L’incendi del proppassat 5 de gener en què van morir tres persones ha posat en evidència la situació d’emergència social que es viu a barris com el de Sant Roc.

A 700 metres de casa. Només cal travessar l’antiga carretera general, una espècie de frontera urbana, i just després de deixar a l’esquerra aquella plaça on els joves pakistanesos juguen a criquet, gairebé cada dia, hi arribes. Sant Roc. Fins al dia 5 per a mi era el mercat on anem a comprar la carn de cavall, la biblioteca que tinc més a mà o el lloc on alguns diumenges recullo el pollastre a l’ast encarregat. Però dissabte era molt més. Era gent. La que havia patit l’incendi, la que havia ajudat en l’incendi i la que, indignada, sortia al carrer a denunciar-ho.

Els nens s’enfilaven al contenidor de runa per a veure les restes del que havien estat els mobles dels habitatges, ara buits i ennegrits per la maledicció de ser pobres. Banderes negres de la Plataforma d’Afectats per la Crisi de Badalona, samarretes taronges de la Marea Pensionista, dones amb mocadors al cap, bombers emprenyats, dones gitanes espitjant cotxets de nen ben lluents, gent de la PAH, de 500 x 20, llaços grocs als abrics, homes pakistanesos en la tasca d’atendre corresponsals… en definitiva veïns i veïnes de Sant Roc i de la resta de Badalona, a qui no importava on havien nascut i sí on vivien amb les seves famílies.

“No es un incendio, es un asesinato”. La precarietat mata, però és clar, només als pobres. A aquells que viuen en pisos mal condicionats, en què, en dècades no s’ha fet cap mena de manteniment. Pisos ocupats per pura necessitat en els quals l’única forma de sobreviure és punxant-se a la xarxa elèctrica. 1.600 incidències d’aquest tipus en dos anys en un barri que no arriba a 15.000 habitants. No és doncs un problema individual. És una emergència social. Estem en un món on també pot ser pobre aquell que treballa. Un món on la paraula mileurista era fa uns anys signe de desprestigi i ara mateix esdevé una esperança.

La sacsejada a Badalona per l’incendi va ser contundent. Feia molts i molts anys que no morien tres persones en un incendi. Tot i això només van ser uns centenars les persones que, aquest dissabte, van marxar per Badalona per plantar-se davant de l’Ajuntament per posar de manifest el rebuig a una situació inacceptable tot cridant “Tenemos derecho a agua, luz y techo”.

La precarietat no sols mata sinó també criminalitza. Per a part de la nostra moderna societat és un delicte ser pobre, i ja està bé que passin per Comissaria i pel Jutjat aquells que han punxat el corrent. Honestament no sé què faria jo si em trobes en la situació de les persones afectades: segurament acabaria donant una puntada de peu a la porta d’un pis buit, d’un banc, per no dormir al carrer amb la meva família. També seria un criminal.

La precarietat mata. I els bombers ho saben. Ells van contínuament a domicilis. A vegades hi ha sort i no passa res i es queda tot en un ensurt. Altres, lamentablement, s’incrementa l’estadística de morts per culpa de la crisi. Saben que succeirà de nou. Que la sagnia no s’aturarà fins que millorin les condicions de l’habitatge i de l’emergència energètica que patim. I que hi haurà algun cop que no podran fer més del que fan. A Sant Roc va haver-hi sort dins de la desgràcia i es va poder disposar de prou professionals, i també d’altres treballadors de les emergències, guàrdia urbana i veïns que es van comportar de manera increïble. La crisi ha destrossat els serveis públics, fins i tot els imprescindibles, com per exemple els serveis de bombers. Mes lluny de Barcelona, un incendi semblant com hauria acabat?

“La lucha es el único camino” Per la nostra salut hem de sortir al carrer. Per una vida digne possible per a totes i tots, sense exclusions de cap mena. I perquè ens hi va la vida, l’incendi de Sant Roc hauria de ser el moment a partir del qual les coses van canviar de veritat.