Kamila Valieva és representativa de de l’afany de superació i l’elegància enfront la irracionalitat occidental.
Fotos de la jove patinadora: Kamila Valieva Beijing 2022 – Facebook

Un cisma sense precedents

Arran de la guerra d’Ucraïna, estem assistint, aparentment, a un nou cisma entre Orient i Occident en ple segle XXI, amb repercussions en els àmbits econòmic, geogràfic, polític, cultural, esportiu, científic, comunicacional, ètic… Res ha quedat indemne.

A diferència del famós cisma de Focio, que va separar l’església ortodoxa i la romana en l’eix eurasiàtic, la separació actual va molt més allà de l’àmbit religiós i arriba a la totalitat del planeta. Cal assenyalar que en el segle IX a Europa i Àsia la religió era en el rerefons de la governança, de l’economia i de la política, per la qual cosa les repercussions de la divisió eclesiàstica van abastar, al seu torn, altres camps socials.

Des d’aquest raonament, podríem imaginar que sempre tots dos mons han estat en pugna, no obstant això, l’antropologia cultural dona compte de la intercomunicació entre cultures de llarg a llarg del planeta des dels orígens civilitzatoris. Segons afirma Mircea Eliade la profunda interrelació entre el món asiàtic i occidental està confirmada per l’artesania i el comerç a través de les Rutes de la seda i també per les llengües indoeuropees, i posa com a exemple els textos Vedes i els Upanishads de l’Índia, escrits en l’antic sànscrit pre-vèdic (llengua emparentada amb el llatí, el grec, les llengües eslaves i les germàniques) (Eliade, 1976).

Tampoc les religions monoteistes van ser sempre motiu de xoc. A la regió d’al-Àndalus, el cristianisme, el judaisme i l’islamisme van conviure en harmonia entre els segles VIII i XV. Un període en el qual el coneixement era la base de l’enteniment, idea representada en la frase de Mahoma «La tinta del savi és més sagrada que la sang del màrtir» (L’Alcorà, 610).

Per això, perquè coneixem que les cultures són capaces d’entendre’s i compartir, avui som testimonis perplexos d’una tragèdia. Estem assistint a esdeveniments que van en contra de l’evolució creixent de la nostra espècie. La pregunta que sorgeix dels nostres cors, també trencats, és si ja no és possible…

El Nou Humanisme Universalista ha treballat durant molts anys advocant per la trobada i la reconciliació entre les cultures. Aquest treball parteix d’una idea: l’observació de l’actitud humanista com quelcom que tenen en comú les cultures i que és expressió de la consciència social.

L’actitud humanista és una forma històrica de la consciència social que es va desenvolupant en diferents cultures i que es manifesta amb claredat en un determinat moment humanista. [1]

Aquesta actitud és traçable, per exemple, en el desenvolupament de l’Humanisme Històric.

Cent anys després de Petrarca (1304-1374), va existir un coneixement deu vegades més gran dels clàssics que durant tot el període anterior de mil anys. Petrarca va buscar en els antics còdexs tractant de corregir una memòria deformada i amb això va iniciar una tendència de reconstrucció del passat i un nou punt de vista del fluir de la història, embussat, en aquell temps, per l’immobilisme de l’època. [2]

En els anuaris publicats pel Centre Mundial d’Estudis Humanistes [3] es recullen aportacions referents a la cerca d’un nexe comú en les cultures. Grigori Pomerants aborda la qüestió sobre el diàleg entre els mons culturals.

Grans religions mundials, que van superar els marcs de les tribus, van conduir a la integració espiritual de regions enormes. Cadascuna d’elles ha creat el seu propi món: món cristià, món islàmic, etc. Però avui dia aquestes religions exerceixen un paper doble: aproximen més o menys pobles d’una sola regió, d’un sol món tradicional, però en el marc global, el cristianisme, l’hinduisme, l’islamisme, el budisme es converteixen en quelcom semblant a noves tribus. El món va sortir dels marcs d’antigues regions. El món s’ha convertit en un món únic. Entretant, les cultures religioses continuen sent diferents i xoquen unes amb altres en el mateix espai informatiu.

Fa mil anys, anar d’Europa a la Xina era més difícil que anar avui dia a la Lluna. Però, ara tots nosaltres vivim en la Terra, i celebrem dues, fins a tres Anys Nous: celebrem l’any nou occidental que és habitual, tenim l’any nou ortodox i l’any nou oriental. Tenim el calendari oriental, i tots sabem que aquest és l’any del gos. Seguim recomanacions de la medicina occidental, però alhora utilitzem els assoliments de la medicina xinesa, de la medicina tibetana, tota persona il·lustrada ha escoltat alguna cosa del hatha ioga, etc.

