La pandèmia passarà però la banca es quedarà

Hèracles i l’Hidra (Imatge de Wikimedia Commons)

Immersos en la quarantena, alguns intentem interpretar els senyals de possibles canvis que sobrevindrien quan la pandèmia haguès passat. Aigües més transparents, atmosferes més pures, i animals salvatges fent incursions a les ciutats, poden entusiasmar-nos amb la possibilitat que la humanitat es decideixi finalment a frenar la contaminació del planeta. Les múltiples experiències d’organització solidària entre la gent, la revaloració de la salut i la vida per sobre de la cosa material, ens fan somiar amb una societat menys individualista. El rol protagonista que han pres els estats per enfrontar l’emergència, no sols sanitària sinó també  econòmica, ens porten a pensar que, tal vegada, això derivi en la fi del neoliberalisme i el començament d’un nou Estat de Benestar. Per descomptat que molts compartim aquesta esperança i, sens dubte, a partir d’ara haurà augmentat la conscienciació sobre el rumb que ha de prendre la humanitat. No obstant això, a fi d’avaluar les possibilitats, caldrà hipotetitzar  sobre aquells que tindran el timó a l’hora de redreçar el vaixell quan passi la tempesta.

Solem centrar les crítiques i reclams en els governants perquè són visibles, encara que, en rigor, el seu poder és relatiu, ja que solen ser socis o ostatges d’una Banca que els dirigeix o condiciona. Alhora, si bé el poder financer ha predicat el culte neoliberal pel seu propi profit, per concentrar riquesa, no dubtarà a canviar de credo si li resulta necessari per mantenir el control. De manera que un hipotètic afebliment dels governs neoliberals no necessàriament implicarà la pèrdua de poder real pels veritables monarques del món. En aquesta conjuntura de l’economia real, en la qual tots estan perdent, tan treballadors, com a comerciants i empresaris, si encara així, els bancs es mantenen intocables i aconsegueixen créixer, si en plena tempesta s’aferren al timó, per què el deixarien anar quan la pandèmia passi? És imaginable que la Banca perdi poder després de la crisi?

Quan parlem de la Banca ho fem genèricament per a referir-nos al poder financer global, del qual molts intueixen la seva influència, però no sempre se’n té la seva real dimensió, així doncs, vegem algunes dades. François Morin, en el seu llibre “L’Hidra mundial, l’oligopolio bancario”, detalla com un conglomerat de només 28 bancs concentra el 90% dels actius financers mundials, equivalents al deute extern de tots els països, i 14 d’aquests bancs produeixen derivats financers per un valor 10 vegades superior al PBI mundial. Semblant concentració es va començar a produir des de la dècada del 70, amb graduals desregulacions del mercat canviari i financer, que els governs van facilitar (una mostra del poder que ja tenien en aquesta època els financers). Segons una recerca periodística de Lisa Karpova (Pradva), aquesta Hidra té un nucli més concentrat de 7 entitats (Bank of Amèrica, JP Morgan, Citigroup, Wells Fargo, Goldman Sachs, Bank of New York Mellon i Morgan Stanley). Alhora, aquest nucli de 7 bancs, està controlat per 4 gegants corporatius: Black Rock, State Street Corp., FMR i Vanguard Group. Aquests “4 grans”, no solament controlen Wall Street, sinó també la majoria de les transnacionals anglosaxones (Boeing, Coca-Cola, Disney, McDonald`s, Intel, Wal-Mart, CBS, i moltes altres) i, a més, tenen participació en més de 40.000 empreses, moltes de primera línia. Els “4 grans” també controlen la Reserva Federal dels EUA, i són amos de gran part del Complex Militar Industrial. I per descomptat que els fons que administren són els creditors de bona part del deute extern dels països. Segons la recerca de Karpova, una vegada buidades les “mamushkas” dels opacs entramats societaris, es conclou que la major part de tot això ho concentren una dotzena de famílies. De vegades quan el periodisme o alguns formadors d’opinió es refereixen a aquests monstres corporatius, ens parlen de “els amos del món”; s’ha naturalitzat que el món tingui amos, així com fa alguns segles s’acceptava el poder absolut dels monarques.

Ara bé, es podria suposar que en aquesta formidable crisi, també els rics seran menys rics; però caldrà veure la deriva que prenguin els esdeveniments, perquè si bé molts dels seus actius es desvaloren, tenen suficient suport per esperar que les accions recuperin el seu valor després de la tempesta, i a més tenen recursos financers per adquirir avui, a preu de rematada, empreses que a futur es revaloraran. Val recordar que ja en el segle XVIII, un avantpassat d’una d’aquestes famílies propietàries del món, el Baró de Rothschild, deia “quan vegis la sang córrer pels carrers, és temps de comprar propietats”. També cal tenir en compte que gran part dels actius financers que manegen són en realitat estalvi d’inversores i pensionats, que són els que perdran quan alguns deutes sobirans facin fallida. Però més enllà del balanç final de guanys i pèrdues, allò que intentaran conservar és l’enorme poder que tenen sobre els governs. En els últims temps han circulat nombroses estadístiques il·lustrant com uns pocs bilionaris tenen més riquesa que mitja humanitat, però no sempre es pren consciència que encara més greu que la iniquitat distributiva, és la formidable concentració de poder.

