Les fronteres simbòliques

En el marc del curs d’Estiu de la Universitat Internacional de la Pau (article anterior) i en el seu quart dia de conferencies, es varen poder escoltar cinc ponències entorn a temàtiques com: Mediterrani i rescat de refugiats; la marginalitat a la barriada; la frontera a l’educació; fronteres i gènere; les desigualtats en salut.

Les fronteres invisibles de l’exclusió social. Fronteres a les ciutats, el mercat del sol

La professora italiana, Valeria Verdolini va orientar la seva ponència al Mediterrani i el joc de jurisdiccions que entorpeixen les tasques de rescat dels refugiats.
El trauma de la Segona Guerra Mundial va generar el naixement d’una nova concepció de la jurisdicció, en la qual es contemplaven els drets de les persones abans que els dret dels territoris. És un dret superior, un dret a la pau i un dret desconnectat dels territoris, un dret universal que, tot i això, quedava en mans dels estats, assenyalava la professora.

El Mediterrani és un territori aquàtic, però també una frontera, tan simbòlica com real. Davant la crisi actual dels refugiats, les rutes de migració s’adapten als canvis polítics. Les rutes han oscil·lat entre Turquia i Líbia, pensant sempre en les possibilitats d’èxit. La mort d’Aylan Kurdi va marcar un abans i un després. En aquell moment, setembre de 2015, la ruta majoritària era la de Turquia i l’Egeu. Davant la sensació de perillositat i l’impacte de la notícia, la ruta majoritària va canviar de nou cap a Líbia i Lampedusa, explicava Valeria Verdolini.

L’illa de Lampedusa és l’enclavament europeu més proper a Líbia, a tres dies de viatge. Arran de l’arribada de Mateo Salvini a la vicepresidència i al Ministeri d’Interior, el juny de 2018, els nombre d’equips de rescat a la zona van quedar molt reduïts. Només hi van quedar operant uns pocs vaixells de salvament d’ONG.

Però, recentment, els vaixells de la societat civil també van quedar restringits pel govern. Un decret del juny de 2019 estableix que el Ministeri de l’Interior italià és qui controla tota la zona marítima del sud de Lampedusa. No és una frontera basada en els drets humans i el dret d’asil, sinó una frontera de control italiana, amb uns objectius diferents. Carola Rackete s’ha vist obligada, recentment, a violar aquesta frontera pensada per impedir l’arribada d’immigrants. Això li va comportar ser arrestada, però també va ser l’exercici d’un dret, un dret de defensa de la seguretat dels refugiats que tenia a bord del Sea Watch, explicava, amb fermesa Valeria Verdolini.

Megalòpolis: ciutat global versus ciutats fetes a mà

La ponència L’arquitecta i professora de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona, Zaida Muxí, va començar amb la figura de “l’slum”, la barriada, l’espai on la marginalitat es fa visible i on les diferències s’accentuen.

La barriada és un element amb un llarg recorregut històric, que no desapareixerà amb la caiguda del Mur de Berlín de 1989 i les optimistes perspectives de futur despertades pel món capitalista vencedor. El comerç es va posar per sobre del valor de la vida, afectant a les polítiques públiques del nostre país. “És un problema global, no de cada país, afectat per la privatització, la liberalització, la desregulació i el canvi de paradigma de la despesa pública”, assenyalava Zaida Muxí.

No obstant això, els éssers humans som solidaris, necessitem el contacte amb la resta. No és millor qui més autònom és i el mateix passa amb les ciutats, on hi ha una competència constant. També s’inculca una permanent sensació d’inseguretat en la societat i, un cop creat aquest discurs, és molt difícil sortir-ne. “La convivència sempre serà complicada, perquè viure en societat és complicat” explicava l’arquitecta.

Especialment crítica es va mostrar amb l’actualitat de l’urbanisme al món i, en especial, al nostre país. Les ciutats estan deixant de ser ciutats per convertir-se en barris de pisos adossats on l’important és consumir, no habitar en comunitat. S’ha desactivat tot allò crític en la nostra societat, als mitjans, l’educació i a la vida en general. També va recordar que Barcelona va tenir alguns barris d’autoconstrucció durant tota la seva història i que, malgrat haver disminuït en gran mesura durant els anys 60, encara n’existeixen. L’urbanisme tradicional vinculat al poder polític sempre ha considerat els slums o les barriades càncers a extirpar, assenyalava Zaida Muxí.

