Espanya: Les ferides obertes de la nostra història recent

23.11.2020 - Redacción Madrid

Aquest article també està disponible a Castellà

Espanya: Les ferides obertes de la nostra història recent
(Imatge d’Álvaro Orús)

El dolor generat durant la guerra civil espanyola i la dictadura

Per Elsa Sierra

No veiem millor manera de començar a escriure sobre aquestes ferides obertes que rescatar un extracte del text escrit i compartit per Nieves Martín (néta i familiar de quatre dels assassinats a Gavilanes, Àvila) en l’acte d’inhumació i homenatge a tots els republicans morts en circumstàncies similars, que va tenir lloc en aquella localitat l’any 2015.

La Conspiració del Silenci

«Recordo amb una certa nostàlgia els estius de la meva infantesa a Gavilanes: les escales de pedra on sèiem per veure el cinema d’estiu o els titelles del “Cotano”, i els jocs de la corda, les tabes, el sambori, les xapes…, sota l’ombra dels grans castanyers al costat de l’església; també recordo la creu de pedra amb el pedestal que deia “Caiguts per Déu i per Espanya”, alhora que molts noms inscrits.

Una nena em va contar que aquests noms feien referència als valents que havien mort en la guerra. Jo sabia que l’avi havia mort en la guerra i, per tant, vaig pensar que el seu nom seria allí. Vaig llegir tots els noms, de dalt a baix i de baix a dalt, però el nom de l’avi no apareixia.

Un dia que érem jugant a fet a amagar, o al rescat, corrent pels carrers del poble, em vaig fixar que alguns tenien noms de persones, i em preguntava quant d’importants haurien estat perquè els carrers portessin els seus noms. Després, algú em va dir que alguns dels noms eren dels valents que havien guanyat batalles o havien mort en la guerra. Llavors vaig pensar que potser l’avi hauria estat algú important i que el seu nom podria ser a prop, i vaig recórrer els carrers buscant el seu nom, però el nom de l’avi no apareixia.

Amb freqüència, els més grans relataven records de la seva joventut, sobre els pastors, la verema, la trilla, els rierols on anaven a rentar la roba, els banys a la gorja als estius, les matances als hiverns, les rosquilles que preparaven en dates assenyalades, etc. En aquells relats apareixien molts personatges que van conformar un trosset de la història de Gavilanes; alguns els vaig arribar a conèixer, d’altres ja havien mort abans que jo naixés.

M’agradava escoltar els costums antics de les gents antigues, amb els seus noms antics, però entre ells el nom de l’avi no apareixia. Com cada any, el dia de Tots Sants anàvem al cementiri. Jo observava com els avis netejaven amb afany les sepultures i les adornaven amb flors, mentrestant jo m’entretenia llegint els noms dels difunts gravats en les creus de ferro o en les làpides de marbre, però el nom de l’avi no hi apareixia.

A casa ningú parlava mai de la guerra, solament la nomenaven per dir la típica frase de “menja-t’ho tot, que no vegis tu la fam que passàvem durant la guerra”. En una ocasió vaig preguntar a l’àvia: “com va morir l’avi?” Llavors ella es va persignar i va dir: “Per Déu Beneït, d’això no es pot parlar, això va passar fa molt temps i aquestes coses no es pregunten”. L’àvia s’havia posat nerviosa, massa nerviosa per haver transcorregut tants anys com deia. I vaig pensar que si el passat fos realment passat, no causaria tant de malestar, i que si parlar d’això resultava tan difícil, era perquè el passat encara no havia passat.

La seva reacció demostrava que no és certa la frase que sempre es diu, “el temps tot ho cura”, més aviat semblava que el sofriment s’havia enquistat per algun motiu que jo no aconseguia comprendre. Jo ja sospitava que hi havia algun secret del qual no es podia parlar i, llavors, vaig buscar en el meu llibre d’història d’EGB, però malgrat que les fulles eren ben numerades, vaig constatar que faltava la part de la història que jo buscava, i que havia estat premeditadament oblidada per l’editor.

Ja d’adolescent, en un viatge en el cotxe de línia de Madrid a Gavilanes, vaig escoltar la conversa de dues dones que es van asseure darrere meu. Vaig escoltar com deien: “els van agafar, a uns en el camp i d’altres els van treure de les seves cases, els van torturar, els van afusellar i després els van tirar com a gossos. Dos en la Reguera dels Herradores (Lanzahita), tres en La Asomadilla (Pedro Bernardo), i tres en el mateix terme de Gavilanes, en El Portalón… crec que vuit de Gavilanes en total”. Va ser llavors quan vaig entendre que l’avi no havia mort al Front. Ell no va donar la seva vida, a ell  l’hi van arrabassar.

