República Centreafricana. A més, els líders  estatunidencs i els seus taquígrafs van buscar crear motivacions humanitàries per a les seves accions. Però un cable de Wikileaks, publicat el 2008, va revelar la veritable motivació de la intervenció estatunidenca a Haití: impedir que s’estableixin “forces polítiques populistes renaixents que estan en contra de l’economia de mercat”.

Després d’aquest cop, les institucions de l’Estat haitià van ser desmantellades sistemàticament. Les ONG, amb finançament estranger, van prendre el seu lloc, i en un moment donat eren elles les que proporcionaven el 80% de tots els serveis públics, mentre mantenien i treien profit de la pobresa que van prometre abordar.

El 2009, el parlament haitià va buscar augmentar el salari mínim a 5 dòlars (l’equivalent a 25 reals) per dia. Els Estats Units va intervenir en nom dels interessos d’empreses com Fruit of the Loom, Hanes i Levi’s, i van bloquejar la llei. L’augment salarial, va dir un funcionari de l’ambaixada dels Estats Units, era una mesura poc realista dissenyada per a apaivagar a “les masses desocupades i mal pagades”.

Haití es troba sense president des de juliol de 2021, quan Jovenel Moïse va ser assassinat, presumptament, per un grup de mercenaris colombians. A continuació, Ariel Henry va prestar jurament com a primer ministre a instàncies dels Estats Units. Des de llavors, no ha pogut celebrar eleccions, restablir l’ordre, ni proporcionar serveis bàsics.

Per a fer costat a aquest govern impopular i il·legítim, els Estats Units va buscar crear i finançar (però no liderar formalment) una força d’intervenció estrangera. Kenya va ser el país seleccionat i el seu president, William Ruto, va acceptar comandar la força militar.

La inseguretat als carrers de Port-au-Prince es va convertir en l’excusa perfecta per a Henry, Ruto i Biden. Però les bandes de carrer no apareixen del no-res. Estan compostes, en gran manera, per personal policial i militar anterior i actual. Alguns treballen per sectors de les elits polítiques i empresarials d’Haití. Les seves armes provenen enterament de l’exterior, particularment dels Estats Units i la veïna República Dominicana. Els Estats Units—sorprenentment, ja que és un país que afirma tenir una preocupació altruista per la seguretat d’Haití—continua rebutjant les crides a un embargament d’armes.

En última instància, Henry es va veure obligat a deixar un càrrec que ocupava sense cap mandat democràtic. Però el pla imperialista estatunidenc per a Haití persisteix: construir un lideratge local disposat a acollir de grat una nova intervenció estrangera. La participació de Kenya en aquesta força es va veure retardada pels esdeveniments recents, però la voluntat continua sent ferma i forta.

Els Estats Units encara té la intenció d’enviar africans a massacrar a persones d’ascendència africana a 12.000 quilòmetres de distància, a canvi de pagar un petit preu al president de Kenya. La Cort Suprema de Kenya ja ha declarat inconstitucional aquesta intervenció, però el seu govern està decidit a continuar amb l’agenda.

Enviar forces policials de Kenya a aquesta missió a Haití seria un afront a l’esperit del panafricanisme. Aquest enviament també reflecteix la confiança dels Estats Units en els seus estats clients i vassalls, disposats a complir les seves ordres, i amenaça d’empitjorar les ja devastadores condicions de vida que enfronten milions d’haitians.

L’única cosa que pot detenir aquest cicle d’intervenció negligent i violenta serà un moviment internacional massiu, que combini forces polítiques, des de les de base fins a les globals.

Igual que Cuba, que ha estat asfixiada per atrevir-se a traçar el seu propi destí, i igual que Palestina, on les bombes, les bales i la fam busquen destruir l’esperança d’autodeterminació del poble palestí, Haití representa un terreny clau en la guerra de l’imperialisme contra la humanitat. Cada derrota és també la nostra. Per això la Internacional Progressista està compromesa amb la sobirania i l’alliberament total d’Haití.

Uneixi’s a nosaltres per oposar-nos a una altra intervenció estrangera més.
Les ones de llibertat que arriben a Haití no poden frenar-se per sempre.

Solidàriament,

El Secretariat de la Internacional Progresista