Pamela Palenciano: Per què l’extrema dreta espanyola apunta contra ella?

02.02.2020 - Juana Pérez Montero

Aquest article també està disponible a Castellà, Francès

Pamela Palenciano: Per què l’extrema dreta espanyola apunta contra ella?

La monologuista espanyola Pamela Palenciano és perseguida per denunciar la violència contra la dona i, a través d’això, la violència d’un sistema construït sobre la desigualtat. De fons, aquest és el motiu que l’ha posat en l’ull de mira de l’extrema dreta de VOX.

La solidaritat no s’ha fet esperar. De tot això, ens parla la mateixa Pamela en aquesta entrevista.

Pamela Palenciano és una monologuista, activista i feminista espanyola que porta 16 anys recorrent escoles, instituts, universitats, teatres, etc. denunciant la violència de gènere contra la dona amb el seu monòleg “No sols dolen els cops”. I ho fa secundant-se en la seva pròpia biografia, després d’haver sofert violència masclista per part de la seva primera parella.

Pamela s’ha convertit en notícia després que el partit d’extrema dreta VOX justifiqués la implantació del veto parental [pin parental] en l’ensenyament -en diferents comunitats autònomes on són govern o estan fent costat a governs de dretes- pel paper que persones com ella compleixen en l’educació sobre violència contra la dona.

Totes les crítiques cap a l’educació sobre igualtat i violència de gènere a les aules per part de la ultradreta s’han concentrat en les últimes setmanes en una figura, en una dona: Pamela Palenciano.

 

Acte de solidaritat amb Pamela Palenciano a Vallecas, aquest dimecres 29 de gener. Fotògrafa: Marisa Nuño

Davant aquesta situació, la solidaritat de partits com Unides Podemos, el Moviment Feminista o veïns del seu barri, Vallecas (Madrid), on s’ha dut a terme un acte de suport, estan sent fonamentals per a la monologuista. Però millor, saber-ho directament per ella

Pressenza.- Ens expliques què ha passat?

Pamela Palenciano.– La setmana passada em van convertir en arma llancívola els partits polítics que volen implantar el pin parental perquè no es treballi en els instituts la igualtat ni la violència de gènere. Davant això, la formació Unides Podemos va decidir donar-me suport i per a això va proposar un acte simbòlic en l’Assemblea de Madrid, i fer el monòleg per a demostrar que el mateix no busca l’adoctrinament. Davant aquesta proposta, els partits de la dreta [Partit Popular, Ciutadans i Vox] han denegat l’actuació al·legant que no es poden fer actes teatrals dins de l’Assemblea [parlament regional de Madrid].

P.– Però finalment ho has fet…

PP.– Sí, ho he fet al carrer, on està la lluita, on està la gent, on està el cos, encara que no hi havia condicions per a poder-lo fer enter. Ha estat un acte protesta pel que ha passat, i he sentit un abrigalli enorme del moviment feminista, he sentit molta calor, molt d’amor de gent que em dóna suport.

…Quan el patriarcat es casa amb el capitalisme, es produeix la desigualtat més aberrant

P.– El teu discurs és com el fil d’Ariadna, comences parlant de la violència masclista per a continuar tirant del fil i continuar parlant de la violència en general, i acabar denunciant el sistema…

PP.– Sí, la meva relació amb el meu ex maltractador és el pretext –com diem en teatre– per a poder analitzar el sistema: un sistema patriarcal, capitalista, colonialista i racista, i parlo de totes les desigualtats que hi ha. La primera desigualtat que es va imposar en el patriarcat va ser la desigualtat entre els cossos, el cos fort –com el masculí– i el cos feble –com el femení–, i a partir d’aquí parlo de totes les desigualtats. Quan el patriarcat es casa amb el capitalisme, es produeix la desigualtat més aberrant, més gran.

P.-La teva reflexió –a partir de la pròpia experiència d’haver sofert maltractaments com a dona– t’ha portat a comprendre que, en realitat, els dos sou víctimes del propi sistema?

PP.– Això és, reconèixer-li que és víctima d’un sistema, però per descomptat no és el mateix la part del patriarcat que fot als homes que la que ens mata a les dones, no és el mateix… i és el que tracto d’explicar.

