Cal realitzar un canvi de model de ciutat i revertir les tendències insostenibles de les grans metròpolis

Encara que des de l’inici de les civilitzacions l’ésser humà ha depredat la natura, és a partir de la revolució industrial que el fenomen augmenta, fins a arribar al moment actual en el qual es duen a terme accions com la desforestació a gran escala per a accedir a recursos naturals o preparar terres de cultiu de manera intensiva que empobreixen el sòl i el desertitzen en pocs anys, la contaminació de rius i aqüífers, ja que es fan servir com a clavegueres on abocar els residus, la contaminació de l’aire, no sols per CO₂ sinó també per micropartícules i uns altres contaminants que incrementen les malalties respiratòries, la destrucció d’ecosistemes diversos per a ser ocupats per ciutats, carreteres etc.…

La població urbana mundial s’ha multiplicat per 5 en els últims 50 anys, la tendència global és la de concentrar cada vegada major nombre de persones en grans urbs, en aquests moments més del 50% de la població mundial viu en ciutats. Desgraciadament, les grans metròpolis generen un fort impacte sobre el medi ambient i sobre les persones: consumeixen molts recursos com a sòl i aigua, generen gran quantitat de deixalles i contaminació, degraden el medi ambient i trenquen les cadenes ecològiques, que són les que ens asseguren els serveis ecosistèmics com a aprovisionament d’aigua neta, regulació del clima, o pol·linització.

A més de l’impacte sobre el medi natural, les ciutats són generadores de grans desigualtats, en aquest moment tenim una societat molt polaritzada, amb àmplies capes d’exclosos socials que tenen dificultats d’accés als serveis bàsics com l’habitatge, la sanitat, l’educació o l’energia, que viuen al carrer o amuntegats en habitatges petits o en naus ocupades sense les condicions mínimes d’higiene i una minoria que acumula grans quantitats de riquesa i de poder. Cal prendre consciència d’aquests riscos i impulsar un model urbà més respectuosos amb els ecosistemes naturals, més just amb les persones, més sostenible amb el medi ambient i més resilient davant crisi i catàstrofes.

Alguns investigadors com Peter Daszak, ecòleg de malalties, relacionen l’aparició de la pandèmia de coronavirus amb aquest model urbà predador i amb la destrucció d’hàbitats d’algunes espècies que ens feien de barrera davant la propagació del virus. “A mesura que tenim més contacte amb la vida silvestre amb la construcció de carreteres, la tala de boscos, o l’ocupació de zones verges per l’agricultura, estem més exposats a aquests virus”.

Segons Jordi Serra-Cobo, biòleg de la Universitat de Barcelona, “en el cas del covid-19, ha influït la pèrdua del 30% de la superfície forestal del sud-est asiàtic en els últims 40 anys. Quan destruïm massa forestal és per a posar en el seu lloc assentaments humans. I una part de la fauna salvatge que era allí passa a refugiar-se en les construccions humanes, en desaparèixer el seu hàbitat natural. Una d’aquestes espècies són les ratapinyades, que són possiblement l’origen del contagi de l’actual epidèmia de coronavirus”.

La destrucció dels hàbitats naturals per cerca de recursos o per creixement de les ciutats, el canvi climàtic i la globalització del transport de persones i animals han contribuït al nombre creixent de brots epidèmics des de 1980, segons explica l’Institut Espanyol d’Estudis Estratègics en l’informe “Emergències pandèmiques en un món globalitzat: amenaces a la seguretat”.

El model urbà de grans megalòpolis molt centralitzades en les quals els serveis són gestionats per oligopolis genera forts impactes sobre el medi ambient, la salut i la qualitat de vida de les persones, mentre que les ciutats mitjanes, amb serveis descentralitzats consumeixen menys recursos, generen menys residus, la seva relació amb el medi ambient és més equilibrada, permeten una mobilitat més sostenible a peu o en trajectes curts per a accedir al treball o als serveis i en estar pròximes de l’entorn rural poden arribar a auto proveir-se d’aliments, recursos, o desenvolupar activitats en la naturalesa.

D’altra banda, tenim una gran dependència amb altres territoris quant a proveïment de recursos alimentosos, energètics, sanitaris etc, és important plantejar l’autosuficiència i l’autogestió de les nostres ciutats en sectors estratègics com el de l’alimentació o l’energia, és a dir, hem de recuperar la capacitat de produir, distribuir i auto proveir-nos d’aliments, energia etc, així com augmentar la resiliència; la capacitat de recuperar-nos després d’una crisi.

Cal apostar per un consum de proximitat, que a més de generar una ocupació més digna als nostres agricultors i productors deixa una petjada ecològica menor, ja que el producte no ha de viatjar milers de quilòmetres abans d’arribar a les nostres cases. També cal reduir la producció de residus per a això, cal allargar la vida dels productes i explorar altres models com compartir el servei sense ser propietari del producte “la servilización”.

Les ciutats poden comparar-se a estructures dissipatives, tal com les plantejava el Premi Nobel de Química Ilya Prigogine, importen energia i matèria per a mantenir la seva activitat i exporten entropia a l’entorn en forma de residus, contaminació i desestructuració del paisatge. Si volem reduir l’entropia, hem de reduir el consum de recursos i disminuir la generació de residus, per a això cal realitzar un canvi de model de ciutat, cal revertir les tendències insostenibles de les grans ciutats actuals.

Per a desenvolupar ciutats més humanes, justes, sostenibles i noviolentes, és necessari que prèviament es produeixi un canvi de valors en el conjunt de la població i en els que prenen les decisions, és necessari anteposar a les persones i els seus drets sobre el capital i els mercats, és necessari anteposar la vida sobre els grans beneficis econòmics i l’ambició desmesurada.