Amb el lema Condicions Laborals Dignes = Sanitat 100% Pública i de Qualitat, el proppassat dissabte, treballadors i treballadores de la sanitat van compartir els carrers de Barcelona en manifestació amb activistes de diferents moviments socials, molts i moltes vinculades a la defensa del dret a la salut i a la sanitat pública, enmig d’un context sindical, com a mínim, complex i difícil arran de la signatura del III acord de l’ICS per quatre dels cinc sindicats principals. Prèviament a la manifestació, s’havia desconvocat la vaga impulsada des del sindicat d’Infermeres de Catalunya i, quan escric aquest article, els tècnics superiors i els tècnics auxiliars continuen en vaga.

El context laboral i sindical no és el millor per afrontar la jornada del 7 d’abril, Dia Mundial de la Salut, que des de fa anys emmarca una jornada europea de lluita contra la mercantilització i privatització de la nostra salut.

A Catalunya, des de la Marea Blanca de Catalunya,  vam introduir aquesta jornada reivindicativa arrel de la nostra participació en la Xarxa Europea contra la Mercantilització i la Privatització de la salut i la protecció social, on participen entitats i sindicats d’arreu d’Europa. Més endavant, a través de la Coordinadora Estatal de Mareas Blancas, vam ajudar a fer-ne extensió per Espanya. Hem fet concentracions, manifestacions, actes i accions descentralitzades i, fins i tot, en plena pandèmia una mini marató d’entrevistes a treballadores i activistes, via YouTube, de 10 hores.

Aquest any, la campanya europea s’emmarca dins les eleccions europees del 9 de juny, unes eleccions que poden reflectir l’auge de l’extrema dreta arreu d’Europa i d’un model que no és pas el de la ciutadania, ni els drets socials, sinó el de l’Europa dels mercats, de la pèrdua de drets, de la por. Si bé la campanya l’impulsa la ja esmentada Xarxa Europea, aquest any s’han afegit  dues col·laboradores de primera fila:

D’una banda, el People’s Health Movement, una xarxa global que reuneix activistes sanitaris de base, organitzacions de la societat civil i institucions acadèmiques d’arreu del món, especialment de països d’ingressos i mitjans baixos i que, actualment, tenen presència en uns 70 països, un moviment internacional en defensa del dret a la salut de base popular.

El segon col·laborador és la EPSU, la Federació Europea de Sindicats de Serveis Públics que reuneix sindicats d’arreu d’Europa, per influir en les polítiques i decisions dels empresaris, els governs i les institucions europees que afecten els treballadors dels serveis públics, i compromesos en aconseguir una altra Europa social. Representen a 8 milions de treballadors del servei públic arreu  d’Europa.

Tot això està molt bé, però, per què nosaltres, a Catalunya, hem de mobilitzar-nos el 7 d’abril del 2024? Motius n’hi ha de sobra. Aquí en tenim uns quants:

  • Perquè l’atenció primària no rep els recursos que li calen, malgrat ser la porta d’entrada al sistema sanitari per a la ciutadania. Aquesta debilitat crònica col·lapsa habitualment el sistema d’urgències hospitalàries. I sense atenció primària és impossible parlar de salut comunitària.

– Perquè la salut de les persones empitjora amb les llargues llistes d’espera, amb la conseqüent pèrdua de qualitat i dignitat de vida.

– Perquè cap govern a Catalunya vol disposar d’un veritable i real sistema sanitari públic i revertir les privatitzacions sinó que persisteixen en la col·laboració pública- privada.

– Perquè, avui dia, la participació de la ciutadania és a discreció de l’administració de torn, més pròpia d’un despotisme il·lustrat que  d’uns drets de la població.

Segur que n’hi ha més, però n’hi ha un de darrer, que pensàvem que la nostra societat havia assumit arran de la pandèmia: Tothom ha de tenir accés al sistema sanitari públic. És una garantia de salut individual, però també de salut col·lectiva i pública. A Catalunya,  el Govern encara no ha desenvolupat el Reglament de la Llei 9/2017, del 27 de juny, d’universalització de l’assistència sanitària amb càrrec a fons públics per mitjà del Servei Català de la Salut. A aquest pas, Toni Comín tornarà de Brussel·les i cap govern haurà fet la feina.

Ara tenim els motius per mobilitzar-nos, però com ho hem de fer? A qui volem arribar?

Volem posar la salut, la necessitat d’un sistema sanitari públic en el centre dels debats socials i mediàtics. Que els polítics es vegin directament interpel·lats, no per nosaltres, els activistes, sinó pel conjunt de la ciutadania. Que dubtin i es preguntin sobre si els convé mantenir polítiques privatitzadores i mercantilitzadores.

Tenim la raó. Ho sabem, però hem de fer-ho arribar a tothom, més enllà de les nostres zones de confort. I per això ens necessitem totes. És un esforç col·lectiu titànic i només podem contribuir-hi a partir de la fraternitat i de la solidaritat. L’objectiu s’ho val. Sense menystenir les nostres línies vermelles hem de ser el màxim de transversals possibles, per arribar a tot arreu. Ens hi va la vida. Fem aquest esforç?

Siguem com el nen que toca el tambor.