La massiva manifestació a Barcelona en la qual van participar unes 500.000 persones, ha tingut lloc el 27 d’agost després dels atemptats del dia 17 A a Barcelona i Cambrils, sota el lema “No tenim por”, es tenyeix de protestes, reivindicacions i estranyeses que van més enllà dels fets succeïts en els mateixos.

Les protestes, dirigides a culpabilizar a les polítiques bèl·liques que es troben darrere dels atemptats succeïts, sobrepassen i difuminen el que podria haver estat un acte de islamofòbia, un atemptat en el qual es culpabilitzés i ataqués a una religió, cultura o país. Però no, la societat catalana no ha acceptat caure en aquest parany: la culpa no és de la religió, sinó d’unes polítiques posades al servei del militarisme, relacionades directament amb la globalització de la por.

La informació que s’ha difós entre la població, culpabilitza a aquells que, com el rei Felipe VI venen armes a Aràbia Saudita.
Les xiulades de desaprovació davant la representació de la casa reial i certs polítics han ressonat en l’amplitud del Passeig de Gracia i la plaça Catalunya durant la manifestació. Aquest mateix rebuig a la presència del rei, ha estat el motor que ha impulsat al fet que 170 entitats i plataformes tant pro drets humans com a independentistes, organitzessin una manifestació, que encara que conjunta, convocava una hora abans i sota el lema “Les vostres polítiques els nostres morts”, i en la qual es proposava anar vestit de blau.

Les reivindicacions de no al terror i a la por i a defensar a tot ésser humà per sobre de les seves creences, s’han sumat als nombrosos actes de solidaritat amb la comunitat musulmana i suport a tots aquells que han ofert el seu treball per suportar els atemptats.

Però aquesta, també ha estat una manifestació estranya. No ha estat una manifestació com les anteriors. Milers de roses vermelles i grogues han estat repartides entre els assistents; roses que convidaven a ser regalades com a símbol d’agraïment perquè no només la protesta i la reivindicació han estat el motor de la mateixa. Aquesta manifestació s’ha mostrat com un acte transferencial, on les abraçades, agraïments i l’emotivitat han esborrat tota diferència cultural. Els protagonistes no han volgut ser els polítics, sinó la gent. A deu dies dels atemptats, la societat catalana està responent d’una manera no previsible: l’amor ha superat a l’odi. Les víctimes no només són els morts atropellats per la furgoneta, sinó també els mateixos atacants (podríem dir assassins), que morts o vius, han estat conseqüència d’una societat irracional. “Ens falten 8 nens a Ripoll”, va declarar un veí que no podia creure que aquests nens, o joves de 17 a 20 anys, poguessin haver comès tal atrocitat. I no entrarem ara, però valgui la pena esmentar, a defensar el dret que tenien aquests joves, aquests assassins abatuts, a ser jutjats com tot ésser humà hauria de ser-ho, en un dret no punitiu i ni venjatiu, sinó integrador. Però això ja no serà possible amb els morts.

També ha estat una manifestació estranya perquè en aquesta efusivitat amorosa, els cossos de seguretat, fins ara tan recriminats pel mateix sector social que aprova el “No a la Por”, han passat a ser còmplices de la ciutadania, herois als quals agrair, abraçar i aplaudir.

Però si alguna cosa hem de rescatar, a esperes de quina direcció prendran aquests esdeveniments i respostes ciutadanes a futur, és que la societat sap que la causa no ha estat els musulmans i que l’odi i temor que pretenen transmetre els traficants d’armes i impulsadors de guerres no calarà en la societat catalana. Perquè a plena veu diem “No tenim por”.