Per Daniel Cruz.-

Ricardo Capella, Cònsol General de Veneçuela a Barcelona sobre les eleccions del proppassat diumenge: “No hi ha opció a frau. En els 16 anys i 24 eleccions en els quals s’ha usat el sistema de votació electrònic no hi ha hagut ni una sola vegada en què l’auditoria hagi donat un sol error.”

Des de fa gairebé 18 anys, o cosa que és el mateix, des de la victòria del chavisme, l’actualitat política veneçolana es viu molt de prop a Espanya i també en gran part dels països que estan en l’òrbita dels Estats Units. Diumenge passat 20 de maig es van celebrar eleccions presidencials i regionals al país del Carib i, malgrat que el titular més destacat per molts mitjans ha estat el de l’abstenció o el del frau electoral, cal recordar que el 46% de la participació és un nombre semblant al d’altres democràcies madures i fins i tot superior al de les últimes eleccions europees (42,6% de mitjana) i fins avui no hi ha hagut cap prova de manipulació.

Ricardo Capella Mateo (Nirgua, Veneçuela, 1954) és, des d’octubre de 2014, Cònsol General de Veneçuela a Barcelona, la qual cosa equival en rang a Ambaixador i que, de la mateixa manera, és designat personalment pel President Maduro. Avesat en la política municipal, triat per dues vegades alcalde del seu Nirgua natal en l’època pre chavista, allò que més molesta a aquest enginyer mecànic d’origen català són “les acusacións de falta de democràcia”, ja que considera que “no s’entén la socialdemocràcia sense democràcia”. Afirma estar en política “per convicció” i que malgrat estar proper a jubilar-se “participarà en política fins a la fi dels seus dies”.

Envoltat de caixes que contenen els vots dels 53.000 veneçolans registrats a l’àrea en la qual ell exerceix de Cònsol (Balears, País Valencià, Aragó i Catalunya), i que han de ser custodiades durant 45 dies, Ricardo Capella ens rep en el seu despatx, en la tercera planta d’un cèntric edifici d’oficines on es troba el Consolat General de Veneçuela a Barcelona (Rda. Urquinaona, 6).

(Fotografia: René Gómez)

En primer lloc, enhorabona per la victòria electoral. Vostè com a Cònsol General va estar coordinant que la jornada es visqués amb total normalitat. Es pot dir que va ser una jornada electoral tranquil·la?

Sí, estem molt contents per com va ser el dia. Malgrat tota la campanya mediàtica en contra, gairebé un 50% de la gent va sortir a votar, la qual cosa és bastant normal per a unes eleccions presidencials i legislatives (regionals). A aquells que van anar a votar jo els anomeno valents, perquè arribaven i els cridaven traïdors. A Vigo, Bilbao i Tenerife sí que es va registrar algun incident d’aquest tipus.

Aquí també va haver-hi una manifestació d’unes 200 persones per l’avinguda Mistral, d’elles 7 o 8 es van quedar a les portes del consolat, no amb intenció de votar, sinó esperant que acabés la votació per ser testimonis de l’escrutini, i com vam haver de deixar la taula electoral sota custòdia del vigilant del centre tota la nit i el recompte es va fer l’endemà, se’ns va acusar de manipular el procés fins i tot havent fet l’escrutini davant tres periodistes de mitjans que recolzaven els opositors i haver repartit l’acta oficial del recompte electoral. Per la nostra banda, tota la transparència.

Vostè va ser alcalde de Nirgua per primera vegada l’any 1996 pel partit Causa Radical, un partit minoritari que lluitava per obrir-se pas davant el bipartidisme i que aleshores comptava amb solament 6 alcaldies. En aquests 22 anys s’han canviat les tornes i ara els partits conservadors són minoria. Si es posa en la situació que tenia en aquell moment, enfrontant-se al poder, entén les crítiques que realitzen els partits opositors actuals arribant a acusar les eleccions de frau electoral?

Entenc el fons de la pregunta, però hi ha alguna cosa que sí que ha canviat i és de summa importància. L’any 1996, sota la constitució d’aquell temps, solament hi havia la divisió de poders clàssica de Montesquieu, és a dir, el poder legislatiu, l’executiu i el judicial; en la Constitució que va impulsar el chavisme es van introduir dos poders nous, el poder electoral i el poder moral. Amb aquests dos poders, ens assegurem que hi hagi una garantia democràtica en tots els processos, i que ja no sigui el president qui convoqui a eleccions, sinó que ho fa aquest altre poder independent. És més, nosaltres ens exposem a 20 auditories perquè el procés sigui transparent, i tots els partits opositors també hi van ser.

