Quan el veus des del moll no sembla gran cosa. Un veler més de trenta metres d’eslora. Però les paraules “Open Arms”, pintades al casc, ens venen a dir que no es tracta d’un veler més. És l’Astral, el vaixell de referència de la Fundació Open Arms i, alhora, la imatge icònica que recorda cada dia el drama de la vida i la mort al Mediterrani. El Mare Nostrum, un mar petit en comparació amb els grans oceans, i que, per a moltes persones, en lloc de ser un indret idíl·lic per passar les vacances ha esdevingut la porta mortal d’accés a Europa, a una vida digne.

Un cop a bord, és difícil imaginar que en el seu immediat passat aquest vaixell havia estat un creuer de luxe. Lliteres per arreu, màxim aprofitament dels espais per encabir la tripulació d’onze integrants El darrer record de la seva vida passada que resta és només el marbre d’un dels lavabos en tons rosats. I la bandera britànica.

D’acord amb la normativa britànica, la que regeix el vaixell, amb la pandèmia ja no és possible acollir persones a bord, excepte en cas de greu perill, però sí auxiliar les embarcacions. De moment no es repetiran situacions com aquella en què l’Astral va acollir més de tres-centes persones. Et poses a mirar amunt i avall del vaixell i te’n fas creus: tres-centes persones? Sembla impossible. Tanmateix, aquesta continua sent la realitat que no volem afrontar des d’Europa.

Ara ja no som els occidentals els que refusem la immigració. Ens permetem el luxe de pagar d’altres perquè ho facin. No ens volem embrutar les mans. La militarització de la frontera sud consisteix a finançar els països del Sud i equipar-los amb la millor tecnologia per aturar la immigració. L’exèrcit turc a les costes per impedir les sortides, patrulleres modernes i drons donats a l’armada d’un país fallit com és Líbia. No calen doncs centres d’internament a Espanya o a Itàlia. Els governs no volen les imatges de persones rescatades arribant a ports italians o espanyols. Que els aturin abans… i no serà responsabilitat nostres. Però, mentre no hi hagi futur al sud, les persones continuaran venint.

Ucraïna no ens ha de fer oblidar mirar cap al Sud, cap a aquell mar blau tan bell i alhora cementiri de cossos i esperances. A vegades dubto sobre si les societats occidentals tenim consciència i només ens guia la hipocresia i la conveniència egoista. Afortunadament, quan et trobes gent com la tripulació de l’Astral de l’Open Arms, l’esperança il·lumina la nit més fosca.