Per Daniel Cruz, membre del DSC Barcelona.
El llenguatge és un organisme viu, i com tal es regeix per les lleis de l’evolució de la naturalesa. Les paraules neixen i moren en un lloc i moment determinat, depenent de les condicions que les envoltin, tal com ho fa qualsevol espècie animal, i solament es reprodueixen, evolucionen i sobreviuen si el seu entorn els és favorable. L’espanyol, idioma matern de més de 500 milions de persones, és una de les llengües més vives que existeixen i la seva evolució és constant. No és d’estranyar, doncs, que solament durant l’últim any, entre adaptacions, correccions i neologismes el Diccionari donés la benvinguda a més de 25 nous termes, que ténen els mateixos drets i privilegis que la resta de paraules que componen el Diccionari. I entre aquests, de moment, no es troba la paraula que s’ha posat de moda aquest estiu: turismofòbia.
Etimològicament, i literalment, es definiria com el “temor intens, irracional i malaltís” per a l’ “activitat recreativa que consisteix a viatjar o recórrer un país o lloc per plaer”. A causa que aquest neologisme es tracta de la unió de dues paraules tan populars en espanyol, no ha estat necessari haver d’invertir temps a definir el concepte, ha bastat amb repetir-ho diverses desenes de vegades en tots els mitjans de comunicació de forma simultània perquè el concepte penetri en la societat i pugui permetre’s jugar en la mateixa categoria que els seus col·legues que sí formen part de llibre sagrat de les paraules. Després d’anys de no tenir un model turístic clar, la paraula ha trobat, a Barcelona, l’ecosistema perfecte on ha pogut campar a pler, amb detractors i defensors a parts iguals.
Però ocorre un problema amb tot el relacionat al llenguatge i l’ús de paraules -especialment les de nou encuny-, i és que corren sempre el risc de ser segrestades per un o diversos bàndols i tendeixen a ser usades en benefici de cadascun d’ells. Així, podem trobar que un mateix terme remeti a una idea i a l’oposada alhora. Acabat l’estiu i la temporada extraordinària d’arribada de turistes, toca fer reflexió. I com aquest concepte és nou i ha pogut portar a confusió, anem a intentar definir què no és i què és turismofòbia.

Què no és turismofòbia:

  • Per començar,  turismofòbia no és turismofòbia. És a dir, no es tracta del significat literal de les dues paraules que la componen. No existeix tal por irracional i malaltís cap a la persona que viatja per plaer. No es critica al turista, sinó al model de ciutat que ho atreu.
  • Turismofòbia no pretén tancar-se a les noves cultures i a la diversitat, sinó que lluita per la preservació de la cultura local perquè aquesta segueixi sent atractiva per al visitant.
  • Turismofòbia no culpa al veí que decideix vendre (o arrendar) el seu domicili o local comercial a un preu desorbitat i totalment fora de mercat, sinó que dirigeix les seves crítiques cap a les polítiques que permeten (i fomenten) que es duguin a terme aquest tipus d’operacions.

Què és turismofòbia:

  • Turismofòbia rebutja les ocupacions precàries i de baixa qualitat. Per aquest motiu, les crítiques no es dirigeixen al turista que paga el que li diuen ni, apurant, tampoc l’empresari que s’acull a la normativa que més li beneficia, sinó que la responsabilitat recau, de nou, en l’administració.
  • Turismofòbia critica les polítiques neoliberals que promouen l’expulsió de veïns de les seves llars, en fer inviable que puguin pagar un lloguer que s’ha disparat en els últims anys. La gentrificació ja no és puntual. Els fills no es poden permetre viure en el mateix veïnat on han crescut.
  • Turismofòbia és la crítica a l’economia que floreix a la calor de persones que solament es troben de pas: locals d’oci, tendes de roba, hotels, lloguer de bicicletes… A l’espai on abans cohabitaven carniceries, merceries i comerços familiars, ara solament es troben els mateixos establiments que es poden trobar a qualsevol gran ciutat del món.
    Turismofòbia, lluny de voler tancar-se als turistes, promou i treballa perquè tant els visitants com els veïns tinguin una relació d’allò més satisfactòria per a ambdues parts.
Els models econòmics imperants des de fa dècades a Europa, el capitalisme i, sobretot, l’individualisme, porten a buscar el benefici propi per sobre del col·lectiu. Deixant de costat l’aspecte més racional d’aquest, a nivell polític s’ha de revertir perquè el social prevalgui per sobre dels individual. Les raons que plantejo la intervenció política són bàsicament dues:
  1. L’espai públic és limitat, i es deu apostar per un model o un altre. De gens serveix defensar que el mercat es regula més eficientment tot sol, si s’ha provat a diverses ciutats del món que no ha estat així. L’estat, o les administracions competents, deuen promoure que l’ús que se li doni als espais privats en zones cèntriques -les més, però no les úniques, àrees desbordades pel turisme- tinguin una funció menys orientada al resident temporal.
  2. L’expulsió de veïns i persones del barri no fa més que empobrir l’experiència que vénen a viure els visitants. Què té d’atractiu un carrer on pots trobar els mateixos locals comercials i que pot ser escenari de qualsevol ciutat?
    Defensar la turismofòbia és defensar als turistes i als veïns per igual. No caiguem en el parany neoliberal que pretén l’enfrontament entre la classe treballadora que viatja i la que rep als viatgers. Ens enfrontem, tots, al mateix model econòmic que finança a bancs i precaritza ocupacions en tota Europa. Si no oblidem aquesta premissa, la bona convivència és inevitable.
    PD: Escric aquestes línies des d’un bar de la Barceloneta regentat per argentins, i la composició del local fa que comparteixi taula amb dos jubilats que m’expliquen les seves primeres impressions a la ciutat. Tots dos gaudim d’una assolellada tarda d’agost en un ambient distès i multicultural. Turismofòbia, on?

L’article original es pot trobat aquí