Per primera vegada en la història tots/es, directament o indirectament, ens sentim «tocats» per un petit virus que no entén de fronteres, classes socials o creences.

Ens trobem en una cruïlla com a espècie; no únicament per aquest famós virus sinó pels canvis que s’estan produint en els últims temps i en tots els camps i que la pandèmia ha posat en evidència.

Tal vegada es produeixi un “canvi de mirada” després de la pandèmia, encara que no sabem si en la direcció que a alguns/es ens agradaria.

Girarem la nostra “mirada” cap enrere o “mirarem” d’una manera nova? Seguirem amb la mateixa forma emocional-mental o obrirem la ment i el cor a una nova sensibilitat? D’una vegada per totes serem conscients que naveguem en un mateix vaixell?

Del que no hi ha dubte és que va guanyant terreny la percepció que formem part d’un gran organisme, on el que passa en l’altre costat del món ens repercuteix de manera directa i en el qual el més important és la salut, tant física com emocional, mental i espiritual. Que és imprescindible la col·laboració, perquè comencem a ser conscients, en profunditat, de la nostra dependència de l’altra i a sentir com una autèntica necessitat cuidar-nos mútuament.

No obstant això, no podem tancar els ulls davant l’altra gran tendència: la de buscar bocs expiatoris, fomentar l’odi, l’entossudiment, fer culpables als altres… Tot propis de persones que no entenen molt bé ni què està passant al seu voltant ni els canvis de tota mena que s’estan produint –i no em refereixo només a la famosa pandèmia-, ja que succeeixen en tots els camps: des dels tecnològics a les creences, des dels poblacionals a les relacions interpersonals… I a aquestes persones les envaeix aquest nefast sentiment que tantes desgràcies ha arrossegat amb si al llarg de la història: la por.

Com deia Silo*: “En realitat no és el canvi mateix el que ens preocupa sinó la direcció d’aquests canvis”.

Ens trobem en un moment crucial per a la humanitat.

Antigament quan un Imperi queia un altre ocupava el seu lloc. Avui, tot està interconnectat i, encara que sembla que existeixen models diferents, en realitat només n’hi ha un, perquè el veritable poder l’ostenta EL SISTEMA, independentment dels maquillatges amb què es presenten els suposats models diferents.

Un poder basat en la violència, la competitivitat, la desigualtat… i que adora el mateix Déu: ELS DINERS. Avui, per tant, no és possible que alguna cosa emergeixi al seu costat perquè formem part d’un únic i mateix Sistema.

Davant aquest panorama, la cruïlla en què ens trobem com a espècie s’aguditza per moments.

Podrem fer una mica més del que ja fem per a ampliar la nostra influència i donar una empenta al canvi que tant necessitem i desitgem?

Aquí estem!… en la cruïlla.

Sabrem optar pel millor camí?

Tant de bo sapiguem triar el millor i el més bonic!… per a tots/es.

Silo, pseudònim de Mario Luis Rodríguez Cobos -Mendoza (6-1-1938 / 16-9-2010)-, va ser un escriptor argentí i fundador del Moviment Humanista i El