Aquest document és una síntesi d’una de les diverses fitxes de treball elaborades per la xarxa europea People’s Health Movement, l’ European Federation of Public Service Unions ( Federació europea de sindicats de serveis públics – EPSU) i la Reseau Europeen contre la Privatisation et la Commercialisation de la Santé et de la Protection Sociale, en la que participa la Marea Blanca de Catalunya, i que pretenen acabar en propostes emmarcades en la campanya “La Salut enfront del mercat: canviem Europa”, ara que s’apropen les eleccions europees.

Per la nostra salut, volem una Europa que protegeixi la població i els treballadors i treballadores  dels abusos comercials,  perquè la salut i la protecció social són béns comuns, i no són a la venda!

Quins són els excessos comercials

La caiguda o la congelació de la despesa pública en salut (i serveis socials) té impacte en els salaris, en els serveis reemborsats, en els nivells d’inversió (infraestructura, material…) i quan el servei públic es retira, és el sector privat, amb finalitat de lucre, el que es desenvolupa, i obre la porta a una medicina de dos nivells. És aleshores quan veiem aparèixer abusos comercials.

  • La subcontractació, que es refereix principalment a serveis auxiliars (per exemple, serveis de neteja, seguretat, informàtica, càtering, etc.), però també a tots els serveis mèdics tècnics (laboratori, RX, etc.)

 

  • La privatització que pot ser formal (canvi de forma jurídica) o no (fusions, participacions creuades, privatització del servei públic o d’una empresa pública, associació públicoprivada, etc.)

 

  • L’increment dels costos actuals amb l’augment de la part personal del beneficiari per a cures, medicaments, hospitalitzacions… la qual cosa permet el desenvolupament d’assegurances privades

 

  • La privatització d’edificis, instal·lacions, equips, etc.

 

  • L’ús de mecanismes per augmentar les opcions dels usuaris respecte a un proveïdor de serveis i/o la qualitat del servei. Es tracta de “bons de servei” (per a cures personals i serveis de la llar, tipus “bo de servei” a Bèlgica), pressupostos personals (en particular en l’àmbit de l’atenció a persones amb discapacitat o pèrdua d’autonomia), la introducció de bonificacions especials per tenir una millor qualitat de servei i un accés més ràpid al mateix.

 

  • La nova gestió, és a dir, l’ús de mètodes de gestió del sector privat, com ara la selecció de l’oferta més barata en detriment de la qualitat, la introducció d’indicadors de rendiment i ràtios de qualitat, la comparació de mercats (“benchmarking”), etc.

 

  • El “dúmping” social està augmentant a través de la competència entre institucions sanitàries. El marc regulador s’està enfonsant i el personal s’està convertint en una variable d’adaptació en termes de nombre i cost, atesa la participació que representa en el pressupost.

 

A qui beneficia la privatització

La despesa en salut és més gran en un sistema comercial com el dels Estats Units, on el 16,6% del PIB es dedica a l’atenció, a diferència dels sistemes que continuen sent en gran manera públics i/o privats, com a França (11,9% del PIB), Bèlgica (10,9% del PIB), Espanya (10,5% del PIB), Itàlia (9% del PIB) o Irlanda (6,1% del PIB).

Als Estats Units, els pressupostos sanitaris dels ciutadans són enormes en termes de “rendiment” (en termes d’esperança de vida, morbiditat, etc.), propis d’un país emergent! La tensió que exerceix el sector privat sobre sectors sencers de la prestació de serveis de salut, debilita, encara més, la integració de les polítiques de salut pública. Tenir en compte els determinants de la salut esdevé impossible, ja que es requereix rendibilitat immediata i restitució de la inversió.

Els professionals públics han patit tot el pes de la crisi de la Covid-19 i han sortit debilitats, alhora que s’ha protegit globalment els privats.

Els tractats de lliure comerç i inversió de la Unió Europea amb altres estats del món exigeixen la liberalització dels serveis. Aquests tractats permeten garantir inversions comercials a segments rendibles de salut i protegir els monopolis.

La financerització del sistema sanitari a Europa ha portat a la concentració de trusts privats europeus que operen a tot el món, cosa que, al seu torn, ha portat a l’extensió de la pressió per a privar de salut els països del Sud.

És fonamental assenyalar el greu escenari de la liberalització de l’ús i el maneig de les històries Clíniques (el “big data” sanitari). Amb l’argument de l’extensió s’impulsa (i la Comissió Europea de manera especial i desinhibida) la mercantilització sense reserves del “Big Data” sanitari. Un negoci multimilionari que elimina (malgrat arguments tècnics falsos) la privadesa de les nostres històries i deixa en mans del mercat, en aquest cas mercats diversos   l’usdefruit i benefici econòmic d’informació confidencial que només cal utilitzar amb garanties de bon ús, públic, condicionat, regulat i transparent.

Quines haurien de ser les nostres prioritats

  • Revisar les directives relatives als serveis públics i la contractació pública aplicant normes estrictes sobre qualitat i accessibilitat, excloent els operadors comercials per a tots els sectors essencials per a la salut i el benestar.

 

  • Exigir clàusules socials, de condicions laborals i mediambientals als tractats de lliure comerç, que respectin els determinants socials de la salut.

 

  • Preservar la protecció social de la voracitat de les companyies d’assegurances privades amb fins lucratius. El finançament pel sistema de salut públic ha de ser finalista i gestionat de forma directa per les administracions competents.

 

  • Permetre als operadors públics mantenir en l’àmbit no comercial tots els serveis logístics, així com els productes, serveis i materials essencials per a la qualitat dels serveis sanitaris (medicaments, investigacions, equips mèdics, pròtesis, etc.).