El Monument a Rafael Casanova és una escultura que rememora l’últim conseller en cap de Barcelona. El conjunt monumental està situat actualment a l’encreuament de la Ronda de Sant Pere amb els carrers d’Ali Bei i de Girona, a la ciutat de Barcelona. És obra de l’escultor Rossend Nobas, i es va fabricar el 1888.

Per Enric Feliu.-

No sóc independentista, però exigeixo l’alliberament dels polítics catalans empresonats.

No sóc independentista, però Catalunya serà el que democràticament  i lliurement decideixi la gent.

No sóc independentista però l’11 de setembre és la meva Diada Nacional.

He viscut la major part de la meva vida  a mig camí entre l’estàtua d’en Rafael Casanova i el Fossar de les Moreres. Hi ha hagut cops que he anat a fer l’ofrena foral a l’estàtua acompanyant entitats, i altres hi he anat quedant-me enganxat a la tanca per veure com els polítics feien l’ofrena i uns eren aplaudits i altres xiulats i fins i tot insultats. Per cert, per seguretat, cada any la tanca està  més allunyada. Un any vaig ajudar als castellers d’un barri de Barcelona a fer un pilar al Fossar i he contemplat amb certa curiositat  com s’escridassaven entre si diferents sectors independentistes. Però des de l’any de la via catalana ja no m’he sentit còmode. M’he trobat millor en l’acte matinal en què es recorda a Salvador Allende. La idea mantra que amb la independència es resoldran tots els problemes mai m’ha convençut.

Crec que Catalunya és una nació, i no perquè ens podem remuntar a no se sap quin segle o quin rei,  o per un tema cultural o idiomàtic. Aquests són elements que poden ajudar a conformar una nació, però l’imprescindible i necessari és la voluntat de la gent. I la gent ho reconeix majoritàriament així. Una altra qüestió és com es materialitza políticament aquesta nació, i també quina nació visualitza cadascú des del seu punt de vista subjectiu. L’experiència d’aquell que viu en un barri de Barcelona com Gràcia, no és la mateixa que la d’aquell que ho fa en un barri de Badalona com la Salut o Llefià. O del qui viu en un poble del Baix Penedès. La realitat catalana és diversa i molts cops contradictòria. L’actual punt feble de l’independentisme és que podem discutir si està al voltant del 50%, punt amunt o punt avall, però el que és inqüestionable és que malgrat els esforços, uns benintencionats i uns altres paternalistes, l’independentisme en una ciutat com Santa Coloma de Gramenet, per exemple, no supera el 25% de l’electorat.

Ignorar aquesta realitat és gairebé tant greu com ignorar que hi ha un independentisme sociològic de la meitat de la població catalana. Els resultats de les eleccions del 21 de desembre de 2017 eren més que previsibles. La gran sorpresa va ser el suport a Puigdemont amb  Junts per Catalunya gràcies a una gestió impresentable dels polítics espanyols en general i a les decisions errònies d’algunes forces polítiques catalanes.

Sense que reconeguem un fet i l’altre és impossible avançar. Sense respectar la dignitat de les persones diverses, el seu dret democràtic a pensar i sentir-se diferent no podrem intentar trobar una solució a la nostra realitat. I no es podrà intentar amb gent empresonada injustament. Quan arbitràriament s’abusa del Codi Penal, interpretant-lo més per criteris “adrenalítics” i de “testiculina” que no pas jurídics, aquesta societat va malament. A la Facultat de Dret  es deia “bon advocat és aquell que no va mai a judici”. Se’ls hi va passar. De ben segur, i com està succeint amb la internacionalització maldestra de la instrucció del cas, s’acabarà redreçant, però això serà lent. I la lentitud és sinònim d’injustícia quan s’està a la presó.

Però ells no han estat els únics. Els darrers anys hem vist una repressió generalitzada de moviments socials i sindicals. Sindicalistes, activistes, titellaires, músics….. han anat mes a judici que alguns banquers estafadors. Ha estat  la resposta del sistema a l’exigència de justícia social.

Vull reivindicar la meva Diada nacional. El que sóc. Però també el que vull ser i el que espero. Una societat més justa i democràtica.  Que els drets no siguin declaracions retòriques escrites damunt un paper, s’escriguin en català, en castellà o en anglès. I assumir els nous reptes que ja són aquí i  que inevitablement haurem d’encarar, malgrat que no vulguem parlar-ne fins que sigui massa tard. Igual l’any 2040 no discutirem sobre que som sinó sobre si podem ser-hi com a éssers humans.