Salua El Omari (Alhucemas 1992) és una activista del Rif resident en Espanya des dels 14 anys, quan va arribar en companyia de la seva família en cerca de noves perspectives i oportunitats de futur. Enrere quedava una vida difícil en una terra condemnada a la pobresa que alimentava la conflictivitat social contra un sistema que abandonava als seus habitants i que els obligava a emigrar

Salua pensa constantment en la seu volguda i enyorada Alhucemas una ciutat mediterrània bressol de la lluita dels drets civils i socials de la regió del Rif al Marroc. No pot deixar de sentir-se feliç quan en els dies clars pot veure la costa del Rif des d’Almeria, la terra que li va brindar les oportunitats que a les seves germanes i germans del Rif se’ls nega al Marroc. Salua defensa que els seus pares són els seus referents per seguir en la seva lluita per la llibertat del poble rifeny. La jove activista cerca crear consciència de la identitat de gènere dins del moviment i reivindica el paper clau que exerceix la dona del Rif, en una societat colpejada insistentment pel sistema, que lluita pels seus drets, amb una tasca doblement difícil en encapçalar una lluita quan també es demanda la igualtat dins d’un moviment dominat històricament per homes.

L’activista va fundar l’associació sociocultural “rifenya-andalusa, integrada per rifenys i espanyols  Rala Buya” (en honor a la reina Berber Buya) que pretén proporcionar als rifenys residents a Andalusia i als andalusos, el coneixement necessari sobre la cultura i la història del Rif. També, coherent amb el seu compromís amb la lluita del Rif i els DDHH, Salua realitza ajuda humanitària i assessora els rifenys que arriben, fugint del Marroc, amb els tràmits de petició d’asil polític.

En quin moment decideixes unir-te a la lluita pels drets del poble rifeny?
El juny de 2017 vaig dur a terme la meva primera xerrada sobre el Rif titulada “Què succeeix a Alhucemas”, en la Universitat d’Almeria. Era el meu últim any de la carrera de psicologia. Aquest mateix estiu em vaig traslladar a Alhucemas, i va ser quan vaig viure en persona la repressió. A causa del meu activisme i per participar en la manifestació del 20 de Juliol va ser quan el Majzén (govern en l’ombra que representa l’oligarquia composta per la monarquia, els alts comandaments de l’exèrcit, els alts membres de les forces de seguretat i les elits econòmiques, que aombren les institucions democràtiques per la seva manera de governar violentament repressiva, absolutista, i arbitraria, oposada a un Estat de Dret i que impedeix el funcionament efectiu de les seves institucions) em va treure el passaport per no poder tornar. No va ser fins al setembre quan m’ho van retornar i vaig venir de nou a Espanya decidida a fer arribar al món, especialment als espanyols, la situació del Rif i trencar el silenci mediàtic que el Majzen intentava aconseguir.

Com recordes els dies de les protestes en Alhucemas?
Només he estat testimoni d’una sola protesta, el 20 de juliol de 2017 a  Alhucemas, la resta de les manifestacions les vaig viure a distància, veia, des del meu telèfon, els directes que es publicaven a Facebook. Recordo que sentia molta emoció, por i ràbia, necessitava ser allí.

Les activistes del Rif heu estat perseguides i fins i tot empresonades per defendar la justícia social al Marroc Ha estat pitjor la repressió per ser dones? 
El fet de ser dona en un país com el Marroc, per si mateix és un gran risc. I, al Marroc, la por sol ser el nostre acompanyant, tant en la lluita com en un dia normal qualsevol.

Les dones del Rif, malgrat aquesta por, malgrat que les conseqüències solen ser pitjor pel simple fet de ser dona, van decidir sortir a lluitar, però el règim marroquí i el Majzen saben de quina forma pressionar, silenciar i amenaçar especialment a les dones, fent-ho des de “l’honor”, la família, els fills, els germans, el futur, etc. No és el mateix que un home passi 24 hores en comissaria que una dona, per la dona el simple fet de ser allí ja és socialment una gran condemna.

Hi ha hagut moltes dones condemnades i perseguides pel seu activisme en el Moviment Popular del Rif i la majoria no són conegudes ni famoses en el Rif, com és el cas d’Hadia Ziani, Fatima Chahout, Bouchra El yahyaoui, Nihal Ahabad, Warda El yahyaoui, i moltes més que des de l’anonimat lluiten per aconseguir justícia i drets per al nostre poble.

Les dones del Rif esteu actives en la lluita pels drets i la justícia social del poble rifeny, passa també el mateix per reivindicar la lluita feminista per fer del Marroc un estat que busqui la igualtat real entre homes i dones? Quins són els passos que s’han donat fins al moment? 
De moment, en el Rif no hi ha reivindicacions feministes reals atès que el patriarcat segueix molt present en la seva societat. Però els passos que jo podria veure com una manera de començar a construir el primer graó en el tema de la igualtat, encara que seguim lluny d’aconseguir aquest terme en el Rif, va ser quan les dones van decidir, per fi, encapçalar manifestacions , trencar el silenci, participar en conferències, i ser la veu del poble rifeny.