Alhora fou quan vaig entendre la reacció de l’àvia i el silenci de tots, un silenci que cridava, i vaig comprendre que com més s’intenta oblidar una cosa més insistent és el record i més roman en la memòria; que la por i l’horror van ser tals que la seva ment no va poder elaborar el fet viscut. Aquest terror va deixar l’àvia amb un crit convertit en silenci. Vaig entendre que el pas del temps no havia fet més que agreujar el dolor i les injustícies.

Des de llavors vaig anar recordant tots els silencis durant tants anys, tots els missatges no verbals que comuniquen que no s’ha de preguntar, totes les emocions reprimides, aquells gestos carregats d’intensitat, aquell camí que s’esquivava per no passar prop d’“allí”. Vaig entendre el conformisme, la submissió, el servilisme, els complexos d’inferioritat, la vergonya, la culpa… Vaig recordar la por de parlar, la por a l’autoritat, la por de denunciar i qüestionar el poder, la por de significar-se, la por als canvis, la por de prendre decisions, la por a qui és diferent … Tots els records eren com peces d’un trencaclosques i havia de buscar les que faltaven. Intuïa que quelcom d’allò que som té a veure amb aquest passat que és mig amagat entre silencis, confusions, velles pors, dolor i oblit.

Fou una llàstima que l’àvia ens deixés uns mesos abans que m’adonés que, malgrat tant silenci, jo havia tingut tota la informació a casa meva durant molts anys. Només hauria fet falta aprendre a llegir el silenci i el llenguatge corporal, a interpretar les emocions sense paraules i les paraules sense emocions”.

 

 

La pau no és un concepte, és un estat que s’aconsegueix quan se superen els conflictes de manera que permeti a les persones i a la societat continuar desenvolupant-se, avançant en justícia, en igualtat d’oportunitats, en llibertat.

A Espanya, durant els anys de la guerra (1936-1939), la postguerra i la dictadura, milers de persones van ser torturades, executades i llançades a fosses comunes, pous, camps oberts (una pràctica comuna van ser els afusellaments extrajudicials, coneguts com els “passejats”); persones civils que havien comès el delicte de donar suport als valors de la II República. La fam i la destrucció de les condicions de vida digna van ser les causants de morts prematures i de sofriments innombrables. Després de morir el dictador va haver-hi un període de transició a la democràcia, que durant molt de temps, per uns certs sectors de la població, s’ha dit que fou “modèlic”, però on no es va fer res per alleujar tot el dolor causat.

La reconciliació dels pobles demana conèixer la veritat d’allò que ha ocorregut, per ajudar que les persones que han sofert pèrdues sàpiguen què va succeir, puguin recuperar els cossos dels seus éssers estimats, realitzar els homenatges, els rituals, expressar les llàgrimes, els sentiments que van quedar atrapats sota la imposició i la por.

El punt de vista des d’on fem el plantejament és des de la necessitat psicològica de realitzar el dol. Des de diferents posicions polítiques i socials es comenta que suposa reobrir ferides, però parteixen de la base que ja estan tancades. És tot el contrari, les ferides mai s’han tancat. També es recolzen en què ha passat molt de temps i que ja està tot oblidat. Res més allunyat de la realitat. És una fal·làcia pensar que el temps ho cura tot; cura allò que es fa en aquest temps i el que es va tractar de fer fou oblidar allò que havia succeït. Ningú no pot oblidar un ésser estimat que, a més, va morir i va sofrir en circumstàncies tràgiques. Tota l’exposició que ve a continuació fonamenta això que afirmem.

Ens recolzem en dos documentals, que recomanem que es vegin, perquè, a través de diferents testimonis, ens il·lustren sobre formes diverses d’afrontar les pèrdues, així com el que és necessari perquè les persones afectades puguin refer les seves vides. Són dues maneres de dur a terme el dol. La cara favorable del que significa donar espai, suport i acompanyament a les persones en dol i el sofriment que es produeix si tot això manca.

El primer és “Remontando el vuelo”[I], d’autoria pròpia, en el qual es recorre el camí del dol a partir de l’experiència de persones diverses i professionals sanitaris que comparteixen els seus coneixements per ajudar en la facilitació d’aquest procés de tractament del dolor produït per la mort de l’ésser estimat. També reu a la llum el dol transgeneracional, el dol pels assassinats i desapareguts que no s’ha resolt i passa com a dolorosa herència a les generacions següents. Aquí teniu l’enllaç al documental.

 

 

El segon documenta, “El Silencio de los otros”[II], exposa les conseqüències del Pacte de l’Oblit, que va tenir el suport legal en la Llei d’Amnistia de 1977. Va impedir que es retornessin a les seves famílies els morts executats i enterrats en les cunetes. El documental tracta sobre les persones torturades durant la dictadura i la seva lluita per aconseguir que es fes justícia. També aborda el tema dels nens robats a les seves famílies biològiques.