En aquest món, les religions mundials, mundials pel seu nom, per la seva tasca, són davant la necessitat del diàleg, davant la cerca d’un terreny comú per al diàleg, per a l’aproximació. Fins ara no existeix aquesta aproximació i les diferències religioses són usades moltes vegades com a banderes de guerra. En gairebé tots els conflictes sagnants contemporanis se les utilitzen com a banderes de guerra. Com sortir d’aquesta situació? [4]

Si posem en el focus la crisi d’Ucraïna, els pols enfrontats no són precisament el poble ucraïnès i el poble rus, ja que aquests són en el fons el mateix poble.

[…] allò que ara és Ucraïna en realitat mai va estar fora de l’hegemonia i la cultura «russes», des dels anys 1000, i fou formalment part de l’Imperi Rus des del segle XVIII.

Això no vol dir que Rússia prima facie (a cop d’ull) «tingui dret» al territori en cap sentit legal o moral, el meu punt aquí és simplement que, en molts sentits, estan íntimament connectats i, fins fa molt poc, formaven part de la mateixa entitat política. [5]

A partir de la dissolució de l’URSS Ucraïna es va independitzar. Durant més de dues dècades no hi va haver cap problema en la convivència entre Rússia i Ucraïna, totes dues nacions van interactuar amb independència l’una de l’altra. Van intercanviar energia, materials i coneixement en cooperació mútua. És evident llavors que la dissidència actual ha estat fabricada –des de fora d’aquesta cultura.

N’hi ha prou amb un simple repàs als esdeveniments històrics en les albors del nou segle perquè es posi de manifest allò que és evident.

El 8 de desembre de 1987 és va signar l’històric acord entre Mikhaïl Gorbatxov i Ronald Reagan, que suposava l’inici d’una nova època cap a la desmilitarització i la fi de la guerra freda entre els EUA i l’URSS.

El canvi en la Unió Soviètica va ser encara més profund, va venir acompanyat d’una autèntica revolució interna. La Perestroika de Gorbatxov tractava de reorganitzar el sistema socialista per poder conservar-lo. Molts idealistes van imaginar un futur esperançador que deixés enrere les ombres del passat, però les alegries van durar poc temps.

El 1989 va caure el Mur de Berlín i el 1991 es va produir la independència de 14 Repúbliques Soviètiques [6]. Finalment, a l’octubre de 1993, Borís Ieltsin va decretar la dissolució del Congrés dels Diputats del Poble de Rússia i el Soviet Suprem de Rússia, d’aquesta manera es va consumar un cop d’estat oportunista. Durant molts anys la nova Federació Russa va anar recomponent-se en silenci, sense estridències, fent gala de la seva subtilesa diplomàtica en política exterior.

Però per l’altra part, els EUA, no va practicar el mateix tarannà. El 1999 les bombes de l’OTAN van caure sobre Iugoslàvia, la qual cosa va donar origen al terme «balcanització» per referir-se al desmembrament d’un país en comunitats o territoris enfrontats. El cap de turc per generar la divisió i l’odi entre els pobles va ser Milosevic, dècades després es va saber que moltes morts van ser atacs de falsa bandera [7]. Es tractava ara de fragmentar tots els països socialistes. Després de Iugoslàvia, la instigació va prosseguir (a través de la CIA i les seves ramificacions) per produir les anomenades “revolucions dels colors” als països de l’est europeu. Tot això, tal com il·lustren els mapes, es va traduir en la proliferació de bases militars de l’OTAN, que avui volten Rússia.

El 2014 Ucraïna va sofrir la seva «revolució de color» tardana. Els EUA havia produït amb èxit la desestabilització total d’Orient Mitjà i el nord d’Àfrica. Els caps de turc van ser: Saddam Hussein, Ben Ali, al-Gaddafi, Baixar al-Àssad [8]. No sols van aconseguir parar la creixent banca islàmica, que amenaçava el patró dòlar, a més van fer l’arreplegament de les reserves d’or d’aquests països i de les seves matèries primeres. [9]

L’«imperi de les mentides» (Putin, 2022) anava a tota màquina. Van constatar que el seu manual de guerra híbrida funcionava perfectament. Ciutats en les quals abans es vivia afablement van quedar en mans de faccions fonamentalistes, creades, entrenades i finançades per fer la guerra i causar caos sense fi.

