Ja que alguns amics s’estan animant a escriure –o gravar– els seus parers sobre els esdeveniments presents i el que pugui succeir en un futur pròxim, igualment m’animo a ordenar les meves opinions i expressar-me en un intent d’intercanvi aquesta vegada des del confinament que em sorprèn desplaçat… en un lloc de La Manxa…

Em sembla que a hores d’ara és igual quin és l’origen del virus i també és igual les intencions individuals perquè el que es mou i el que la situació expressa és un rerefons psicosocial. Això que es mou ocorre vulgui l’individu o no.
En aquesta situació summament inestable no sols es desestabilitzen les persones, tot el sistema està tremolant (i no sols de por) en aquest moment. L’enfonsament de les bosses mundials, l’enfonsament del preu del petroli, l’enfonsament dels llocs de treball (3 milions d’acomiadats en una setmana en USA), l’enfonsament de multinacionals totpoderoses (algunes estan demanant rescat als governs) no era previsible ni pot ser una jugada feta per ningú. I per a més èmfasi sembla que qui a curt termini està sortint beneficiat econòmicament és la Xina. I els temors i les creences orienten els comportaments. En uns llocs fan cua per a fer apilament d’aliments i en uns altres per a comprar armes. En uns llocs es posen seriosos amb les mesures i en uns altres creuen que no importa si moren desenes de milers mentre el seu déu segueixi en peus: el mite dels diners, “el somni americà” diuen, aquesta cosa il·lusòria i inexistent. Sorgeix el suport, la solidaritat, la sensibilitat i la comprensió. I alhora “el salvi’s qui pugui”.


Perquè en definitiva els governants també són humans i responen amb el que poden. Em sembla que es veuen diverses línies que són molt representatives: una és protegir a la gent encara que es perjudiqui l’economia (a Espanya per exemple, les mesures arriben una mica tard però bé); una altra és protegir els negocis encara que es perjudiqui la gent (Anglaterra, USA, el Brasil). I després estan els xinesos (la Xina, Corea, Taiwan, el Japó) que decideixen prendre el control de tot -fins i tot de la vida individual- per a contenir el problema ràpidament i després tornar a la normalitat al més aviat possible. Perquè tenen una història de desbordis socials terribles en moments de crisi econòmica i saben com fer. Per a Europa els desbordis per fams s’han resolt per la via de la força dels poderosos aixafant als pobres que sempre s’han fotut –perdó per la paraula- i molt poques vegades s’han revelat expressant el comportament medieval que fins i tot avui dia té les seves expressions. Això ocorre des de l’entrada de les tribus germàniques, perquè abans, a Roma en temps de la República si es van revelar i va haver-hi revolucions abans de l’Imperi i per això es van donar poders a les tribunes de la plebs i va arribar la cosa de “pa i circ” perquè no passés dificultats la pleb. “Pa i circ” en el moment actual seria com una renda bàsica i televisió i internet gratuïta; semblança que no igual perquè l’escala llavors era altra.


La meva opinió és que tots estan pensant a tornar a la normalitat al més aviat possible (els governs, la gent), no perdre el que tenien. Encara que és clar que sorgeix en molta gent recolzament, ajuda, reciprocitat i col·laboració. I això és un indicador magnífic perquè obre la fe i l’esperança.
Què passarà? No se sap. Si ho controlen ràpid (com a la Xina) la tendència és intentar tornar a la normalitat al més aviat possible i aprendre per a futures pandèmies. Llavors Davant la situació present se’m plantegen dues preguntes. Una és què està pensant fer la gent una vegada que passi aquest confinament. I l’altra és si aquesta situació produirà el col·lapse del capitalisme.


Respecte de la primera, al meu parer la gent està pensant a tornar com més aviat millor a la situació anterior considerant aquesta desgràcia com un mal sobrevingut que, per cert, ha despertat en una part de la gent molt bones actituds, la qual cosa és un indicador magnífic del que tenen dins. Però fins aquí arriba la cosa, ara com ara. Potser si això es posa pitjor, la gent desperti amb més força el millor.
Respecte de la segona, pot ser que aquest virus produeixi l’enfonsament del sistema. Però això no és clar encara. Els indicadors d’ensulsiada seran: la interrupció en els subministraments d’aliments i farmacèutics; el bloqueig de la liquiditat bancària restringint l’accés als seus dipòsits a centenars de milions de clients independentment del país en el qual visquin; les crisis institucionals recurrents; el desbordi de la violència social superant la capacitat d’alguns governs per a contenir-la; l’arribada en poder “temporalment” d’estructures militars per el “bé del país” que pot ocórrer en països de “avançada democràcia”; el bloqueig de les xarxes socials i internet des de governs irracionals i militaritzats (com a l’Iran o Corea del Nord actualment).


Em sembla que no podem ser ingenus i pensar que per un augment de la sensibilitat al sofriment dels altres i per augmentar la valoració dels qui estan barallant aquesta situació (personal sanitari) estem davant un canvi del sistema. El sistema canviarà per imperi de les circumstàncies, és a dir, quan les seves estructures fonamentals col·lapsin, com va ocórrer amb l’altra meitat: amb el món soviètic.
D’altra banda, una cosa és l’enfonsament del sistema capitalista i una altra molt diferent és tornar a l’Edat mitjana. Seria greument perjudicial que es trenqui internet, que els canals de distribució mundial de productes es bloquegin, que els mitjans de comunicació tanquin o caiguin en mans militars, que les estructures regionals (com la Comunitat Europea) es trenquin, etc. Això no és l’enfonsament del capitalisme, això és un pas enrere en la història humana –com ho va ser l’Edat mitjana– i una estúpida volta a començar. L’autarquia és un greu error i a més és materialment impossible a hores d’ara.


