Fronteres: permeabilitat per les armes i els capitals, murs per a les persones (III)

04.08.2019 - Redacción Barcelona

Aquest article també està disponible a Castellà

Fronteres: permeabilitat per les armes i els capitals, murs per a les persones (III)
(Imatge: Unipau. Séréna Naudin)

Les fronteres polítiques que divideixen el planeta

 

En el marc del curs d’Estiu de la Universitat Internacional de la Pau (article anterior) i en el seu tercer dia de conferencies, es varen poder escoltar cinc ponències entorn a temàtiques com: les diferents “etiquetes” que donen nom a les persones immigrants;  polítiques migratòries; fronteres a Mèxic i murs a Palestina; la repressió al diferent; el concepte d’hetarquia.

Si ets negre, ets migrant: treball col·lectiu amb demandants d’asil sobre els reptes de la categorització de la societat francesa

La conferencia de Séréna Naudin tenia com a objectiu explicar els resultats d’un treball col·lectiu començat en un curs de francès per a sol·licitants d’asil.El punt de partida de la seva conferència considerava que les paraules que utilitzem en el nostre dia a dia fabriquen alteritat. Quina diferència hi ha entre immigrants i exiliats polítics? El llenguatge que utilitzem categoritza i demonitza als grups humans, explicava Séréna Naudin.El treball realitzat amb les persones migrants evidenciava que la paraula “migrant” és una paraula desconeguda per ells, de la qual no en saben el significat exacte, alhora que la perceben com una eina de menyspreu. Assimilen la paraula amb dades econòmiques. Altres incidien en l’ús de la paraula per diferenciar persones. “Un blanc que va a Àfrica a fer diners no se’l diu migrant, però també ho és, no?” vam poder sentir d’un testimoni recollit en el treball de Séréna Naudin.

Les conclusions de la doctoranda van ser clares: els sol·licitants d’asil no es reconeixen en l’etiqueta migrant i etiquetar-los com immigrants, refugiats, exiliats, migrants o expatriats invisibilitza les seves experiències, que són molt diferents. La solució rau en tractar a la gent com subjectes humans, reconèixer les seves experiències.

La indústria de la vigilància a EUA i Espanya

La conferència de Maria Isolda Perelló, doctoranda de la Universitat de València, va posar el focus en les polítiques migratòries dels Estats Units i Espanya.
Cal emmarcar la seva tasca investigadora dins els estudis crítics de les fronteres, els quals consideren que aquestes fronteres no són només els murs, sinó també la legalitat, les formes de cooperació i els mecanismes utilitzats en la detenció de persones. La investigació de Maria Isolda l’ha portada a recórrer rutes a  Melilla, Tànger i Tetuán, a més d’algunes fronteres mexicanes com la de Tijuana, explicava ella mateixa.Sobre la història de les lleis d’estrangeria i deportació, Maria Isolda explicava que no són actuals, sinó que van néixer amb els mateixos Estats Units. A partir de l’any 1993 es construeixen grans dispositius de defensa de les fronteres, molt militaritzades, política que s’intensifica amb l’11-S i la Patriotic Act. Aquesta nova legislació convertia la migració en un problema de seguretat nacional, equiparant-lo amb el narcotràfic i el terrorisme. Per combatre aquestes “amenaces” els pressupostos assignats a la Border Patrol i a altres elements de control de fronteres van créixer exponencialment durant el segle XXI, incrementant-se també el nombre de morts i segrests.La investigadora Maria Isolda també va analitzar la política migratòria d’Espanya, partint de la premissa de que aquí no hi ha la tradició migratòria que hi ha als Estats Units. És un fenomen molt més recent, però això no ha impedit que, a partir de 1998, es produís un gran procés de securitització. De fet, l’any 2001 es va establir que la immigració il·legal massiva era una emergència a afrontar, comentava Maria Isolda. Posteriorment va aparèixer FRONTEX, per protegir les fronteres europees o la directiva de retorn de persones, el 2008. Fruit d’això es va reduir la migració irregular, però el 2015 va tornar a repuntar. Empreses com INDRA han obtingut quantiosos beneficis gràcies a la securitització de fronteres.

Tractar la qüestió migratòria de manera bel·licista, deshumanitzant a les persones és el gran repte al que ens enfrontem, afirmava per concloure la ponència.

El rol de les fronteres en la geopolítica. Els casos de Palestina i Mèxic

 

La conferència de Julieta Fuentes, investigadora mexicana del Centro de Investigación en Ciencia de Información Geoespacial, es centrava en el procés de fixació de la frontera entre Mèxic i Estats Units i la construcció dels murs israelians a Palestina.

El procés de construcció de la frontera a Estats Units dura 208 anys, entre 1783 i 1991. Des d’aleshores s’està realitzant de forma unilateral i no consensuada. No podem parlar d’un mur pròpiament, sinó d’un sistema de retenció complex, que adopta moltes formes. Hi poden haver murs, però també barreres de control de moviment, peatges etc., per aturar o fer més lent el pas de peatons i vehicles, explicava Julieta Fuentes.

El cas d’Israel va molt més enllà. La guerra hi ha influït molt més, amb elements com aixecaments, ocupacions, terrorisme, etc. Com a resultat, s’ha definit una frontera interna, una “boundary”. Amb els primers governs de dretes d’Israel s’inicià l’ocupació i la població israeliana assentada en territori palestí es va situar a les zones més ben comunicades, essent protegida pels murs.

