Enric Feliu.-

“Entenem que el dret a la informació, com els altres drets, habitatge, salut, medi ambient, és un dels drets fonamentals inalienables… quan es parla de dret a la informació la gent te la idea que es parla del dret a l’accés a la informació, nosaltres entenem que no és així… el dret a la informació pertany a la ciutadania i, per tant, la ciutadania té dret a ser font informativa, a fomentar informació i a participar del control dels mitjans públics informatius i, evidentment, de les normatives que regulen els mitjans privats”

De Josep Cabayol, de Sicom, a la sessió constituent de la Marea Blanca de Catalunya “Pel dret a decidir la nostra salut”, 28 de febrer de 2015 al Paranimf de la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona, a l’Hospital Clínic.

Moltes vegades els activistes dels diferents moviments socials coincidim en el fet que tot aquell conjunt d’accions i mobilitzacions que no són pas sistèmiques no es reflecteixen adequadament en els mass media (mitjà de comunicació de masses), que ofereixen una versió sistèmica, edulcorada i interessada de la realitat. Gran part d’aquesta situació es deu al fet que els mitjans de comunicació privats són propietat de grups empresarials que exerceixen el dret a la informació en funció dels seus propis interessos particulars, amb línies vermelles que mai traspassaran, perquè depenen de la publicitat com a mecanisme de finançament i tenen el problema de l’endeutament, que permet que les seves línies d’informació es vegin fàcilment mediatitzades pel mateix sector bancari. El panorama en els mitjans públics és semblant, pel que fa a la publicitat i a l’endeutament, amb la particularitat de la dependència del polític de torn, ja sigui en l’àmbit estatal, comarcal o local.

Els moviments socials hem de ser conscients d’aquesta situació. Però, tot i això, hem d’intentar traspassar aquestes fronteres invisibles i generar informació que pugui arribar al conjunt de la societat, fins i tot a través d’aquests mitjans.

Quan tractem amb periodistes i mitjans de comunicació hem d’entendre unes quantes premisses bàsiques:

  1. A la paraula informació hi va aparellada la paraula immediatesa. Quan un o una periodista demanen una determinada informació, hem de pensar què és una porta que s’obre en aquell moment i que, segurament, es tancarà en poc temps. Respondre-li amb eficàcia ens permet crear una via de comunicació que, en el futur, es pot tenir oberta per a altres accions. Deixar passar oportunitats és caure en la invisibilitat.
  2. Honestedat amb nosaltres mateixos i els periodistes. No ens podem permetre cremar ponts per accions o mobilitzacions que nosaltres mateixos podem pensar que són per sortir del pas de mala manera.
  3. Brevetat i concisió en el missatge a transmetre. Allò de subjecte, verb i predicat funciona. Hem de defugir de la retòrica que moltes vegades utilitzem, ja que, des de fora (el periodista és un element aliè al moviment normalment), sembla més aviat propaganda que no pas contingut informatiu. Les dades estadístiques ajuden a donar rigorositat al missatge. Fins i tot, a l’hora de redactar el manifest, hem de tenir unes idees força que seran les que intentarem que arribin a la ciutadania. El periodista habitualment no es llegirà aquest manifest, però sí que hi veurà ràpidament aquestes frases per redactar el seu article.
  4. En el món audiovisual on ens trobem, cada acció o mobilització ha de permetre oferir una imatge concreta i atractiva, que pugui ser recollida pels mitjans. La imatge, avui dia, es transmet amb més facilitat que la paraula.
  5. El o la periodista necessita un referent del moviment o col·lectiu amb qui contactar. Tot comunicat o convocatòria haurà d’anar amb un telèfon de contacte, nom i càrrec. Si es tracta d’una acció de diferents col·lectius, n’hi hauria d’haver un per entitat. Si hi ha roda de premsa, a part del portaveu, hi hauria d’haver una altra persona com a presentadora i organitzadora, fins i tot auxiliat per a dues o tres persones més. Es poden tenir dos o tres portaveus a fi d’atendre els mitjans alhora, sempre que el missatge sigui el mateix. És molt possible que més enllà del portaveu el periodista et demani declaracions d’altres persones que participin. Has de facilitar-ho amb la rapidesa més gran possible.

Fins aquí ens situem en la relació amb periodistes. Però, com ja hem esmentat, el dret a la informació també és generar contingut d’informació. Davant de la situació descrita dels mitjans de comunicació no és gens estrany que allò que fem no hi aparegui. És ben cert que ja hi ha medis molt afins, com Marea TV, Sicom, Quepo, Pressenza, als quals tenim un accés directe, però no sempre és possible que hi siguin. Per tant, i fins i tot per a memòria nostra, els moviments socials ens hem de convertir en periodistes.

Els col·lectius treballem molt bé, gràcies a l’experiència acumulada, la convocatòria d’accions i mobilitzacions. Cartell, difusió a les xarxes, etc., però un cop realitzada l’acció, la major part de les vegades amb èxit, ens aturem. I no és el moment de fer-ho:

  1. Hem de generar el contingut informatiu de l’acció redactant la notícia, com si fóssim els mateixos periodistes, fins i tot amb declaracions. Això suposa, per exemple, una entrada al bloc de l’organització o, si no en disposes, un text que pugui ser publicat amb imatges, i fins i tot vídeo, per a blocs de col·lectius afins, a ser possible amb un titular que vulguis remarcar.
  2. Els diferents canals de YouTube estan plens de streamings d’actes, però que són difícils de fer circular atesa la seva durada. Un vídeo amb una intervenció de minut i mig pot arribar molt més lluny. Aquests vídeos els hem de gravar durant l’acció i editar-los al més aviat possible amb aplicacions de mòbil. Si es tracta d’un acte o assemblea pots preparar un set al costat de la mateixa assemblea per on vagin passant els diferents assistents, i que cap grup que participi es quedi sense visibilització.
  3. La creació del discurs és col·lectiva. Hi hauran unes determinades persones en el moviment, que per la seva experiència i coneixement, accediran fins i tot a mitjans de comunicació amb els seus articles. Però dins de cada activista hi ha un periodista. Tothom ha de poder expressar-se i tenir la valentia d’escriure el que pensa, el que sent… el dret a la informació és de totes i tots, de cadascú de nosaltres.

Hem de sortir de les nostres zones de confort i passar del rol testimonial, que moltes vegades sembla que tenim, al rol transformador que volem i, a partir de la veritat, tractar de canviar els paradigmes establerts en la major part de la societat. És la nostra lluita i la nostra possibilitat de vèncer, de tenir esperança i un futur millor millor per a totes.