L’educació com a creadora o superadora de fronteres. L’atenció a grups vulnerables

Joaquín Gairín, catedràtic de didàctica de la Univertat Autònoma de Barcelona, va voler deixar patent que les institucions tenen un deure formal i alhora imperatiu, de treballar per la justícia social, inclòs en l’àmbit universitari.

El punt de partida de Joaquín Gairín volia posar en relleu que dins l’àmbit educatiu cal tenir en compte els sentiments personals. Les persones es senten de determinada manera i les capacitats que tenen són les que els faciliten desenvolupar activitats. Si no s’entén això, l’individu perd la confiança, es veu incapaç, inútil, fet que empitjora la seva situació. L’autolimitació és una frontera, la qual pot ser superada amb entrenament, explicava Joaquín Gairín.

El context també és imprescindible per entendre la persona i entendre el nivell d’intervenció a aplicar, continuava el catedràtic. El context amplifica o limita les perspectives socials, ens fa més o menys vulnerables. Això ens pot afectar a tots, sigui quina sigui la nostra procedència, capacitats o nivell de riquesa, ja que el procés de vulnerabilitat és dinàmic.

Cal avançar cap a una educació que tendeixi cap a la heterogeneïtat, en comptes de crear classes amb molts alumnes als quals se’ls recita un discurs que han d’assimilar. L’ideal seria compensar les diferències i necessitats de l’alumnat des del primer moment assegurant, d’aquesta manera, que l’educació fos superadora de barreres i dificultats, assenyalava Joaquín Gairín.

Fronteres morals i gènere

La definició de frontera feta per la feminista basca Irantzu Varela ,es va dividir en tres premisses: totes les fronteres són inventades, totes les fronteres les defineix el poder hegemònic i totes les fronteres es defineixen per assenyalar la subalternitat. D’aquesta manera es defineix quina és la identitat real i moralment acceptada, confrontada amb la dels “altres”.

La societat i el poder enfoquen la seva acció en definir com s’ha de viure, en establir fronteres entre allò acceptable i allò no acceptable. I d’igual manera que les fronteres són inventades i definides des del poder, els gèneres són inventats i definits des del poder. La feminitat ha estat utilitzada per limitar què poden fer les dones, assenyalava amb fermesa Irantzu Varela.

Totes les fronteres es delimiten per retenir i contenir. On acaba la frontera acaba la identitat i comença “l’altre”. Això es pot fer servir tan en la frontera de Ceuta i Melilla com en la frontera de gènere. Hi ha una obsessió en la societat per a que la gent es defineixi d’alguna manera o altra.
Sobre les estratègies de protecció de les fronteres de gènere, Irantzu Varela explicava que, actualment, s’està tendint a fer que el gènere es justifiqui en la naturalesa, com una manera d’assenyalar que la protesta del feminisme és exagerada, que va massa lluny. En el moment en què assumeixes una diferència crees una frontera, una d’hegemònica i una d’alterna, afirmava. Els sistemes d’opressió sempre han utilitzat arguments científics per justificar la dominació, per marginar negres, dones, diferents sexualitats, etc., “no és cap novetat” continuava l’activista feminista.

Per concloure la seva ponència, Irantzu Varela va definir amb claredat el camí a seguir: un feminisme interseccional. El feminisme interseccional és el feminisme que es mobilitza contra totes les formes d’opressió del sistema capitalista, contra el racisme, la LGTBIfòbia, l’antifeixisme, etc., concloïa.

María José Aguilar, Catedràtica de Treball Social de la Universitat de Castilla La Mancha, va portar la segona part de la conferència “Fronteres morals i gènere”. La ponència va començar amb una pregunta retòrica que va servir per començar a parlar de les fronteres simbòliques i morals: “¿Per què la nostra empatia és selectiva?”.

