8 de març, 7 d’abril, 12 d’abril, 12 de maig… les dates dels diferents dies mundials de la dona treballadora, de la salut, de l’atenció primària, de la fibromiàlgia es van succeint any rere any… però aquests temes haurien de ser presents cada dia.

La meva parella i jo ja hem patit la Covid dues vegades, però ella va haver d’estar ingressada a semicrítics unes setmanes. Va tornar a treballar després d’un mes de l’alta hospitalària. Així i tot, des de llavors, el cansament i els dolors no han deixat d’acompanyar-la de manera intermitent, com en una muntanya russa. Per sort, va entrar en un programa experimental d’un medicament tot just ingressar a l’hospital i en va sortir prou de pressa. No sé si per això li fan un seguiment més exhaustiu. Però, avui dia, encara no sabem per què té aquests baixons que l’obliguen a allitar-se hores. Ens hem acostumat a no fer gaires plans.

La G. té trenta-cinc anys i el Nadal de 2020 es va infectar de Covid. Des de llavors pràcticament no ha treballat, ja que el malestar ha estat continu, amb freqüents mals d’estómac i diarrees. Pràcticament, ha estat més d’un any sense que cap metge o metgessa pugues veure-la, excepte quan havia d’anar a urgències. Un any i mig de patiment de presumpta Covid persistent. I dic presumpte perquè, després d’una primera visita presencial i unes quantes proves, ara resulta que pateix la malaltia de Crohn. Més d’un any de la seva vida perdut.

La N. és advocada i mare de dos fills. Va ser de les primeres a infectar-se de Covid i els efectes li han estat devastadors, ja que la pèrdua de memòria, fins i tot, li ha fet plantejar-se deixar la seva professió. Va poder resoldre la pèrdua de cabell amb temps, però se sent incompresa pel seu entorn més proper, que li recrimina els canvis que ha sofert, com si ella mateixa hagués pogut decidir. La incomprensió també la va patir per part dels professionals, que assimilaven el seu patiment a una causa psicològica. Us sona?

La D. pateix fibromiàlgia i fa unes setmanes es queixava amargament de l’abandonament que tots els afectats per aquesta patologia han sofert com a pacients amb la pandèmia. Les devastadores conseqüències de la Covid han amagat els efectes de les malalties cròniques, com si no existissin. El sistema sanitari públic, que només ha resistit gràcies a les seves treballadores i treballadors, s’ha centrat gairebé exclusivament en la Covid, i ha aparcat la resta de malalts. Malgrat la pandèmia, les seves malalties evolucionen i, en la majoria dels casos, no per a millor sinó per a pitjor.

Alhora, totes intenten fer la seva vida normal, però no és possible. Malgrat això tiren endavant sense abandonar les seves responsabilitats diàries. Cada dia. No només el dia 8 de març o el dia 12 de maig. Cada cop, quan surt el sol, continua la lluita diària de totes.