Quan era petit hi havia una marca de joguines per a nenes que era la Señorita Pepis que permetien a les criatures reproduir les activitats de les dones, com el maquillatge, cuidar un nadó o tricotar. Eren altres temps, però no en una galàxia molt llunyana. No era maquillatge de debò, però permetia a les nenes actuar com una dona gran. Doncs l’estat d’alarma decretat per Pedro Sánchez sembla un estat d’alarma de la Señorita Pepis. O de Te lo juro por Snoopy.

No entenia com, divendres, s’anunciava que, dissabte, es decretaria un estat d’alarma. Un periodista intel·ligent em comentava que calia administrar els temps per fer conscient a la ciutadania d’allò que vindria, i allò que vindria havia de ser un confinament generalitzat. Almenys així ho pensava jo.

Tantes hores de discussió en Consell de Ministres, divendres i dissabte, presagiaven un Decret amb mesures contundents i exemplars. O potser només era una cortina de fum per tenir desplegades les forces i cossos de seguretat per a la situació d’alarma?

Però no. D’entrada el primer que feia el President de govern i el Decret que acorda l’estat d’alarma és decidir qui mana: Pedro Sánchez, els ministres de Defensa i Interior i sobretot el de Sanitat. Utilitzar paraules com “autoridad competente” em porten a la memòria les paraules de Tejero al Congrés dels Diputats el 23 de febrer de 1981. Una mica de mal fario.

La pregunta que em faig és si per acordar les mesures que després esmenta el Decret cal controlar totes les forces de policia, tant les autonòmiques com les locals. Si és per estendre mesures de confinament com les desplegades al voltant d’Igualada, segurament que sí. Però per dir que podem anar a la pelu, doncs segurament no.

Les darreres dades de Madrid són terribles: te gairebé la meitat dels casos positius de tota Espanya i dues terceres parts dels morts. I augmentarà… No cal aïllar Catalunya de la resta, com volia el President Torra. N’hi ha prou amb aïllar Madrid. I per això sí que cal un estat d’alarma de veritat, no un que sembli més aviat dictat per “Los Hermanos Malasombra” de “Los Chiripituflauticos”. Però clar Madrid és la seu de les elits espanyoles i abans contagiar a tota Espanya que una mesura que dictaria el sentit comú més elemental. Pedro Sánchez ens enganya i ho fa conscientment.

Les mesures són tèbies i melindroses. Som una societat acostumada a viure al carrer. Si per una banda ens sorprenia l’actuació de la comunitat xinesa que va tancar tots els locals comercials i es va confinar a casa abans de les ordres de les autoritats, la sorpresa no té límits quan comprovem que la gent ha decidit passar el cap de setmana a la costa de Múrcia, o anar a la serra madrilenya. Però ep!, no és només una qüestió de Madrid. Al País Basc, malgrat la situació d’emergència decretada, les segones residències de Cantàbria han estat plenes a vessar. I a la Cerdanya.

El govern de Madrid ha optat per una recentralització absoluta via estat d’alarma. Lamentablement li he de donar la raó al govern de la Generalitat de Catalunya. Un govern encapçalat per Torra més responsable que un govern encapçalat per Pedro Sánchez? On hem anat a parar? El govern de Madrid no es lleial, no ja amb els governs autonòmics, sinó amb la gent. Per què la gent d’Igualada ha de ser aïllada i la de Madrid no? De fet no decretar l’aïllament de Madrid en unes circumstàncies com aquestes posa en risc al conjunt de la gent de tota Espanya. A més de mostrar-se irresponsable i covard, Pedro Sánchez comet un veritable atemptat contra la salut pública.

La retòrica de la part final del discurs de Pedro Sánchez esmenta tant les paraules país i unitat que ens retorna a un discurs nacionalista caduc en aquestes circumstàncies. Més li hauria valgut parlat de gent. Però clar el subconscient el traeix.

Tal com van les coses serà inevitable que més aviat o més tard aïllin Madrid. Només variarà el nombre de morts que hauran fet falta per fer-ho.