Podria ser el títol d’un reportatge sobre la feina dels treballadors i treballadores dels serveis d’urgències dels nostres hospitals. Però no. Va ser el temps que la meva parella va estar-s’hi.

A les sis de la matinada del diumenge hi entrava. El dolor produït per un abscés enorme, que anava creixent dia a dia, era molt fort. Divendres, al CAP, la infermera va intentar de drenar-lo, però encara estava molt dur. Van quedar que dilluns ho provarien de nou, però que si tornava a tenir febre o es posava més vermell anés d’urgències.

El dolor que patia la va obligar a anar a l’hospital. O bé li treien, si es donaven les condicions, o si no era possible i calia esperar l’hi donarien calmants. Què va passar? Des de triatge van tenir clar que l’havia de veure el cirurgià. Però aquest, com pot passar en un servei d’urgències, va haver d’entrar en una intervenció quirúrgica. Però, és clar, si no la veia el cirurgià, no li podien donar cap calmant. I així van anar passant les hores. La van ubicar no en un box normal de dos llits, sinó directament a la sala de cures, que també té un número de box.

Passaven ja més de sis hores i vaig anar a admissions per demanar un full de reclamacions. Me’l van donar amb un bolígraf. Però el sistema no va reaccionar. Deuen estar habituats a què els formulin queixes.

Mentre jo omplia el full, la meva parella va patir una petita crisi d’ansietat… van venir infermeres, molt amables… però cap calmant. Havia de ser el metge. Només gel per alleugerir el dolor. Malgrat els plors, res es va solucionar.  També deuen estar habituats a les crisis d’ansietat. Jo no estic acostumat a veure algú plorar de dolor.

Vaig omplir el full de queixa o de reclamació i el vaig entregar a admissions. Tampoc cap reacció.

Eren les quatre de la tarda i vaig fer el que una amiga m’havia suggerit unes hores abans: demanar parlar amb el cap de guàrdia. I així ho vaig fer, de manera tranquil·la i educada. De fet, em va atendre el mateix treballador que m’havia facilitat el full de reclamació. Em va preguntar en quin box era. Li vaig dir el número. La seva cara no va poder amagar un gest de sorpresa, “Però que hi fa allí?” devia pensar. Li vaig dir que sabia que era la sala de cures i que ningú l’havia vist des de les sis del matí. Només veure-la…, i suposo que va fer alguna comprovació, ens va dir que en mitja hora màxim venia la doctora. Van ser quinze minuts o potser vint, com a molt.

El primer que va fer la doctora és demanar disculpes. Que hi havia hagut un error de comunicació. Que no els hi havien dit on era i, de fet, cap a la una del migdia es van pensar que havia marxat cap a casa sense ser atesa. Un fet segurament habitual.

Va reconèixer que si no hagués anat a demanar parlar amb el cap de guàrdia, podríem haver-hi estat fins a l’endemà.

En un tres i no res li va buidar l’abscés. Era normal que li fes molt de mal, perquè era molt més gran que el que s’intuïa per fora. De fet, li va caber dins un dit sencer. No li va poder treure tot, però li va deixar preparat perquè cada dia li fessin cures al Cap per acabar de buidar-ho abans de tancar. Finalment, xute de calmant.

Tot i que evidentment a urgències “van perdre” a la meva dona i es va sentir abandonada al dolor, entenc que de manera accidental, no treu el fet que immediatament que es van adonar realment de la situació i del que havia passat, ho van resoldre de manera eficient i empàtica. Vull agrair-ho als treballadors i treballadores de les urgències de Can Ruti d’aquest diumenge.

Què n’hem après? Primer, que pot passar qualsevol cosa quan vas a urgències. Segon, que la reclamació allí, al moment, tampoc serveix, però cal fer-la. Que tampoc serveix de gaire perdre els nervis. I que has de demanar educadament parlar amb el Cap de Guàrdia.