El que sembla que es presenta en els pròxims mesos -com ja està fent la Xina- és l’aparició de països-illes amb les fronteres tancades a la circulació de persones. Circulen les mercaderies, circulen les notícies, les imatges, la xarxes virtuals, tot menys les persones. Aquest escenari de països-illes durarà alguns mesos.
Però el que també ens preocupa és que respostes donarà la gent. Jo crec, i sento, que molta gent té molt bones coses dins i que això pot ser que es posi en marxa. I es posarà en marxa amb més força quan el món es posi més complicat. Llavors la bona gent no sols alçarà la veu, sinó que farà un pas més, farà una cosa més definitiva: es posarà a fer amb el món el que senten que ha de fer sense esperar que els governants resolguin. Això ja es comença a veure. Perquè encara avui molts esperen que els governants resolguin, i exigeixen, i protesten. Això és un pas anterior. El pas següent és quan deixes de fer això i et poses a construir facin el governants el que facin. I, clarament, aquesta nova actitud i aquestes noves accions seran motoritzades per les generacions joves.


Una frase de Silo em deixà una agradable sensació en el meu cor:
“Hi ha símptomes de nous temps, no sols els desbordis, és un aspecte, hi ha altres coses. Hi ha un nou horitzó. Clarament s’està perfilant un nou horitzó. Així és que no ens interessarà molt ja, continuar criticant els desastres del món actual. Ja ho coneixem, ja sabem on va. Estem podrits de perdre temps criticant els desastres del món actual. Ara anem… anem a la vida artificial. No, però mereix un brindis. Sí que ho mereix!”¹


Un bon esperit és posar les energies a construir, obrir el futur cap a una nova forma d’estructuració social posant-se a la feina. No sols parlar d’això, sinó crear associacions desinteressadament de suport humà com ja estan sorgint. Crec que aquest és un bon paper i no el de continuar podrits perdent el temps criticant. I una altra bona acció coherent és fer cerimònies amb la gent de benestar, fer comandes amb ells, oracions grupals, posar l’espiritualitat social en marxa.
Perquè em sembla que el món que ve no serà per acceptar una ideologia, ni una idea de l’ésser humà. Això ja no va, des de fa dècades que no va les ideologies, cap. S’obre el futur i és per un nou esperit i un nou afecte que és inclusiu, horitzontal, no manipulable, desestructurat (anàrquic), aquestes característiques tan inaprehensibles que també comparteix El Missatge de Silo.


D’altra banda pot ser –i molts esperem i estem esperançats que així sigui– que no ocorrin genocidis ni apocalipsis. Potser el bo que hi ha en la gent sigui capaç de balancejar la situació evitant l’explosió violenta i avançant cap a una nova societat més enllà de les ensulsiades socials.
“- Silo, hi ha molta gent que en aquest moment té la sensació bastant apocalíptica, que les coses van molt malament. Què tu dius?
– Sembla que tot caigués. cauen institucions, cauen formes polítiques. Segurament està molt que caiguin. Però en les persones no, està sorgint un sentit, una cosa molt… Perquè estan aspirant a una altra mena de món. Així que crec que anem bastant bé i res d’apocalipsi, això no és així.”²


Això és tenir fe en l’ésser humà i capacitat de veure en la gent alguna cosa que està en marxa.
Si, hem d’aprendre a veure.


Finalment, no vull deixar de comunicar alguns sentiments i sotsobres que es presenten aquests dies de dificultats. En aquesta situació em brolla el temor a què passarà, quant durarà, com estarem després, perdrem molt? Perdrem a molts? Com ens organitzarem i recompondre després? El descontrol serà fort, m’arribarà? No sols són les notícies que arriben, tinc enfront de mi el defalliment i el drama I com afronto les cures i els possibles desenllaços? Aquestes i altres dubtes m’assalten.


El reconeixement de la incertesa, de la inseguretat, de la inestabilitat social i personal és una bona cosa. A mi m’ajuda aquest reconeixement perquè em posa en situació humil d’apel·lar a una bondat de la qual tinc alguna experiència. El món es posa difícil, em desestabilitzo i llavors busco aquesta bondat en mi. I quan la sento comprenc els meus temors i les meves dificultats des d’un altre lloc. Llavors els núvols es dissipen, la meva ment es calma i em disposo a cuidar dels meus sers estimats, alimentant els afectes, escoltant, calmant, obrint el futur. El món gira, els esdeveniments es precipiten i acceleren, i la gent dóna respostes com pot. Com respondré jo? Quan ho faig des de la meva bondat actuo amb unitat i això em fa créixer a mi i a uns altres independentment dels esdeveniments. Perquè també estic aprenent que fins i tot en les dificultats greus em puc col·locar en aquesta bondat i afecte que he alimentat amb bones accions durant la meva vida i que experiment quan em calmo i connecto amb el meu interior. No tinc una altra opció vàlida, tota la resta que faig des d’un altre lloc el faig amb el registre de temor i tensió, de sofriment. Però en aquesta bondat, en aquest moment, en aquest centre intern, el món s’alenteix, el temps s’aquieta, una llum interna es mostra, i en la meva una espècie de petit déu és capaç d’obrar el miracle de “en les més fosques hores del meu infortuni” obrir el futur lluminós.

La Manxa
Març, 2020
Juan Espinosa


Notes:
1.-Silo, Comentaris davant un grup d’amics del Missatge de Silo en Parc Los Manantiales, 28 de maig 2010
2.-Silo en el documental “El savi dels Andes”.