Enric Feliu

Dimarts, una concentració amb dos mil treballadors a la Plaça Sant Jaume. Dimecres, gairebé 20.000 manifestants s’aproparen al Parlament i, alhora, 9.000 facultatius marxaven des del Departament de Salut fins a Sants. Dijous, eren 5000 metges els que anaven al Parlament, mentre que a molts indrets es concentraven treballadores i treballadors de la sanitat amb ciutadania. I, finalment, dissabte s’omplia de nou la Plaça Sant Jaume.

Però, bàsicament els mitjans, no tots però sí aquells que pretenen arribar al màxim de població del nostre país, ho explicaven amb tres paraules Vaga de metges. Una precisió terminològica ben patriarcal i classista. Resten sense ressonància les paraules de Xavier Lleonart, Secretari General del sindicat Metges de Catalunya: “Hem de fer entendre al Departament de Salut que sense metges i metgesses, i sense tots els professionals del col·lectiu mèdic i del sistema sanitari, no hi ha sanitat”.

Potser la resta de sindicats, la majoria agrupats en la “Mesa Sanitària Sindical”, no han encertat en el camí previ a les jornades de vaga. La ciutadania s’ha sentit desconcertada per unes convocatòries de vaga disperses (la Intersindical convocava per dimarts i dimecres, mentre que la Mesa Sanitària ho feia per dimecres i dijous, com el Sindicat de Metges, però desconvocaven al final per unes errades formals). Tampoc s’entenia que tres sindicats, les federacions de sanitat de CCOO i UGT així com SATSE, no anessin a la vaga, i, encara menys, quan les sectorials d’ensenyament de CCOO i UGT s’afegien 24 hores abans a la vaga de mestres. Des de fora semblava la cabina dels Germans Marx a “Una noche en la ópera”.

Tot i ser-ne conscients, els moviments socials havien de fer costat als treballadors i treballadores, on i com fos. Moltes vegades hem sentit a dir que en les mobilitzacions en defensa del sistema sanitari públic no hi ha massa bates blanques… doncs ara era el moment de donar suport i deixar de queixar-nos. Per coherència i per compromís.

Hi ha un punt de partida important, sigui quin sigui el sindicat, la diagnosi sobre el sistema sanitari públic català no difereix gaire.

Aconsegueixin el que aconsegueixin els sindicats en aquesta lluita, els problemes que pateix el sistema sanitari públic català, i els seus treballadors i treballadores, no acabaran. Cal un veritable esforç per part del conjunt de la societat i obrir un debat seriós per a la supervivència del nostre sistema nacional de salut. I això ens inclou a totes: treballadores i treballadors, veïns i veïnes, gestors del sistema sanitari, polítics… La qüestió és si ens posem ja les piles… o hem d’esperar una altra pandèmia?