(Els nostres mitjans de comunicació –si ho fossin– haurien de fer un repàs d’aquests fets que Nazanín Armanian, entre molts altres, ha exposat detalladament en les seves publicacions [10]).

Pletòrics, els poderosos del bloc atlàntic nord van portar la seva «revolució» a Ucraïna. Es tractava d’enderrocar el president electe Víktor Yanukóvich per reemplaçar-lo per un altre que fora russòfon i així tenir el camp adobat i seguir amb el creixement de bases de l’OTAN. En aquesta oportunitat van ser creats, entrenats i finançats els neonazis, que complien amb una funció idèntica a les faccions Gihadistes en el món àrab. Al cap i a la fi la fórmula era la mateixa: incultura + futur tancat + cobdícia = violència irracional.

Després del cop d’estat a Ucraïna es va produir una lleu treva durant 8 anys, sota el feble acord de Minsk que va aconseguir Rússia, amb bastant esforço i el suport d’Alemanya, per tal de pacificar la regió. En aquell moment una guerra a Europa no resultava gens estimulant als europeus. No obstant això, el setge va prosseguir a la regió històrica de Donbass –prorussa– on els neonazis instal·lats en el govern de Kíev van induir uns 14.000 assassinats en aquest període.

Mentrestant, el poble ucraïnès no ho volia veure, com tan sovint ocorre en la història. Si giraven el seu cap a l’est apareixien els records de temps passats d’austeritat i el fred de l’hivern, mentre que en girar el seu cap cap a Occident apareixia el somni de la prosperitat i el clima càlid. Les estrelles de la bandera blava brillaven massa com per a voler veure la descomposició interna d’Ucraïna. Europa ha representat durant llargs anys un ambicionat i poderós somni de prosperitat per a molts veïns.

Ucraïna –coneguda a Rússia com a país 404– va caure en una profunda crisi, gràcies als seus incompetents governants. Van arruïnar-ho tot, malgrat haver declinat tota responsabilitat de contribució amb el deute econòmic de l’antiga URSS, de la qual formava part. L’única cosa que van concebre per sortir de la crisi va ser esgrimir la mendicitat, com un jugador de casino quan ja ho ha perdut tot i només acumula impagaments. En aquestes condicions els EUA va rebre al titella en el poder amb els braços oberts i va participar activament en la corrupció [11]. Quan el president actual, Zelensky, va proclamar als quatre vents el seu desig d’instal·lar una base de l’OTAN al seu país i convertir-se en potència nuclear a Rússia van saltar totes les alarmes… Kíev està a tan sols 756 km de Moscou.

Ara, el somni europeista es presenta com un malson amarg per a Rússia, un somni en el qual va invertir massa i ha de deixar anar. És dolorós, però allò que és segur és que Rússia té capacitat i recursos per reinventar-se.

La més gran de totes les pèrdues és emocional. Sense poder recompondre encara el nostre cor, la raó ens diu que la ruptura entre Orient i Occident no pot ser real, decretada en el lapse d’unes setmanes. Necessitem una anàlisi no tan subjecte als fets immediats i esbossar una perspectiva historiològica.

 

——————————————–

1- Silo. Obras Completas vol.2. Diccionario del Nuevo Humanismo, pàg. 358

2- Ibíd., pàg: 476

3- Centre Mundial d’Estudis Humanistes

4- El humanismo en las diferentes culturas. Anuario 1994. | CMHE

5- UCRANIA, EN EL CORAZÓN DE RUSIA – Laughlyn (Johan Eddebo)

6- Ucraïna, Bielorússia, l’Azerbaidjan, Geòrgia, Turkmenistan, Uzbekistan, Tadjikistan, Armènia, el Kazakhstan, Kirguizistan, Letònia, Lituània, Moldàvia, Estònia.

7- Una pràctica habitual per part dels EUA, atacs autoproduïts que van servir d’excusa per llançar les bombes atòmiques sobre el Japó el 1945, o per donar inici al Nou Segle Americà el 2003, etc.

8- De las Revoluciones de Colores a la Primavera Árabe – mpr21

9- Per assegurar el control dels pous petrolífers i altres recursos es va instal·lar en aquestes zones l’exèrcit privat Blackwater Wikipedia, mentre que les zones civils van quedar en mans de mercenaris fonamentalistes, com l’ISIS, per garantir així la ingovernabilitat del territori ocupat.

10- «¡Yo creé el terrorismo yihadista y no me arrepiento!»

11- Hunter Biden: ¿Qué es el escándalo del hijo de Joe Biden en Ucrania?

 

institutohps.org