(en memòria del Pep Cabayol, que ens va deixar fa un any)

Pep, tot just ha fet un any que ens vas deixar i res ha canviat. Bé, ni això. De fet, ha empitjorat.

Recordo quan, ja fa temps, em vas explicar el concepte de nits tòrrides i nits tropicals.

Aquest any no tenim dits a les mans per a comptar les successives onades de calor que hem patit. Però, podem parlar d’onades quan, de fet, són gairebé successives? La conseqüència, pel que fa a les nits, és que no hem descansat prou, i que, a sobre, uns quants hem fet servir els aires condicionats per poder dormir; que el mes d’agost, quan molta gent fa vacances, hi ha hagut refugis climàtics tancats i les ciutats han esdevingut deserts les hores del migdia. Fins i tot a Saragossa els bars del “tubo” van tancar per a no posar els seus treballadors en risc.

A França han calculat que amb una sola de les onades de calor hi ha hagut un excés de mortalitat de 400 persones.

Però no és pas rellevant. Els 10.000 morts per les inundacions de Líbia estan en segon pla, mentre estem ocupats en una investidura impossible, un presumpte amnistia; o veient com baixa del seu tren blindat el màxim mandatari de Corea del Nord per trobar-se amb Putin.

Som una societat on és més important el parlar, encara que l’endemà s’afirmi tot el contrari, que no pas allò que s’ha fet, que es fa o què es farà.

Tot i que els informatius i mitjans de comunicació van plens d’informació sobre el canvi climàtic (continuen existint negacionistes malgrat tot), i per tant l’opinió pública en té ple coneixement, no ha estat pas tema central de debat polític.

Els diferents tribunals, malgrat el desastre climàtic, fan enrere mesures a les quals només s’oposen lobbies particulars que creuen que les ciutats són seves, i no pas de la ciutadania ni de les generacions futures.

El debat polític és de molt alt nivell: “posaré l’arbre de Nadal més alt d’Espanya” diu l’alcalde de Badalona. Li ha faltat temps al de Vigo per dir que en posarà un de mig metre més alt. Realment, típic de  masclista confés, a veure qui la té més llarga. I ens conformem.

Tot i que som conscients que la situació és d’emergència, com a societat no volem que canviï pas, almenys pel que fa al nostre particular estil de vida. No han canviat pas els nostres paradigmes mentals. Volem fer el mateix que aspiraven a fer abans de la darrera crisi, i continuar consumint sense cap mena de qüestionament i abandonant-nos sense cap mena de recança a la satisfacció radical dels nostres desitjos individuals. I quan no podem fer-ho, abans de preguntar-nos per què, aixequem els braços enlaire indignats i clamant que és una injustícia. L’empatia social desapareix.

Una gran preocupació, Pep, és la pujada de l’ultradretà en les diferents eleccions, convertint-se en un agent polític de primera fila. La seva entrada en les institucions democràtiques ha provocat moltes respostes col·lectives.

Sí Pep… està molt bé, que si un cordó sanitari, etc., etc., però el que a mi em preocupa no són els resultats electorals, sinó el fet que, per exemple, una companya de feina que es defineixi progressista, moderna… de classe popular, i que de fet vota en aquest sentit, encara que de forma sistèmica, faci afirmacions pròpies de Santiago Abascal o Silvia Orriols. Podria comprendre-ho, que no justificar-ho, per alguna experiència o situació pròpia viscuda, però no com resposta a una percepció general, que no pas real.

Ja ens ho vas advertir, l’única possibilitat de tirar endavant el planeta de manera justa, equitativa, universal i amb perspectiva de futur és en les nostres mans, en tota la ciutadania. Però aquí sembla que no et fem massa cas.

Però, Pep, això sí, ho intentarem!!!