Ahir es van celebrar eleccions generals a Espanya; com és habitual, la població va votar de manera semblant en tota Espanya excepte a Catalunya i el País Basc.

Mentre que en el conjunt d’Espanya el partit més votat va ser el PP amb un 33%, seguit del PSOE, i a molta distància Vox i Sumar, a Catalunya el partit més votat, amb molta diferència, va ser el PSOE, i el segon va ser Sumar, seguit d’ERC i Junts (dos partits regionals). El PP només apareix en el cinquè lloc amb un 13% dels vots.

Al País Basc, el partit més votat també va ser el PSOE, seguit de dues forces regionals (PNB i EH Bildu), i el PP, amb un 11%, ha estat quart, a molta distància dels anteriors.

Més enllà de la particularitat dels partits regionals, a Catalunya es constata que els tres partits més votats són d’esquerra (comptant al PSOE com a esquerra, que a vegades no ho és) reunint més del 60% de tots els vots entre els tres. Al País Basc, si sumem PSOE més EH Bildu més Sumar, també passen del 60%.

És cert que tant els bascos com els catalans han estat governats per partits de dreta durant molts anys. El PNB en el cas basc, que encara governa (amb suport dels socialistes), i CiU a Catalunya, que ara està dividida entre Junts (que s’han tornat independentistes rabiosos) i… be, i la resta ha desaparegut. No obstant això, aquests partits de dreta són els que es considera “homologables a nivell europeu”; és a dir, són una dreta semblant a la que hi ha a Alemanya, França o Anglaterra. Neoliberals fins al capdamunt, però relativament liberals en altres camps i que reneguen del feixisme. En canvi, la dreta tradicional espanyola, representada pel PP i més recentment per Vox, és franquista, molt conservadora en tots els aspectes. Es va oposar en el seu moment a la llei de divorci, a les successives lleis que posaven la decisió de l’avortament en mans de les dones, o les lleis que ampliaven les llibertats per a opcions sexuals no tradicionals.

També bascos i catalans són de tradició republicana i antimonàrquica. En definitiva, i més enllà de diferències lingüístiques (en altres regions d’Espanya també hi ha idiomes propis, com a Galícia, Astúries o Aragó), constato que entre catalans i bascos d’una banda, i la resta d’espanyols per l’altre, hi ha una diferència cultural i política. Això ajuda a explicar el desig d’independència dels uns i els altres respecte de la centralitat madrilenya.