Mentre preferim esquivar les mirades sobre la neteja ètnica (un desplaçament forçat de població) de la població armènia de Nagorno Karabakh per part del govern azerÍ, cal reconèixer l’habilitat de Hamàs per a aconseguir centrar tota l’atenció internacional, i també tota la tensió internacional, sobre el conflicte israelià-palestí amb una sola jugada mestra… i sagnant.

El brillant cop estratègic al sistema de seguretat construït per Israel en els darrers anys, s’endinsa alhora en la brutalitat més execrable amb l’actuació dels comandos de Hamàs en les poblacions de colons israelians i embruta tota la justa reivindicació palestina.

No hi ha cap diferència entre la seva actuació aquests dies d’octubre i la dels falangistes libanesos a Sabra i Xatila. L’única diferència ha estat la disponibilitat d’habitacions del pànic, que ha permès sobreviure a uns quants afortunats. La població palestina, llavors, no en van disposar pas.

La societat israeliana s’ha despertat del seu somni de seguretat de manera inesperada i, fins i tot, gairebé inhumana. Descobreix que ni la més avançada tecnologia no et pot garantir una seguretat del cent per cent. Que els assassinats impunes de joves palestins, en la violenta repressió als territoris ocupats, només fa que nodrir les files de Hamàs. Que Israel no és un país segur com els occidentals, per molt que muntis una rave per la pau, curiosament sense palestins, al costat de la frontera de Gaza. Hamàs ha tret aquesta bena dels ulls de la societat israeliana.

Afegim el galdós paper de l’autoritat nacional Palestina, que sembla pura burocràcia, i que cedeix el rol reivindicatiu a les organitzacions radicals, cada cop més arrelades als territoris.

En el context de la divisió més profunda de la societat israeliana, amb un Netanyahu acorralat, la sagnant operació de Hamàs ha provocat un arrenglerament de files al costat del govern israelià. Si només s’hagués evidenciat la falsa seguretat construïda per Israel sense la massacre civil, seria el govern israelià el més tocat i qui hauria de justificar davant la Knésset, o parlament israelià, el fracàs de la seva política.

Els morts a les colònies ho canvien tot i passem d’una crisi política sense precedents a Israel a tancar-la ràpidament amb un govern de concentració nacional. Gràcies Hamàs.

La resposta que està preparant Israel és salvatge i genocida. Creu que aniquilarà Hamàs a còpia d’arrasar Gaza, matar milers de palestins i provocar-ne una nova fugida cap a Egipte.

La població palestina ha demostrat una enorme capacitat de resistència i d’adaptació als infortunis. Ha estat capaç de sobreviure, fins i tot, malgrat les contínues deslleialtats dels governs dels diferents països àrabs. Cap governant desitja tenir al seu territori un grup de població empoderat i amb voluntat de lluita. Els palestins sobren a Israel, però també als països àrabs veïns.

El dia d’avui no hi ha solució màgica al conflicte polític-militar, a la guerra asimètrica existent. Mentre el govern israelià permeti pogroms a les poblacions de Cisjordània contra la població àrab, mentre preferim tenir camps de refugiats que pobles i ciutats, mentre triem la mort de l’adversari a parlar amb ell, no hi ha pas futur.

Qui va parlar de Pau per territoris es va equivocar. Cal Pau amb respecte i dignitat, més enllà de les retòriques paraules buides que utilitza l’esquerra progressista occidental.

La pau no es pot construir sobre els morts, vinguin d’on vinguin, sinó que cal construir-la més enllà del dolor personal i col·lectiu si volem un futur. Un futur digne i just per a tothom.