Dins del moviment Hirak les veus femenines han estat de vital importància per donar a conèixer al món la lluita en el Rif. Us heu sentit iguals?
Tal com he esmentat, les dones del Rif seguim lluny d’aconseguir els primers passos cap a la igualtat. Mai se’ns ha tractat com a iguals ni en reunions, ni en conferències i ni tampoc durant les manifestacions. Se’ns continua tractant des d’un sexisme benvolent: se’ns diu lluitadores i valentes, però se’ns tracta com a dones febles, i el pitjor és que ni en  són conscients.

Nawal Ben Aissa, va ser la mestressa de casa que va encapçalar la protesta per demanar la llibertat del principal líder Nasser Zefzafi És l’exemple que ens confirma que sense la dona no hi ha revolució? Quin és el paper de la dona del Rif en aquesta revolució?
Nawal, igual que moltes dones, són les que han confirmat que “la revolució serà feminista o no serà”, i que, sense una revolució real per part de les dones del Rif, el poble rifeny mai aconseguirà la llibertat. El paper de la dona del Rif ha estat la raó per la qual encara continuem parlant d’un Rif en lluita, és la que, com esmentem anteriorment, va encapçalar manifestacions, va cridar i va exigir la llibertat dels seus fills, germans, marits i amics. És la veu en els mitjans, la que treballa en l’ombra aconseguint suport d’organitzacions, associacions i partits polítics. La que intenta fer arribar al món el sofriment del poble rifeny. Crec que per primera vegada les violacions dels DDHH per part del Majzén marroquí en el Rif són vistes en l’àmbit internacional, gràcies a la dona del Rif.

Quin paper van assumir les dones després de les condemnes i empresonaments dels líders del moviment?
La dona del Rif és ara la imatge del moviment Hirak. És la mateixa dona que durant les visites als seus fills a la presó porta els llibres i el menjar. La mateixa que fa visible la situació dels seus fills en la presó en els directes i vídeos en xarxes socials, en conferències i reunions. És la mateixa que, quan abans ni sortia per a fer les compres, va decidir sortir a encapçalar manifestacions, a cridar llibertat pels presos polítics i a córrer quan feia falta per evitar els gasos químics durant la repressió en les manifestacions. Fins i tot, les que no van poder sortir de les seves cases, ajudaven oferint primers auxilis als manifestants o treballant en ordinadors des de les seves cases en l’ombra.

Ara estàs ajudant a les persones que fugen del RIF i arriben a les costes espanyoles jugant-se la vida. Com veus aquestes persones i quines són les dificultats que troben per aconseguir que els reconeguin l’asil a Espanya? 
Fa molt de mal veure com per primera vegada estan arribant famílies senceres creuant la mar d’Alborán jugant-se la vida i no per raons econòmiques, sinó totalment polítiques. Solen arribar amb molta por, desconfiança, desesperança i ràbia acumulada. Són persones que ho van deixar tot per fugir de la repressió diària de les tortures, tant als carrers com en les xarxes socials. Condemnes de 20 anys i violacions dels DDHH en les comissaries i presons. I el pitjor de tot és poder arribar a Espanya i en comptes de respectar el teu dret a sol·licitar asil o entendre les teves pors derivades de la persecució, et porten al Centre d’Internament d’Estrangers per ser deportat i expulsat a un país que no respecta ni el mínim dret a viure. Actualment continuem tenint més de 8 joves rifenys i sol·licitants d’asil tancats en els CIES de Madrid i Múrcia.

És la primera vegada que la dona del Rif surt en pastera estant embarassada o amb un bebè d’un any en braços. Fins a les mateixes onegés que estan acostumades al fet que perfils així arribin de països subsaharians, se sorprenen que en aquests últims anys arribin d’un país que està a 14 km a l’altre costat de la mar. La dona del Rif mai abandonava la seva terra i menys  en pastera, ja que normalment qui migrava primer sempre era l’home i ella venia més tard amb la reagrupació familiar, tal com van fer els meus pares. En el Rif ja no queda a penes ningú, i els que segueixen allà, estan esperant el seu torn i la bonança del temps per sortir…

Quina és la situació dels activistes rifenys en les presons del Marroc? 
Reben un tracte inhumà i estan amenaçats inclús dins de les presons mateixes. Les mares ja no demanen només la llibertat dels seus fills empresonats, sinó que ara demanen que simplement siguin tractats com a humans. Torturats, moltes vegades en cel·les individuals, portats cada X mesos a diferents presons marroquines i en vagues de fam contínues com a última opció per protestar per la situació dels presos.

Somíes tornar alguna vegada a la terra que et va veure néixer?
Els meus pares, activistes en el moviment dels anys 80, somiaven viure tota la seva vida en el Rif, però van haver de deixar-lo i partir, perquè els seus fills-es no haguessin  de viure el mateix i aconseguissin una vida digna. I jo, després de viure en persona la veritable imatge del Règim marroquí, no desitjaria pels fills de ningú haver de viure el mateix i molt menys pels meus fills. El Marroc és un país assassí i violador dels DDHH. És un país que Espanya continua tractant com a un govern democràtic i que no està disposada a jutjar ni a qüestionar.