La superlliga: una crisi capitalista

27.04.2021 - Catalunya - Enric Feliu - Redacción Barcelona

La superlliga: una crisi capitalista
(Imatge: Miguel Ruiz – FC Barcelona | fotospublicas.com)

No més de 48 hores ha durat la Superlliga europea de futbol, en realitat una proposta d’acumulació i concentració de capital en el negoci del futbol, no per salvar el futbol, ni tan sols el negoci del futbol, sinó un simple salvavides econòmic pels clubs més grans que, sense cap mena d’escrúpols deixaven a la deriva la resta de la indústria.
Per què ha fracassat la proposta? Ha estat per l’oposició dels aficionats, dels mitjans de comunicació o fins i tot dels governs?

No.

Senzillament perquè les elits del futbol no han actuat en la mateixa direcció i estaven dividides. Una facció de les elits, amb força capacitat econòmica, pretenia excloure l’altre del negoci, buidant-lo. Esperar que l’altra facció, la UEFA, les lligues nacionals i els clubs mitjans no s’hi oposessin era o d’ingenus o de cretins. Cap d’aquestes dues característiques rau en Florentino i els altres amos del negoci. En realitat, identifiquen el bé del futbol amb l’increment de guanys, i com uns nous dèspotes il·lustrats s’erigeixen, sense escrúpols, en la veu dels aficionats per justificar les seves operacions comercials. Florentino és un nou Lluís XIV, a qui només li falta dir “El futbol soy yo”. La supèrbia de les elits ha estat objectada per la por de la UEFA a perdre el control del futbol. Amb una Superlliga independent, amb plena arbitrarietat, per part dels clubs que en formessin part, per convidar equips a participar-hi… la UEFA perd la partida, però també la FiFA, que veu una porta oberta a què en altres continents es faci el mateix.

Han pecat de supèrbia. Llençar una superlliga europea sense els superclubs alemanys, els més reticents a les pràctiques econòmiques dels grans clubs europeus, i a la que no s’havien afegit com a convidats equips com el Villarreal o el Sevilla era gairebé suïcida. El suport del PSG, tot i tenir la mateixa mentalitat que els fundadors de la superlliga, era totalment inviable atesa la seva vinculació amb el Mundial de Qatar.
Infantil ha estat la jugada de demanar mesures cautelars a un jutjat mercantil de Madrid. Què, a més, obvia la seva possible falta de jurisdicció, ja que la UEFA té la seu a Suïssa. Aquesta mesura només tindria sentit per protegir els clubs espanyols. Però, protegir-los per res? La Superlliga és només un nom, res tangible sense el suport econòmic de JP Morgan, que era qui aportava el capital econòmic. Sense això no té sentit reclamar 150 milions d’euros a cada un dels clubs per abandonar quelcom que, en realitat, no existeix. A més, de cara al futur seria una pèssima acció pels qui seguissin amb aquesta idea; un mal precedent.

En aquesta història ni la UEFA ni la FiFA són els bons. Tenim un mundial a Qatar amb 6500 treballadors morts en la construcció d’infraestructures per l’esdeveniment. I no passa res. Igual que amb les Federacions nacionals i lligues professionals quan es juguen finals de competició en llocs inversemblants on no poden anar els aficionats.

Aquestes elits prefereixen ignorar la bombolla del negoci del futbol. Com bons capitalistes neoliberals, davant de les crisis anunciades, només tracten d’incrementar el negoci de manera sistèmica, fent créixer exponencialment la bombolla.

L’única veritat fiable de tot el negoci del futbol són els aficionats. Els jugadors poden perdre nivell econòmic molt ràpidament amb una lesió.

Però els aficionats segueixen constants, en els bons moments i en els dolents. Es comprèn samarretes horribles, dissenyades per presumptes dissenyadors, que mai es posaran, estalvien per pagar les quotes del club, la majoria no tenen ni veu ni vot en la gestió de les societats del futbol, les directives pensen més en patrocinadors, de la mateixa classe social que ells, que en les masses d’aficionats que, diumenge si, diumenge no, van al seu camp. Però és que, a més, els necessiten: la pandèmia ha evidenciat que un partit de futbol sense públic, per molta final de copa o de champions que sigui, no és res. Sembla un partit de barbacoa a les instal·lacions esportives.

Un dia les televisions no pagaran les xifres astronòmiques que ara paguen perquè els asiàtics hauran descobert un altre esport. Els patrocinadors deixaran de pagar quan olorin que els clubs no són tan atractius. I aquelles llotges vips restin buides.

La proposta de la UEFA per a la Champions no és la solució. Cal un decreixement conscient de la indústria del futbol… no més projeccions de negoci sistèmiques, però això sembla que no ho vol ningú… No importa gaire: el futbol seguirà als descampats i al pati de les escoles.

Categories: Europa, Opinions, Política, Salut

Newsletter

Enter your e-mail address to subscribe to our daily news service.

Search

video 10 anys Pressenza

Documental: RBUI, nuestro derecho a vivir

App Pressenza

App Pressenza

Llibertat presos polítics!

International Campaign to Abolish Nuclear Weapons

International Campaign to Abolish Nuclear Weapons

Arxius

xpornplease pornjk porncuze porn800 porn600 tube300 tube100 watchfreepornsex

Except where otherwise note, content on this site is licensed under a Creative Commons Attribution 4.0 International license.