Les fronteres simbòliques són utilitzades per diferenciar-nos d’altres éssers humans, però quan aquestes fronteres permeten diferenciar a grups passen a ser fronteres morals. Les fronteres morals són línies de separació simbòliques que delimiten la comunitat moral d’un determinat grup social i defineixen a qui apliquem normes de justícia, per qui estem disposats a sacrificar-nos o invertir temps i recursos, per qui sentim compassió o empatia o de qui ens sentim responsables, assenyalava María José.

Les fronteres morals es construeixen materialment, però també per pràctiques i conductes discriminatòries quotidianes i també des del discurs de la “mediapolis” (el discurs institucional, mediàtic i l’autocomunicació de masses, la gent en el dia a dia). A la mediapolis s’estableix la distància social adequada que ens permet sentir compassió per les persones. “Podem sentir pena sense compromís. És part del sistema de dominació del racisme”, comentava María José Aguilar.
“Però també existeix un racisme democràtic”, continuava. Existeix un moralisme en el marc democràtic, de presència transversal, i que adopta formes de la dreta (més freqüent) però també de l’esquerra. Aquest racisme té manifestacions subtils i explícites alhora, que es justifiquen en una espècie de “sentit comú”. La funció del racisme democràtic es generar indiferència entre la població.

A mode de conclusió, la catedràtica va explicar que les fronteres morals es construeixen des de dos enfocaments: l’enfocament securitari (l’enemic migrant) o l’enfocament humanitari (compassió sense compromís).

La frontera de la salut com a dret humà: causes de la salut col·lectiva, desigualtats i mercantilització de la sanitat

Joan Benach, Catedràtic de Sociologia i Salut Pública en el Departament de Ciències Polítiques i Sociologia de la Universitat Pompeu Fabra, va voler aclarir conceptes de salut i salut pública, amb les seves definicions i les característiques fonamentals sobre les desigualtats en salut i les seves causes.

Hi ha tres maneres d’entendre la salut, continuava. Primer, la salut dels individus, una salut en termes individuals. En segon lloc, la salut pública, una salut col·lectiva. Dins aquest punt hi ha l’atenció a la mort, la malaltia crònica o aguda, molt visibles totes ells, però també les malalties no registrades, les silencioses, la població vulnerable o la població exposada. I una tercera manera: la salut dels grups socials, basada en costums, en els recursos disponibles i posant atenció a les diferències socials.

Existeixen determinants de salut intermitjos, explicava Joan Benach. Es tracta de les condicions de treball, els ingressos, l’habitatge, l’entorn residencial, etc. Però a aquests s’hi sumen determinants estructurals en les desigualtats de salut: la classe, el gènere, l’edat, l’ètnia, etc., i també la cultura, les polítiques públiques, el govern, les polítiques macroeconòmiques, etc. És per això que, tradicionalment, la investigació mèdica s’ha centrat en les causes properes, les relacionades amb infeccions, hàbits, etc. Però sovint “les causes de les causes” no són tingudes en compte. Es donen consells per mantenir una bona salut, però moltes vegades tot es redueix a una cosa: “no siguis pobre”, assenyalava amb severitat.

La ponència va continuar amb el debat sobre l’esperança de vida. L’any 2017 es va registrar una diferència de 35 anys d’esperança de vida entre els països més rics i els països més pobres. Tenim més riquesa material però no millorem la qualitat de vida de la humanitat general. “És la desigualtat de la riquesa el que explica això, ja que com major desigualtats pitjors índex de salut”, continuava el catedràtic.

Els problemes de salut no són només entre pobres i rics, sinó que són graduals. Les millors situacions socioeconòmiques generen millors condicions de salut i viceversa. I entremig també hi ha diferències graduals. “Actualment, però, les desigualtats augmenten, en ves de reduir-se”, afirmava.

“La injustícia social està matant a la població a gran escala i la reducció de les desigualtats de salut és un imperatiu ètic”, continuava. L’obesitat, per exemple, s’ha convertit en una epidèmia global, fet que s’explica pel fàcil accés a aliments rics en greixos i sucres. I, en aquest context, es produeix el procés de privatització sorgit de l’onada neoliberal dels anys 80. “Però l’atenció sanitària és un bé públic, no una mercaderia, per tant, és un dret universal que no pot ser restringit”, concloïa.