El que faig és obrir la possibilitat d’enteniment, de diàleg entre homes i dones…

P.– No es tracta de justificar, però no et sembla que el reconeixement d’una part i de l’altra pot obrir camins a solucions, a la possibilitat de reconciliar?

PP.– Així és. Jo plantejo un discurs, que no sé per què l’han vetat, perquè el que jo faig és obrir la possibilitat d’enteniment, de diàleg entre homes i dones, de portar una vida més sana i menys desigual.

EL discurs de l’extrema dreta és el mateix a tot el món

P.– Com ha influït l’aparició en l’escena política de l’extrema dreta, fenomen que no és només d’aquest país?

PP.– L’extrema dreta està a tot el món, són els mateixos discursos. La gent que ha assessorat a Trump és la mateixa que ha assessorat a VOX i el que fan és implantar una ideologia comuna, tracten que retrocedeixin a tot el món tots els drets que hem aconseguit les feministes en els últims deu anys. Diuen que això és ideologia de gènere, d’odi de les dones cap als homes… És el mateix discurs que utilitzen al Brasil, a Espanya, etc.

P.– Vas per instituts, universitats, diferents àmbits… Com reacciona la gent i especialment els joves?

PP.– Les noies s’identifiquen moltíssim, ploren, em diuen que els he salvat la vida, que han vist la seva vida amb el seu maltractador a través del meu monòleg; unes altres tallen amb el maltractador just després… Hi ha molts nois que, de sobte, es reconeixen com a masclistes i volen canviar perquè es veuen en un mirall que no els agrada… Les respostes diuen molt.

P.– Quina és l’essència del discurs que llances?

PP.– Que hi ha una desigualtat brutal des de fa molt temps i que aquesta desigualtat ens ha portat a generar relacions de violència.

P.– Donada la situació que hi ha i com avança l’extrema dreta, com deies, als EUA, el Brasil… què pot fer la gent del carrer?

PP.– Prendre els carrers de nou per a no permetre que això continuï passant. Revolució per a exigir el que era nostre, perquè no ens ho llevin, exigir drets, llibertat, amor i, sobretot, justícia.

… Quan la humanitat toca un sòl molt fosc, sempre ressorgeix per a superar l’odi

P.– Semblés que està havent-hi una reculada. Veus possible donar un gir de nou?

PP.– Bueno, costarà perquè aquesta gent té eines dures d’adoctrinament especialment cap a la gent més jove, però no ho veig impossible. Serà difícil perquè el que estem plantejant és que la gent que té poder no ho tingui però anem, anem…!

P.– Ets optimista?

PP.– Sí, la qual cosa veig a les aules m’ajuda. Ahir, per exemple, de 100 alumnes, van venir 91 al meu monòleg. Els altres 9 no van venir perquè els pares i les mares els van dir que no podien venir a veure’m perquè jo era una *adoctrinadora, però de 100 que només faltin 9, em sembla positiu. Ara bé, vivim un moment difícil, una crisi global molt gran, el canvi climàtic, la Mare Terra morint-se, guerres, violència, racisme… però, dins de tot això, a vegades passa que la Humanitat, quan toquem un sòl molt fosc, sempre ressorgeix per a superar l’odi.

L’amor de debò no dol… està ple de respecte, escolta, confiança i llibertat

P.– El teu missatge és un missatge d’amor enfront de l’odi?

PP.– Efectivament, i que l’amor de debò no dol i que l’amor més important és el que està ple de respecte, d’escolta, de confiança i de llibertat, en qualsevol relació, ja sigui familiar, de parella, d’amistat…

Agraïm a VallecasVA per les imatges

Categories: Drets Humans, Entrevistes, Europa, Gènere i feminismes
Tags: , , , , , , , , , ,

Newsletter

Enter your e-mail address to subscribe to our daily news service.

Search

video 10 anys Pressenza

Documental: RBUI, nuestro derecho a vivir

App Pressenza

App Pressenza

Llibertat presos polítics!

International Campaign to Abolish Nuclear Weapons

International Campaign to Abolish Nuclear Weapons

Arxius

xpornplease pornjk porncuze porn800 porn600 tube300 tube100 watchfreepornsex

Except where otherwise note, content on this site is licensed under a Creative Commons Attribution 4.0 International license.