Les conclusions de la investigadora mexicana buscaven demostrar com els discursos de seguretat nacional busquen reforçar la cohesió nacional criminalitzant la migració, la resistència i també l’ajuda humanitària. “L’altre” és una amenaça. També va diferenciar amb claredat les diferències entre ambos murs: a Estats Units el mur és un símbol, un desplegament de poder, un lema polític, una estratègia de dissuasió. En canvi, en el cas de Cisjordània, el mur és una estratègia de colonització, ocupació i afogament de la població palestina. Es vol mantenir l’homogeneïtat de les ciutats. El mur és la culminació d’un procés d’aïllament i invisibilització de la població palestina, finalitzava la investigadora.

La repressió a formes de vida diferents

 

Pastora Filigrana començava la seva conferència definint-se com “l’advocada dels pobres, l’advocada de les persones que han estat excloses del dret”. La seva ponència, partia d’una premissa molt senzilla: la repressió al diferent, a la gent dels marges, busca evitar que les seves formes de vida alternatives, solidàries o mutualistes, posin en perill l’statu quo.

El capitalisme funciona utilitzant els recursos naturals com si fossin indefinits. La naturalesa és finita i nosaltres formem part d’aquest sistema natural. Per tant, el discurs capitalista d’acumulació de riquesa només es pot sostenir mitjançant la distinció d’humans de primera i humans de segona, definits com a desposseïts, inferiors o que no mereixen els recursos. Qui té els privilegis són els blancs occidentals, cristians, homes, adults, heterosexuals i de classe alta. Un ésser humà molt ben definit. “I com menys t’adaptis a aquest estàndard, més violència rebràs en la teva vida”, explicava l’advocada.Aquesta violència pot adoptar moltes formes: la invisibilització, la construcció de discursos que criminalitzen o generalitzant característiques atribuïdes, etc. No es criminalitza per fets, sinó formes de ser, per qui són, no pel que fan. “Perquè aquestes formes de vida o pensament diferent són amenaces pel poder?”, preguntava Pastora Filigrana.Perquè el poder sorgeix en la creació dels estats nació, el capitalisme, l’imperialisme i l’espoli dels béns dels altres territoris del món, continuava l’advocada. La idea és anihilar el diferent, com fa la inquisició amb els moriscs, sefardites, jueus, etc. En el cas dels gitanos es pretenia que entressin a formar part del sistema capitalista, que es tornessin sedentaris i entressin en el mercat de treball. El treball pot ser una manera més de limitar a les persones.
Les formes de vida diferents, la cooperació, l’autogestió, la solidaritat i dissidència política són formes de mutualisme que indiquen sortides i alternatives a la forma de vida de l’statu quo: són una amenaça, ja que pregonen que som una societat que es necessita, que trenca amb els discursos actuals. “Cal parlar amb els marges, crear respostes comunes i entrar en contacte amb aquests grups”, concloïa Pastora Filigrana.

Refugiat polític i exiliat econòmic. Diferències de drets?

 

Javier Martín, de l’Agència EFE, reconegut periodista, recentment guardonat amb el premi Cirilo Rodríguez, va oferir una conferència que va servir per posar sobre la taula el terme “hetarquia”, concepte oposat a “jerarquia”. Hetarquia serveix per definir un espai en el que desapareix l’estat, on no hi ha govern, ni poder efectiu sobre el territori. Qui controla el territori són milícies, grups armats, per tant, Líbia ha de ser considerat un país d’hetarquies.

Aquests grups s’empoderen en la guerra que hi ha hagut a Líbia, és una constant que es repeteix al llarg de la història de la humanitat. “En el moment actual la guerra es fa amb “delegacions”, amb paramilitars o empreses privades que lluiten al límit de la ètica. D’aquesta manera és té llibertat per fomentar la violència sense haver de rendir comptes”, explicava Javier Martín.

Líbia és un país en aquesta situació, un país clarament dividit en el que hi participen de forma, més o menys velada, països com Turquia, Itàlia, Emirats Àrabs, Estats Units, Rússia o França. A ells s’hi sumen els gihadistes, també presents en el sòl libi.

El cas del govern de Trípoli resulta exemplificant, explicava el periodista. El govern es forma sota auspici internacional per justificar que l’ajuda internacional enviada tingui un receptor reconegut i serveixi per lluitar contra la ciutat veïna de Sirte, ocupada pels gihadistes. Se’ls va derrotar gràcies al material rebut i l’ajuda de tropes d’elit franceses. La ciutat de Trípoli, però, està controlada per desenes de milícies, no per aquest govern. Trípoli, a dia d’avui, també és una hetarquia. Hi ha un govern que existeix i internacionalment funciona (o ho fa veure), però és la milícia qui controla la política del país o la major part d’ell. “L’ONU finança aquestes milícies que cometen crims contra la humanitat però que no poden ser jutjades, ja que no són del govern”, concloïa Javier Martín.

Categories: Drets Humans
Tags: ,

Newsletter

Enter your e-mail address to subscribe to our daily news service.

video 10 anys Pressenza

Marxa mundial per la pau i la noviolència

Documental: RBUI, nuestro derecho a vivir

App Pressenza

App Pressenza

Llibertat presos polítics!

Milagro Sala

International Campaign to Abolish Nuclear Weapons

International Campaign to Abolish Nuclear Weapons

Arxius

Except where otherwise note, content on this site is licensed under a Creative Commons Attribution 4.0 International license.