Potser no tothom sap que el 25 d’abril és una data clau al calendari italià. Se celebra l’alliberament del nazifeixisme el 1945. Aquesta data en concret marca la insurrecció final que va tenir lloc a Milà, amb la presa de la ciutat per part de brigades partisanes.

Aquest dia és festa nacional i hi ha manifestacions a tot Itàlia, i la més important sempre ha estat la de Milà. Ja en el passat, en moments delicats de la història d’aquest país, el 25 d’abril ha mostrat a tothom la força del poble italià, conscient d’aquella resistència de la qual va néixer la Constitució italiana, una de les més belles del món (mai aplicada plenament…).

Aquest any se celebrava el 80è aniversari, amb el govern de dretes, encapçalat per Giorgia Meloni, promulgant lleis lliberticides destinades a posar fi a tota forma de dissidència. Manifestacions, protestes, ocupacions, suport a les lluites, seran castigats a partir d’ara amb anys de presó. Mentre que es redueixen els drets a la salut, a l’habitatge, a una informació justa, a la feina i a una educació de qualitat.

Aquests últims mesos s’han multiplicat les iniciatives contra el decret llei que estableix aquestes noves normes, que preocupen a tantes persones, vells militants, però sobretot als joves. A tot això, s’hi afegeix la repressió dels immigrants, la terrible notícia de l’obertura de dos centres de detenció per a immigrants a Albània, que se sumen als deu presents en sòl italià, uns centres considerats pitjors que les presons on la gent va a parar només perquè no té permís de residència. En resum, el vent de la dreta, alimentat per la majoria aclaparadora dels principals mitjans de comunicació i per la debilitat dels partits de l’oposició i dels sindicats històrics, ha provocat la sortida al carrer de centenars de milers d’italians i italianes.

A tot això s’hi afegeix la qüestió fonamental de Palestina, on, una vegada més, veiem la divisió entre un sector molt ampli d’italians, fortament oposat a les matances a Palestina, a totes les guerres, contra una carrera armamentística que és veritablement aterridora, per una pau amb justícia social, a tot arreu del món.
Si hi afegim la «proximitat» entre el nostre govern i el de Trump, així com el d’Orban i (per què no?) de Putin, ens vénen esgarrifances.
La mort del Papa Francesc s’ha emportat una veu molt important alçada contra els poderosos resisteixen la violència del poder, dels que lluiten per la salvació del planeta. Aquesta veu falta a tot arreu, però abans que res a Itàlia.

El govern italià, amb l’excusa dels cinc dies de dol per la mort del Papa Francesc, ha intentat «atenuar» la força i la vivacitat de les manifestacions del 25 d’abril demanant «sobrietat». En canvi, han estat més participades que de costum, més fortes i més decidides. A Milà unes 150.000 persones han marxat durant hores; a moltes altres ciutats hi ha hagut manifestacions. El mateix President de la República, Sergio Mattarella, ha parlat a la plaça de Gènova, ciutat medalla d’or de la resistència, convidant a no abaixar la guàrdia contra el feixisme, recordant la centralitat de la resistència a la història italiana i els fruits que va donar per a la democràcia i la llibertat en aquest país.

Com altres vegades, el 25 d’abril ha estat l’ocasió perquè desfilessin altres lluites de resistència internacionals: des de la palestina, a la ucraïnesa, la kurda, la turca (contra un govern que va empresonar l’alcalde d’Istanbul, principal candidat a soscavar Erdogan), passant per les sud-americanes, que denuncien les injustícies.

Aquest article està escrit per a aquells que veuen Itàlia des de fora, que corren el perill de tenir una imatge incompleta de la realitat polifacètica d’un país que continua cridant en veu alta: «Ara i sempre Resistència».

Traducció Margarita Trias