El meu amic, l’antropòleg equatorià José Salcedo, investigador de les cultures xamàniques i de les crisis de civilitzacions, tenia un somni: volia conèixer les cultures ancestrals siberianes per poder comparar els seus mites orals de la creació i les seves cerimònies de curacions amb les dels pobles indígenes d’Amèrica, per confirmar la seva hipòtesi del fet comú que tenien les seves arrels, ja que és sabut que justament els antics habitants de la Sibèria van ser els que primers a creuar l’estret de Bering.

Milers d’anys abans del naixement del marí rus-danès Vitus Jonassen Bering, que ‘va descobrir’ aquestes terres i les mars entre Àsia i Amèrica, la regió feia temps que l’havien explorat i habitat altres éssers humans. Fins i tot, se sap que la paraula ‘xaman’ és també d’origen siberià, i que part de l’enorme diversitat i saviesa de les espiritualitats dels pobles americans són herència de les cultures antigues i amagades entre les muntanyes de l’Àsia russa.

Els viatges per l’Equador que vam fer amb el José van ser de somni. A banda de les inoblidables incursions en la cultura i l’espiritualitat dels seus pobles, que continuen habitant els mons entre les muntanyes i selves, ell compartia la seva comprensió de la història de la humanitat i els camins de futur a explorar. Parlàvem de les coses més belles i més boges. Ell estimava aquesta paraula, ‘espiritualitat’, que a mi em semblava una mica cursi, segurament pels meus propis prejudicis, així que en els infinits camins pels boscos i pels rius en parlàvem i ho discutíem. El José creia en l’espiritualitat dels Andes i les seves aigües i neus, en els temps de les seves energies tel·lúriques i en l’ésser humà com a part de l’univers i guardià de l’equilibri entre els mons. A Sibèria, segons ell, la humanitat esperava una de les claus més importants per a obrir la porta cap al futur.

Érem just començant a preparar el viatge del José a Rússia quan vam rebre, des de l’Equador, una trista notícia. Ell i la seva mare havien mort a l’inici de la pandèmia de Covid, manejada desastrosament pel Govern de Lenin Moreno, el mateix que va lliurar Assange als seus botxins, i que no va crear la infraestructura sanitària necessària per evitar les quantitats de morts que va haver-hi al país. Ara, també ja puc revelar el secret: el mateix José i els seus amics, molts anys abans, quan van treballar per al Govern de Rafael Correa, van tenir un rol important en la iniciativa de donar-li asil a Julian Assange, en l’ambaixada equatoriana a Londres.

En aquests dies, quan la crisi de tota la nostra civilització es fa tan evident i el seu actual epicentre, no per una casualitat, és a les fronteres de Rússia, necessito repassar alguns temes que dels que vàrem conversar,  i d’altres (molts més) que van quedar pendents, amb el José; els records es confonen amb allò imaginat i allò somiat .

Rússia és una formació multiètnica, és l’única entre els grans països. A diferència dels estats d’Amèrica i Europa, una enorme part de la seva població, representada per més de 190 ètnies, no és un producte de la migració des de fora, sinó que són pobles autòctons amb un llarg arrelament històric en els seus territoris i que estan lligats estretament a la cultura de la terra. Fins i tot, aquells que ètnicament es defineixen com a russos, i que representen ara una mica més de 80% de la població del país, són producte de la mescla entre pobles eslaus diversos i diferents grups mongols i turcs, que durant segles van envair terres que ara són part de Rússia.

El fet més interessant, és que encara que la part més poblada de Rússia correspon geogràficament al continent europeu, els russos sempre van parlar d’‘Europa’ com d’un territori extern, a l’occident de les seves fronteres, mai van arribar a sentir-se europeus i, fins i tot, malgrat els mites eurocentristes, des de fa segles molt arrelats entre les seves elits, percebien Europa com a origen de diverses invasions de conquesta, des de Napoleó fins a Hitler.

Per això, mai es va crear a Rússia la típica dicotomia que tenen els països d’Amèrica entre ‘civilització occidental’ i ‘cultures autòctones’. Els russos mai han arribat a sentir-se occidentals i l’aspecte religiós no va ser, com a Amèrica, un factor destructiu ni opressor. Malgrat el predomini de la religió cristiana ortodoxa, des dels temps de l’imperi tsarista les cultures d’altres pobles musulmans i budistes mai van ser convertides ni assimilades per la força, i encara ara es manté una gran diversitat de credos segons les regions.

La història de les relacions dels russos amb altres cultures originàries en el seu vast territori no és idíl·lica i és plena de conflictes i contradiccions, però mai va haver-hi massacres ni polítiques de ‘civilització’ forçada. En l’època soviètica, desenes dels seus pobles van obtenir l’escriptura en els seus idiomes i també l’accés a l’educació i la salut, i varen sorgir les primeres generacions de grans intel·lectuals, científics, escriptors, artistes i estadistes indígenes russos.

Una de les principals raons per les quals va ser possible a Rússia la construcció del primer estat socialista en la història, va ser la tradició  comunitària que va existir en el món pagès rus i va fer possible l’afirmació del valor col·lectiu per sobre del valor individualista.

És molt interessant l’anàlisi del gran filòsof rus de principis del segle passat, Nikolái Berdiáyev, que explica una de les raons de la manca de desenvolupament de la individualitat en la vida russa: «El poble rus volia viure al caliu de la col·lectivitat, volia dissoldre’s en l’element de la terra, en les entranyes de la seva mare. La cavalleria va forjar el culte de la dignitat i de l’honor individual, va temperar la personalitat. La història russa no va crear aquest agosarament de la personalitat».

La religió ortodoxa bizantina es va barrejar a Rússia amb el paganisme rus. D’aquí prové la presència d’aquest esperit pagà dionisíac que no tenia la religió ortodoxa bizantina. «L’ortodòxia russa no és tant la religió de Crist com la religió de la Verge, la religió de la Mare-Terra; de la divinitat femenina que il·lumina la vida quotidiana dels homes», escrivia el filòsof.

En aquesta etapa de crisi total de la civilització actual, una de les esperances està en la saviesa dels nostres pobles. Una trobada entre les nostres cultures indígenes russes i llatinoamericanes, com ho somiava el meu amic José, seria un pas importantíssim.