Sense cap obstacle, les columnes blindades russes s’endinsaven per les carreteres ucraïneses. Cada cop que travessaven una població, les tropes eren rebudes amb flors. Vells veterans de la Gran Guerra Patriòtica, amb el pit ple de medalles, es quadraven al pas de les columnes i la seva salutació militar era respectuosament retornada pels comandants dels blindats. Els militars ucraïnesos havien fet cas de la crida del president rus a abandonar aquell govern de nazis i drogoaddictes que, tot d’un plegat, havia fugit del país, protegit per una unitat de marines nord-americans que els havia evacuat d’urgència. Quan els primers tancs van arribar a l’entrada de Kíev, la ciutat on va néixer Rússia, les campanes de les esglésies repicaven joioses.

L’operació militar especial havia assolit l’objectiu: el fill pròdig ucraïnès havia retornat a la gran mare Rússia, que l’havia acollit obrint els seus braços plena de joia i perdonant, comprensiva, els pecats filials pel seu penediment.

Uns mesos després, a la desfilada a Moscou pel 9 de maig, Dia de la Victòria, unitats militars ucraïneses, ara ja integrades dins l’exèrcit rus, desfilaven entre aplaudiments populars. Rússia orgullosa aixecava el cap.

Aquesta era la història que Vladímir Putin hauria volgut que s’expliqués després de la seva decisió d’envair Ucraïna en el marc d’una operació militar especial.

Per què havia fet aquest pas tan agosarat? Perquè Rússia, potència amb vocació imperial, successora de la Unió Soviètica, però encara més hereva de Pere el Gran o la tsarina Catalina, s’havia sentit “amenaçada” per l’expansió de la NATO: Si un gos pixa en un arbre per marcar territori, una gran potència envaeix, sense complexos de cap mena, allò que creu és el seu pati del darrere o el seu hortet.

Els governs occidentals, en general, no havien mesurat l’efecte d’una expansió inconscient que feia més la impressió d’establir un cordó sanitari al voltant de Rússia, semblant al que es va produir després de la revolució bolxevic, que no pas d’intentar construir un veritable espai de seguretat col·lectiva. Era previsible una reacció així per part de Rússia? Sembla que sí. Però, amb això podem entendre que hi ha casus belli per envair un altre estat reconegut internacionalment i que forma part de Nacions Unides? Ni de bon tros. És molt diferent entendre un procés a justificar-lo.

Treure’s de sobre, a les braves, un govern que no t’agrada, triat pels mateixos ucraïnesos, per molt que ho disfressis qualificant-los de nazis i drogoaddictes, no és més que una acció pròpia de qualsevol potència imperialista, sigui Assíria, Roma, l’Imperi Espanyol, o l’oncle Sam. La negació de la identitat nacional ucraïnesa avalaria la idea del retorn d’un fill pròdig, que mai hauria d’haver marxat de la Mare Rússia enganyat pels cants de sirena dels dimonis occidentals.

Una part de l’esquerra europea hauria de fer autocrítica sobre com, de bones a primeres, assumeix de manera simple aquest relat, com si Vladímir Putin encarnés la revolució soviètica, quan no és més que un autòcrata a qui dona suport una oligarquia econòmica neoliberal, que aprofità per enriquir-se tot desmuntant l’estat soviètic. Paradoxal, oi?

El relat se’n va per terra perquè, tot d’una, se’l confronta amb un altre molt més efectiu i simple. És molt difícil caure bé a la resta del món quan et dediques a envair amb columnes de tancs països sobirans. Per moltes raons que addueixis, ets tu qui agafés un tanc i travesses la frontera. No pots discutir aquesta imatge. Com la fotografia dels soldats alemanys trencant la barrera fronterera amb Polònia l’any 1939. Però, per si podia tenir-ho complicat Putin, no només el discurs se li gira sinó que en sorgeix ràpidament un altre molt més atractiu basat en un president jove i modern, que no abandona el seu país sinó que s’hi queda, un petit exèrcit que s’oposa militarment a un dels tres principals exèrcits del món, milions de refugiats que marxen del país, i imatges de guerra d’un país assolat que és Ucraïna i no pas Rússia. Sí… per què el conflicte armat es desenvolupa en territori ucraïnès. Hàbilment, Zelenski aprofita aquests punts forts i els explota al màxim perquè, a diferència de Putin, un autòcrata del segle XX, que en el fons voldria ser Pere el Gran, entén com funciona la comunicació, l’opinió pública, la construcció de relat hegemònic en una societat postmoderna com és l’occidental. Per molt que alguns te’l vulguin vendre com Churchill, Zelenski és un polític del segle XXI i que si no ha llegit a Gramsci ni a Chomsky, sí que és fill d’aquests temps.

Per exemple: Ucraïna condecora a títol pòstum uns soldats, que després descobrim que estan vius en mans dels russos. Podria ser un ridícul enmig d’una guerra amb morts. Però, de fet que ens queda? La frase “Russky voyenny korabl, idi na khuy”, que traduït literalment és “Vaixell rus ves-te’n a la cigala” (la traducció més educada és que et fotin, però se m’acudeixen unes quantes traduccions més acurades però no reproduïbles). En un moment d’invasió del teu propi país et calen recursos per mantenir alta la moral de la teva població.

En el film de John Ford, The man Who shot Liberty Valance, un periodista conclou:

“A l’Oest, quan la llegenda supera la veritat, publiquem la llegenda.”

En el camp del relat, la victòria de Zelenski sobre Putin és per golejada. Però aquesta victòria del relat és només una més de les batalles que hi ha a les terres d’Ucraïna. La batalla més gran i important serà la batalla per la pau. I, lamentablement, aquesta encara no ha començat.