Tots dos documentals expressen el dol des de diferents òptiques, una existencial i una altra social i política. En el primer es tracta d’allò que ajuda a superar el dolor. En el segon de la lluita perquè es faci justícia, es repari i reconegui tot el dolor produït i de la cerca de solucions per quedar en pau.

La mort d’un ésser estimat és un dels esdeveniments que més impacte té en les nostres vides. La pèrdua d’algú important obre una ferida interior que cal cuidar perquè cicatritzi bé. El dol, és aquest procés de curació que, de manera natural, estem preparats per afrontar i assimilar. És el que anomenem el “dol normal”

Elaborar el dol és una necessitat psicològica. Existeixen circumstàncies i condicions que ajuden en aquest procés i altres que el dificulten i fins i tot el detenen, la qual cosa fa que la ferida quedi oberta o cicatritzi malament. Aquesta situació condiciona negativament la vida de la persona i el seu entorn.

Per cada mort existeixen nombroses persones que es veuen afectades, en menor o major grau. El dol és personal però també social. Quan el suport social no existeix i a més la mort és produïda per uns altres, com en els assassinats i en les guerres, la vida i el dol es compliquen i queden profundament afectats.

L’objectiu del procés de dol és recol·locar al mort de manera que es pugui continuar vivint. És aprendre a viure sense la persona que volíem i es continua volent. Tractar d’oblidar a aquesta persona és un error. No és possible oblidar perquè la vinculació sempre existirà. En les morts violentes i desapareguts, el dol queda fixat en les circumstàncies de la mort, en la necessitat de fer els rituals de comiat, d’honrar la seva memòria i la vida que aquesta persona va tenir, que es faci justícia i reconeixement de l’atrocitat comesa.

 

 

El dol transgeneracional és el dol, que com que no s’ha pogut realitzar en el seu moment, queda com una herència o tasca pendent per a les següents generacions. Es transmet en manera de silenci, en els comportaments familiars i de la comunitat de la qual formen part, en les emocions contingudes i pors arrelades… Es transmet de forma no verbal, en la majoria de les situacions, comprometent la biografia familiar perquè genera una atmosfera de sofriment ocult i no elaborat*.

Hi ha circumstàncies que faciliten l’elaboració del dol, si es té informació de com va succeir; si la defunció es deu a causes naturals i s’ha tingut l’oportunitat d’acompanyar en la proximitat de la mort; poder veure el cos, realitzar els rituals, cerimònies o funerals; compartir i expressar el dolor; rebre les manifestacions de respecte i suport de la comunitat.

 

 

En el cas de mort violenta per assassinat, existeixen molts esdeveniments que fan que la ferida no es tanqui bé, com són: mort ocorreguda per la intenció d’altres persones; no veure el cos, com en el cas dels desapareguts; falta d’informació sobre com va succeir; no poder fer rituals de comiat, ni homenatges; no poder expressar el que sentien i compartir-lo amb uns altres; no fer justícia, no reparar el mal causat; en molts casos, continuar vivint prop dels botxins; pèrdues múltiples (en les quals poden produir-se expropiació de béns generant pobresa, exclusió social, humiliacions -com a dones rapades i violades de dones republicanes-) continuades en el temps i, amb freqüència, l’exili…

Tots aquests problemes afegits a la mort del ser estimat contribueixen al fet que el dol es converteixi en crònic i que transcendeixi, no sols a la família més directa, sinó a l’entorn social, i quedi com a herència a resoldre en les següents generacions. Hem d’assumir que l’oblit no aconsegueix anul·lar els traumes del nostre passat. No podem construir la nostra societat sobre el bloqueig i la falta d’elaboració de moments molt significatius de la nostra història. En tot cas, aquests problemes romanen latents i des d’allí irradien la seva influència omplint la nostra vida social i política d’acritud, temors i incomprensió. Cada vegada que diversos esdeveniments els fan aflorar, tornen a manifestar-se amb gran força, però no és que s’hagin recreat, és que estan sense resoldre.

 

Dades dels documentals

[I] Sierra, E. (productora), Orús, A. (director).(2015). Remontando el vuelo. Espanya.

[II] Carracedo, A. Bahar, R. Almodovar, A. Almodovar, P.(productors). Carracedo, A. Bahar, R.(directors).(2018). El Silencio de los otros. Espanya. Desig.

 

Elsa Serra és psicòloga i experta en dol.

Categories: Cultura i mitjans de comunicació, Drets Humans, Opinions
Tags: , , , , , ,

Newsletter

Enter your e-mail address to subscribe to our daily news service.

Search

video 10 anys Pressenza

Documental: RBUI, nuestro derecho a vivir

App Pressenza

App Pressenza

Llibertat presos polítics!

International Campaign to Abolish Nuclear Weapons

International Campaign to Abolish Nuclear Weapons

Arxius

xpornplease pornjk porncuze porn800 porn600 tube300 tube100 watchfreepornsex

Except where otherwise note, content on this site is licensed under a Creative Commons Attribution 4.0 International license.