Diari d’un pobre mortal a Catalunya.

Dissabte 23 de desembre de 2017. De nou hem tornat a votar. Que bé escau la democràcia! Ara només falta que no hi hagi ni polítics presos ni imputats per estar a favor del dret a decidir, que el president escollit pel Parlament pugui exercir com a tal, i que el Tribunal Constitucional deixi d’anul·lar les lleis votades pels diputats catalans. I ja posats a demanar, i atès que estem en l’època de Reis Mags, que ens permetin decidir si ens agrada o no això de tenir un rei amb sang blava.

Però sembla que l’Estat espanyol pensa que tanta llibertat no és bona. “Nens catalans: Podeu triar com voleu viure, però sempre que la resta d’espanyols estiguem d’acord. I si us porteu bé i sou bons espanyolistes, us deixarem cantar cançons nadalenques en el vostre dialecte rar, aquest que us obstineu a seguir ensenyant a les escoles.”

Fa uns dies explicava un malson que vaig tenir, i resulta que s’ha complert però només en part: Inés Arrimadas, de Ciutadans, ha estat la candidata més votada en les eleccions al Parlament de Catalunya. Però dic que no es va complir del tot, ja que no podrà formar govern (uf!) ni podrà triar García Albiol com a conseller (doble uf!). Cal reconèixer que Ciutadans ha fet una gran campanya electoral, amb un eslògan simple com “acabar amb el procés” i un elaborat programa de govern que diu que si governen, faran… bé… doncs… En realitat han anat amb molta cura per no dir què farien si governessin, perquè segur que això els restaria vots. La tàctica de l’eslògan pesat els ha funcionat, i han arrossegat la majoria d’exvotants del PP, i els votants dels partits feixistes tradicionals. A més, Arrimadas s’ha tret un màster per no deixar parlar el seu oponent (quelcom que Albert Rivera també practica amb freqüència).

En canvi, els partits independentistes sí que podran formar govern, si es posen d’acord JxC (Junts per Catalunya, “la llista del president”, tal com els agradava dir), ERC (Esquerra Republicana de Catalunya) i la CUP (Candidatura Unitat Popular). Ho tenen fàcil, només han d’estar d’acord en tornar a fer el que van fer fa un parell de mesos, perquè el govern espanyol torni a aplicar l’article 155, i així segueixi el dia de la marmota fins que tots estem un parell de metres sota terra. A més, han de posar-se d’acord en tornar a triar Puigdemont com a president, tasca relativament fàcil si no fos perquè el subjecte està exiliat a Bèlgica, amb l’amenaça que si trepitja sòl espanyol va directe a la presó fins que li caigui el pèl, i donada la pelussera de l’esmentat senyor això té pinta de què trigarà molt.

Alternativament, podrien triar Junqueras, l’anterior vicepresident, si no fos perquè aquest està seguint una dieta forçada a la presó d’Estremera, a l’espera que algú pugui provar que una vegada, quan tenia 5 anys, li va llevar un caramel a un company de col·legi, amb la qual cosa es demostraria la seva inequívoca tendència a la violència i la rebel·lió armada.

Mentre es posen d’acord en altres alternatives, els d’ERC han contractat un mestre d’oratòria per a Marta Rovira i la resta de candidats que van participar en algun debat electoral, i els de JxC segueixen intentant fent creure que ells no són el partit de la corrupció de Pujol, ni el partit de les retallades de Mas.

Al costat dels independentistes estarà festejant Albano Dante, obstinat durant tota la campanya a restar vots al seu gran enemic, Catalunya en Comú Podem. Ara tocaria convèncer-li que dediqui la mateixa energia a atacar Ciutadans o PP, que, suposadament, són els seus veritables contendents. L’actitud de Dante és com si Aznar es dediqués a parlar malament del PP i donés el seu suport a, posem per cas, Ciutadans… Quina casualitat!

Els “Comuns”, al seu torn, qui sap quina altra cosa poden fer, doncs sembla que proposar alternatives raonables no els portarà a la presidència de la Generalitat. A més, en el seu afany per no espantar velletes, Iglesias s’ha convertit en el polític més “light” del panorama espanyol. Sembla doncs que, de moment, triomfa més el model “gallet-ibèric” (o en femení, estil Arrimades, que no sé per què em recorda Esperanza Aguirre).

Iceta i el PSC, com és habitual, així així. La “llistamanida” que van presentar, barrejant una mica de progrés amb nacionalistes-catalans-espanyolistes-conservadors ressuscitats, no ha estat suficient per obtenir un gran èxit, encara que tampoc els ha enfonsat en la misèria (això si és que no es pot considerar misèria la seva situació actual, per a un partit que fins fa ben poc governava i promovia reformes).

I al final de tot (mai millor dit) el PP, per a molts la gran alegria d’aquest resultat electoral. Ja sé que és lleig riure’s de les desgràcies alienes, però poques vegades ens ho posen tan fàcil. Encara resultarà que amb qui Aznar parlava català en la intimitat era amb el Rivera i no amb l’Albiol.