Per si no ho sabies, a Veneçuela el vot és electrònic, és a dir, que tu vas a la cabina i selecciones al candidat pel qual votes, d’aquí surt un resguard que és el que introdueixes en l’urna. Per comprovar el correcte funcionament del sistema, l’auditoria consisteix en una prova creuada entre el registre electrònic d’una selecció aleatòria de la meitat de les màquines de votació i el nombre de paperetes introduïts en l’urna corresponent, on ha de donar com a resultat el mateix nombre en tots dos casos. Aquest procés ho fem davant de tot aquell que vulgui estar present, partits i votants. És més, ahir mateix el president Maduro va demanar que es fes en el 100% dels col·legis electorals per a més transparència. No hi ha opció a frau. En els 16 anys i 24 eleccions en els quals s’ha usat aquest sistema no hi ha hagut ni una sola vegada que la comprovació hagi donat una sola diferència de vot.

Malgrat rebre molta informació sobre Veneçuela, es fa difícil distingir una notícia real d’una manipulada i malintencionada. Quin mitjà de comunicació recomanaria seguir a un europeu que vulgui saber realment què està passant a Veneçuela?

És una de les preguntes més difícils que m’han fet en una entrevista. Tens raó, és molt complicat. No et sabria dir un mitjà. Jo recomano usar una mescla de varis. D’altra banda, et puc esmentar RT (la televisió pública russa) o Telesur, que fan un bon treball i no es deixen influenciar fàcilment. Clar que també et puc dir Veneçuela de Televisió, però aquí et parlen del país de les meravelles que tampoc és veritat i encara que reconec que hi ha coses que no estan ben fetes no per això donaré ales al fet que es tombi un president pel camí curt. Nosaltres animem al fet que hi hagi llibertat real i que s’expliquin les coses de la manera més fidel a la realitat possible. Jo no dic que tot el que passa a Veneçuela sigui culpa d’ells al cent per cent, però no es pot negar que contribueixen moltíssim al fet que canviï la percepció de la realitat de la gent; una cosa és que hi hagi inseguretat i una altra que tu percebis que hi ha inseguretat.

Per exemple, a mi em causa molta gràcia quan el teu compatriota Albert Rivera -recorda, proper al president del govern espanyol- arriba a l’aeroport de Caracas i davant desenes de mitjans de comunicació diu que no hi ha llibertat d’expressió. Has de riure. Si jo arribés a un altre país i comencés a criticar que no es compleixen els drets fonamentals doncs m’expulsarien del país, i amb raó.

Els mitjans de comunicació construeixen un imaginari col·lectiu, i en aquelles persones que no han tingut experiència directa dels fets i confien que la font sigui veraç la capacitat d’influència és molt alta. Amb aquesta premissa, moltes persones consumidores de mitjans de masses podrien pensar que l’únic país llatinoamericà que té problemes de seguretat, de proveïment o de transparència democràtica és Veneçuela. Per què els mitjans no denuncien per igual el poder dels narcos a Colòmbia o el preocupant nombre d’assassinats a Mèxic?

És encara pitjor. Tot gira entorn d’una nova tendència global de legitimar els polítics més impopulars. Per exemple, Témer és el president de Brasil, però no l’ha votat ningú; Macri és el president amb el percentatge d’acceptació més baix en els últims 100 anys a l’Argentina; Lenin va trair els seus propis votants, brincó la talanquera, com diem a Veneçuela. Aquest és el problema de la democràcia representativa. Per aquest motiu la nostra Constitució consagra la democràcia participativa, on els polítics no som representants sinó portaveus; en el meu cas, per exemple, quan vaig ser diputat al Congrés passava quatre dies en l’assemblea de la zona on havia estat triat i m’agradés més o menys el que es debatia, jo tornava al Congrés a defensar el que allí s’hi havia decidit.

(Fotografía: René Gómez)

Quin paper han jugat els mitjans en la gran emigració que sofreix Veneçuela?

