La jornada d’accions descentralitzades, “Més que mai Sanitat Publica: Sí o Sí atenció primària”, del 30 de juny i la roda de premsa davant el Parlament del 28 de juliol contra l’ordre d’emergència sanitària dictada pel CatSalut reflecteixen la indignació veïnal i dels treballadors i treballadores del sector.

Assolir gairebé una cinquantena de concentracions i manifestacions arreu de Catalunya en un mateix dia, el 30 de juny del 2021, i amb un mateix missatge: Sí o Sí atenció Primària va ser  tot un èxit. Però no fou pas fruit de la casualitat. Es tractava d’una mobilització transversal, amb un protagonista central: la ciutadania empoderada, bé a través de les plataformes locals en defensa de la salut, unes veteranes com CE SAP Muntanya, la Coordinadora del Mataró i el Maresme, la Plataforma del Baix Vallés o la del Prat i altres molt joves com el Grup Pro Sanitat Pública de Vilafranca del Penedès o el Moviment en Defensa de la sanitat pública de Premià (ara ja anomenat Marea Blanca de Catalunya), bé a través del moviment veïnal, encapçalat des de la mateixa CONFAVC, i acompanyada per les principals Federacions d’Associacions de Veïns i Veïnes, com les de Barcelona, Badalona, Sabadell, Santa Coloma de Gramenet, però també  de moltes de les associacions veïnals que cada dia treballen, a peu de carrer, en els barris de les nostres ciutats.   Però no tothom estava organitzat: a Masquefa i  Cardedeu es convocaren accions a partir de grups de veïns.

La complicitat, doncs, va donar el seu fruit,  també amb els sindicats i els moviments de professionals, uns donant suport a les concentracions, altres convocant concentracions. És un camí en què cal continuar, ja que la defensa del sistema sanitari públic només pot anar del  braç de ciutadania empoderada i dels treballadors i treballadores.

Els moviments socials són imprescindibles en una resposta mobilitzadora contra les polítiques antisocials, però sempre des d’una perspectiva de col·laboració i respecte, de participació, cercant la complicitat i la convicció  que ens necessitem, perquè és una lluita de totes, sense exclusions.

Finalment el suport de les formacions polítiques, visualitzat a la roda de premsa del Departament de Salut amb la presència de diputades al Parlament, però també en el suport expressat en les adhesions i crides a la participació en les accions.

Un punt i a part mereix l’encert del cartell de Carlos Azagra, a qui s’ha d’agrair la sensibilitat en poder recollir en una imatge la lluita col·lectiva, que a més va servir per estendre la mobilització d’una manera molt efectiva. Tothom va poder col·locar el seu logo i sentir-se partícip en una jornada que esperem que marqui un abans i un després. Gràcies, Carlos Azagra.

Si el 30 de juny va ser un crit d’indignació per la situació que pateix la ciutadania per una atenció primària només mantinguda en marxa per l’esforç de treballadores i treballadors, sense recursos, sobrecarregada i esgotada, el 28 de juliol va ser la ràbia la que va presidir la roda de premsa convocada davant del Parlament: ràbia per una ordre que dona carta blanca a les direccions dels centres per disposar segons el seu criteri arbitrari d’uns serveis que només gestionen i que no són seus, sinó de la gent, ràbia per una pràctica militarització dels treballadors i treballadores que són assenyalats com caps de turc per justificar la manca de recursos humans per afrontar aquesta cinquena onada de la  pandèmia. La culpa és de la ciutadania perquè es posa malalta, la culpa és dels treballadors perquè fan vacances. Un missatge pervers i covard. La compareixença del conseller Argimon a la Comissió de Salut no va aclarir res. Davant aquest silenci, els moviments socials en defensa  del dret a  la salut resten alertes enfront de les  previsibles vulneracions a  l’atenció sanitària aquest mes d’agost.

S’ha obert un nou cicle de mobilitzacions que apuntem a la tardor/hivern amb noves mobilitzacions massives, però també a situar en el centre del debat social el model sanitari que necessitem  sense oblidar  una emergència climàtica que  ens cau a sobre inexorablement i  que encara a moltes ens costa assumir com a realitat. Les nostres vides ja no seran les mateixes, això segur.