Avui, aquest poder real es troba agotzonat, a l’espera d’oportunitats, mentre els estats nacionals s’empoderen per atendre l’emergència, augmenten el pressupost de salut, emeten moneda o s’endeuten per pal·liar la recessió i l’empobriment, i apel·len a la seva autoritat per imposar quarantenes. La profunditat de la crisi fa que alguns governs s’atreveixin fins i tot a gravar amb algun impost addicional les grans fortunes, però estan molt lluny de fer un forat en la seva riquesa, i molt menys en el seu poder. Per la qual cosa, tot fa suposar que després de la pandèmia, el món continuarà sent atès pels seus vells amos, encara que hagin d’adaptar-se a noves circumstàncies. Tal vegada els estats nacionals recobrin protagonisme mentre disminueix el comerç internacional i hagin d’ocupar-se activament, durant un temps, de recuperar les seves economies amb polítiques keynesianes, tot arriant les banderes neoliberals. Però encara en aquesta situació el poder financer tractarà de créixer amb el finançament de la recuperació, i obtenir contractes per a les seves multinacionals. Així com en les guerres han fet negocis amb la destrucció, i després amb la indústria de reconstrucció, així també poden buscar rèdit amb una sort de “pla Marshall” postpandèmia. I per descomptat, com sempre, faran bons negocis amb dictadures i governs autoritaris. Perquè la veritable bandera del poder financer és la dels pirates, la seva relació amb el neoliberalisme va ser només un matrimoni per conveniència.

Llavors, més enllà que aquesta experiència mundial inèdita serveixi per a augmentar la conscienciació sobre la qüestió de la salut, el medi ambient, la distribució de la riquesa i les polítiques públiques. Més enllà que comprenguem la importància de la solidaritat i l’organització col·lectiva, si quan la pandèmia passi el timó el continua manejant la Banca, el vaixell reprendrà el rumb de la depredació del planeta, la inequitat, la marginació i el consumisme individualista. Llavors, serà necessari que d’aquesta crisi també sortim amb la certesa que el món no canviarà mentre no s’aconsegueixi desmantellar aquest poder; i això no s’aconseguirà amb un pacte de convivència, ni arrabassant-li les engrunes que li sobren. Tal vegada, apel·lant a la metàfora de Morín sobre l’Hidra, podríem aspirar al fet que la consciència col·lectiva s’erigeixi en l’Hèracles que l’escapci; i perquè això ocorri ha d’instal·lar-se aquesta idea i aquesta possibilitat en l’imaginari col·lectiu, desplaçant al fatalisme de la resignació. En aquest moment hi ha situacions que poden augmentar la receptivitat cap a propostes de canvi més transcendents.

Per exemple, en el marc d’aquesta emergència, passa a ser una qüestió de sentit comú el no-pagament dels deutes sobirans, perquè per a la majoria té prioritat pressupostària atendre les necessitats de la població abans que complir amb la banca usurera. En aquestes circumstàncies, queden encara més exposades les inequitats socials, i això hauria d’animar-nos més que mai a qüestionar la legitimitat de les enormes fortunes, i explicar que no van créixer per obra i gràcia de la meritocràcia, sinó per la perversa dinàmica financera de la plutocràcia, la que no es pot sacralitzar en l’altar de la propietat privada. Per descomptat que aquests plantejaments cap a un futur a mitjà termini, no s’oposen a altres propostes pel curt termini, en els nivells nacionals, com gravar amb algun impost extraordinari les grans fortunes per garantir un ingrés bàsic a les persones, i impulsar l’economia en general.

Però les idees poden volar més enllà, perquè en un moment en el qual totes les nacions del món estan travessades pel mateix flagel, també podria haver-hi major obertura mental per imaginar en un futur, no tan llunyà, una comunitat de nacions que solidàriament treballi en conjunt per combatre la pobresa i la marginació arreu del món. En primer lloc perquè seria l’única manera de garantir condicions de vida digna a tots els habitants del planeta, incloent-hi els països més empobrits; i en segon lloc perquè només una aliança internacional pot enfrontar el poder de l’Hidra, desmantellar el seu imperi i usar els recursos financers per un desenvolupament sustentable planetari. Per descomptat, que per a caminar aquest camí, hauran d’anar canviant molts governants, però si les poblacions tenen les conviccions clares, podran fer-ho, i aquest és un moment favorable per a la conscienciació en aquesta direcció.