Per la nostra Salut volem una Europa que garanteixi l’accessibilitat financera, geogràfica, temporal i cultural per a tothom.

Aquest document és una síntesi d’una de les diverses fitxes de treball elaborades per la xarxa europea People’s Health Movement, l’ European Federation of Public Service Unions ( Federació europea de sindicats de serveis públics – EPSU) i la Reseau Europeen contre la Privatisation et la Commercialisation de la Santé et de la Protection Sociale, en la que participa la Marea Blanca de Catalunya, i que pretenen acabar en propostes emmarcades en la campanya “La Salut enfront del mercat: canviem Europa”, ara que s’apropen les eleccions europees.

Podem considerar diversos nivells d‟accessibilitat a l’atenció sanitària. El més evident és l’aspecte econòmic, que impregna els altres. De quina accessibilitat estem parlant?

 

Accessibilitat financera

En un sistema socialitzat o estatalitzat, finançat mitjançant contribucions o impostos, és possible aplicar la regla segons la qual “cadascú contribueix segons les seves possibilitats i rep segons les seves necessitats”.

Els sistemes financeritzats tendeixen a avaluar la contribució en funció del risc i ofereixen un servei limitat a “una cistella de cures”.

A la majoria dels països europeus constatem que la proporció d’assegurances socialitzades està disminuint i que la de les assegurances privades (i comercials) està en augment constant.

La proporció de l’atenció finançada “de butxaca” o “que continua sent pagadora” per persones malaltes augmenta constantment.

La persona beneficiària d’una assegurança mèdica bàsica ja no pot gaudir de la mateixa qualitat d’atenció que algú amb una assegurança complementària.

Aquesta és la medicina de dos nivells (o més) inherent a la mercantilització de la protecció social. Els ciutadans més acabalats es  poden permetre una atenció ràpida, regular i eficient, proporcionada pel sector privat. Altres han de conformar-se amb el que els serveis públics, insuficientment finançats, poden proporcionar-los.

La conseqüència immediata és la demora de les cures, que pot arribar fins a l’abandó. Els exemples més cridaners es troben a l’òptica, la cura dental, les pròtesis i els aparells. Per a les poblacions precàries, les renúncies sovint es relacionen amb l’atenció mèdicament necessària: diagnòstics no realitzats o tardans, malalties cròniques no tractades, i que poden derivar en complicacions (diabetis, hipertensió arterial, defectes cardíacs, etc.)

 

Accessibilitat geogràfica

El predomini de la rendibilitat, els requisits de reabsorció del deute públic i el dogma de la competència “lliure i no distorsionada” són a l’origen de les reformes de l’organització de les cures (reestructuracions hospitalàries, per exemple), així com de l’escassetat d’oferta a les zones rurals (els anomenats deserts mèdics).

Una inversió respecte a l’organització basada en l’accessibilitat segons corbes isòcrones, és a dir, el desig col·lectiu d’organitzar les cures perquè ningú no visqui a més d’una hora d’un servei tècnic de qualitat; d’un servei capaç de proporcionar unes cures determinades, a no més de mitja hora d’una sala de maternitat.

La concentració d’activitats per llocs d’especialització i per reagrupament allunya la prestació d’atenció dels beneficiaris.

A Grècia, cinc de vuit hospitals psiquiàtrics han tancat, a França prop de mil maternitats… reduint l’accessibilitat i creant allò que s’anomena deserts mèdics. La llunyania també és causa de viatges costosos.

 

Accessibilitat temporal

Els temps d’espera estan augmentant al sector públic, mentre es desenvolupa la pràctica de què els “VIP” evitin les cues per mitjà de consultes privades més costoses. Depenent de les especialitats, els retards per a una cita de consulta poden arribar als nou mesos a l’hospital públic, mentre que el mateix metge pot atendre’t en quinze dies per a una consulta privada, amb un cost addicional per descomptat. Per a les intervencions quirúrgiques, els retards són encara més grans.

 

Accessibilitat cultural

El coneixement de l’oferta existent i els procediments per accedir-hi, l’idioma, els hàbits en matèria d’higiene i salut, etc. són elements que limiten ‟accessibilitat a l’atenció”.

La complexitat dels sistemes sanitaris i dels reemborsaments, la manca de conscienciació sobre els drets socials, les restriccions als reemborsaments de serveis i medicaments, els suplements de tarifes no anunciats, etc. són factors que amplifiquen l’ajornament de l’atenció.

La forma del suport mitjançant pràctiques d’estandardització comparada ja no permet l’adaptació a les especificitats del públic.

 

Quines haurien de ser les prioritats

  • La Unió Europea ha d’exigir als estats membres que assegurin un finançament suficient per als serveis sanitaris públics i no de mercat, garantint un sistema de protecció social solidari i universal que ofereixi serveis accessibles i de qualitat.

 

  • La Unió Europea ha d’aspirar a reduir les desigualtats socials, especialment en termes de salut.

 

  • Establir mecanismes de sanció per als països que exclouen grups vulnerables de la protecció social i no respectin el principi de no discriminació per a l’accés a una atenció de qualitat.

 

  • Activar fons europeus per a la promoció de la salut pública local i no comercial.