Cada dia, per anar a treballar, he de creuar Barcelona en metro, des de Badalona fins a l’Hospitalet de Llobregat. Ja per costum, només baixar les primeres escales un es posa la mascareta. I així vaig gairebé tres quarts d’hora, tant dins del vagó com pels passadissos dels transbordaments que cal fer. A primera hora, cap a les set del matí, la major part de la gent porta la mascareta posada dins dels vagons. Reiteradament, pel servei de megafonia, TMB ens recorda la seva obligatorietat dins del comboi, així com dur-la ben posada.

Aquesta darrera setmana Barcelona ha acollit el Congrés Anual de la Societat Europea de Cardiologia https://www.escardio.org/Congresses-&-Events/ESC-Congress, amb més de 3.800 ponents. En el darrer, celebrat abans de la pandèmia a París, hi van assistir més de 30.000 persones. L’any que ve es farà a Amsterdam.

Els usuaris habituals ja hi estem acostumats. Uns dies abans de cada Congrés o Fira important, els vagons s’omplen de treballadors amb casc i motxilles per aportar maquinària. Quan ells ja hi són, comença el Congrés i les andanes són plenes d’acreditacions al coll d’homes i dones ben vestits, molts amb maleta. Els veus mirar, una mica astorats, els planells de metro que els han facilitat i guardar com un tresor, com la targeta de quatre dies de viatges il·limitats, que algú haurà pagat (Va amb la inscripció al Congrés? Ho fa La Fira?…). En el cas d’aquest congrés eren especialistes en cardiologia, metges i metgesses. Arriba el moment de pujat al tren i la meva sorpresa rau en el fet que gairebé cap d’ells i elles es posen la mascareta per accedir a l’interior del vagó. Un vagó atapeït com un llauna de sardines, sense distàncies de cap mena. Finalment, quan baixo, em queixo per la xarxa de Twitter a FGC i em demanen quin vago era. Torna a succeir el mateix al migdia. Finalment, el darrer dia del Congrés, es nota el baixó i ja no hi ha tanta gent. Malgrat les queixes, en cap moment hi ha un recordatori per la megafonia del tren de l’obligatorietat de la mascareta. Recordatori que escoltem contínuament si agafem el metro de TMB. Potser no volen molestar des de Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya als il·lustres visitants, però aquesta realitat em fa recordar que hi ha ciutadans de primera i ciutadans de segona.

Alhora, els mitjans escrits s’omplen amb la notícia que Espanya triplica la mitjana europea d’excés de mortalitat aquest darrer mes de juny, només superada per Portugal, just quan els Hospitals tenen la incidència més baixa de pacients ingressats de Covid. És una sorpresa total, però en què es queda això: en sorpresa, en un titular. No s’ha obert cap debat d’importància, ni en la societat ni entre la classe política, davant una dada merament estadística i, per tant, irrefutable, en la que els especialistes no es posen d’acord en la causa o causes.

Per lògica s’hauria d’haver produït una reducció de la mortalitat. La pandèmia, amb els seus excessos de mortalitat, hauria anticipat la mort de moltes persones vulnerables, que en els següents mesos o anys haurien mort, però a les qui la Covid ha retallat de manera brusca la seva vida. Però, si no ha estat la Covid… qui? La calor? Les llistes d’espera generades per un sistema sanitari dut al límit? Les patologies pròpies de cadascú, on la Covid ha actuat com de catalitzador? Sí. Seria un debat interessant. Però, no passa res. Estem de vacances.