Han estat fonamentals, extraordinàriament influents. Els mitjans han forçat la migració, han posat en el cap als veneçolans la idea de l’european dream. Molts dels que surten de Veneçuela i arriben a Espanya solen tenir una experiència similar: només trepitjar sòl europeu se’ls obren totes les portes, demanen asil polític i durant els 6 mesos que triga a tramitar-se l’asil se’ls ajuda amb una paga i obtenir la documentació. A partir d’aquí pràcticament cap veneçolà obté l’estatus d’asilat. Passat aquest temps, els donen 2 setmanes perquè abandonin el país. Aquesta és l’emigració de Veneçuela.

Després ens trobem amb una altra opció, i és que els més preparats, els que han pogut aprofitar l’educació gratuïta -incloent mestratge- que existeix per a tothom a Veneçuela, són contractats amb una categoria molt inferior i pitjor pagats als països als quals emigren, com els Estats Units o Espanya. Podem dir que aquests països creen les condicions perquè la gent tingui la necessitat d’emigrar i, després, s’aprofiten del talent que s’ha format en el sistema educatiu públic veneçolà.

Alimentada pels mitjans o no, no es pot negar que s’està vivint una situació crítica. Es passa gana a Veneçuela? El teixit social en forma de CLAP (Centres Locals de Proveïment i Producció) són suficients per a cobrir la fugida d’empreses i les necessitats de tot el país?

Estem en guerra, no estem en crisi, i en guerra s’han de prendre decisions basades en la subsistència. Menjar n’hi ha, però ha canviat la manera de distribuir els aliments. Si el president veu que no estan arribant els aliments a la gent perquè hi ha un boicot que bloqueja l’arribada dels elements més bàsics, has de crear alternatives. És cert que ara mateix no hi ha tot el que ens agradaria en els supermercats, però això no vol dir que hi hagi gana, sinó que el model de proveïment ha canviat. En aquests moments, i a causa del bloqueig, estem començant a produir el necessari en cada comuna. Quan abans havíem d’importar i consumir llavor transgènica, ara auto-produïm el cultiu de mongetes, patates o arròs. També estem recuperant el cultiu propi de la nostra terra, ja que durant anys i per culpa de la transculturació s’importaven multitud de fruites que no eren pròpies de Veneçuela, com la poma o la pera, i ens vèiem obligats a comprar-ne de fora gran quantitat, i ara estem recuperant el producte autòcton que s’havia deixat de produir. Per això, no hi ha mal que per bé no vingui.

De fet, això ve des de lluny. Quan en el 1979 treballava en el camp, Veneçuela havia d’importar aproximadament 10 mesos a l’any el blat de moro que consumia, i altres 2 mesos es consumia el collit allí. Avui dia tot el blat de moro és de producció nacional. Sí, és més car que importar-ho, però nosaltres no caurem en el parany neoliberal de comprar basant-nos en on sigui més barat, ja que a la llarga perds sobirania.

Fa un any i mig que els Estats Units d’Amèrica van bloquejar els comptes de dòlars amb destinació Veneçuela i tenen retinguts al voltant de 3.000 milions de dòlars. En què afecta en el dia a dia aquest bloqueig?

En tot. Bàsicament implica que el poc que tenim l’usem solament en el que és prioritari. Nosaltres no volem ajuda humanitària. Tenim tres refineries als Estats Units i simplement volem repatriar els diners que el govern imperialista dels Estats Units ens té retingut. Ens volen obligar a acceptar ajuda humanitària en lloc de donar-nos els diners que ens pertanyen, i amb el qual podríem comprar medicines. Ni tan sols podem repartir passaports perquè no podem comprar el material que es necessita per fabricar-los.

Durant molt temps a Veneçuela ens han fet creure que amb petroli es pot comprar tot sense necessitat de fabricar gens, i s’ha demostrat que aquesta dependència ens està fent molt mal i per això estem creant, per primera vegada, fàbriques de fàbriques i no cadenes de muntatge.

Amb aquest context, no sembla desgavellat pensar que la societat veneçolana desitgés canviar. Com s’entén que malgrat les dures sancions econòmiques, i les seves conseqüències, el chavisme segueixi revalidant victòries electorals?

En el plantejament de la pregunta està la resposta. L’any 1989 ja va haver-hi una gran crisi del petroli, en la qual la gent passava gana. No obstant això, en aquell moment els supermercats estaven plens. Per què? Perquè la meitat de la població era invisible. En aquest moment hi havia 9 milions de votants pels 20 d’avui. Es va planificar un pressupost basat en una part de la societat deixant de costat a l’altra, deixant-la sense sanitat i sense aliments bàsics. Avui, constitucionalment, la salut és gratuïta per a totes les persones i tots els homes majors de 60 anys i totes les dones majors de 55 tenen pensió; s’han creat 44 universitats públiques on estudien uns 3 milions d’estudiants… s’entén que estem millor que fa 30 anys, no?

El veneçolà està molt polititzat i sap perfectament de qui és la culpa de la situació que s’està vivint.

Com s’afronta aquesta nova etapa després de l’última victòria electoral?

Nosaltres tenim un pla, que es diu Pla de la Pàtria que bàsicament vol atacar el problema monetari, tornar a fer que flueixi la cadena alimentària i tenir capacitat de comprar medicines. Això és el prioritari.

Canviant de tema, ja que vostè porta sent cònsol a Barcelona des d’octubre de 2014 i sent fill d’exiliat català, com està vivint el procés polític de Catalunya?

A diferència de molts polítics espanyols, incloent-hi a alguns que encara creuen que Veneçuela està sota la llei de l’imperi espanyol, jo com a diplomàtic no em vull ficar en assumptes polítics d’altres països. I sí, com bé esmentes, el meu pare era català, activista i militant del POUM i va haver d’exiliar-se primer a França, on va ser condemnat a Montauban i enviat a un camp de concentració a Arlès i que, per ser capità mèdic, va poder exercir d’això i aconseguir fugir finalment, passada la Segona Guerra Mundial, ja el 1947 a Veneçuela.

Sense entrar més enllà d’una primera valoració, consideres que hi ha presos polítics a Espanya?

No vull immiscir-me en temes de política interna d’un altre país, així com tampoc vull que polítics d’altres països ho facin amb el meu. Com a diplomàtic no puc entrar a valorar, solament dic que a Veneçuela no hi hauria ningú a la presó pel que ha passat a Catalunya, ja que si fos així, des del primer dia, el president de l’Assemblea Nacional Veneçolana estaria a la presó, ja que el primer que va dir en arribar al poder va ser: “en 6 mesos farem caure al president Maduro”. Això què és: rebel·lió?, sedició? Per dir això ningú ha anat a la presó. És més, des de l’any 2015 l’única cosa que ha fet ha estat veure de quina manera pot enderrocar a Maduro, en lloc de legislar, que és la seva funció. En canvi aquí hi ha uns nois que han tal dit i fet molt menys i estan presos i els de Veneçuela no. No puc opinar, solament dic el que succeeix al meu país amb fets.

I a Veneçuela?

Si tu revises la diferència entre presos polítics i polítics presos s’ha de distingir entre la persona que està a la presó per idees polítiques i la que està a la presó per actes que estan penats i la seva professió és la de polític, i això no el fa pres polític. En el cas veneçolà no hi ha ningú que estigui a la presó sense que hi hagi hagut un judici i estigui sentenciat per un delicte. És més, considero que molts dels polítics que estan presos s’han beneficiat del sistema judicial veneçolà perquè si un pres comú provoca una revolta en la qual moren 43 persones, com és el cas de Leopoldo López, no et condemnen a 13 anys com a ell, sinó al màxim de 30. I tampoc se’l trasllada a una presó moderna amb moltes comoditats. Malgrat ser una mala condemna, jo la respecto. Per tot puc dir que a Veneçuela no hi ha presos polítics.

El chavisme sempre posa la democràcia representativa com la seva bandera, i recentment Podemos ha iniciat una consulta en què insta a les bases a decidir si els líders del partit poden seguir al capdavant després d’haver adquirit una hipoteca per valor de 600.000 €. És això democràcia representativa?

No, no crec. Nosaltres entenem per democràcia representativa empoderar el poble amb formació, que sigui autònom, no amb aquest tipus de consultes.

Després de 18 anys des de la revolució, i tenint en compte els poderosos interessos econòmics en contra, és vostè optimista amb què espera en el futur? Per descomptat, moltíssim. Ningú va dir que això fos fàcil, ja que som conscients de la magnitud de la nostra empresa: desmuntar el sistema liberal i capitalista burgès que funciona des de fa 200 anys i recuperar la felicitat de la gent. Com deia Gramsci, “no es pot desmuntar un estrat social sense que un altre creixi”. Espero que aviat no hi hagi diferència entre un supermercat de Miami o Barcelona i un de Veneçuela, però no puc posar terminis perquè hi ha gent empenyent la carreta en contra. Però aviat. Sóc optimista.