La irrupció de l'(ex)ministre de sanitat, Salvador Illa, a les eleccions al Parlament de Catalunya.

No sé si recordeu que és un Gólem. Si heu llegit a Borges ben segur que sí: forma part de l’imaginari jueu centreeuropeu i és un  ésser, construït  de  pedra o fang,  creat per la saviesa d’un rabí, però sense cap mena d’ànima ni d’intel·ligència, i que arrabassa amb tot allò què se li posa per davant.

Els governs de Madrid sempre han volgut demostrar la seva sensibilitat cap a Catalunya i han incorporat com a ministres polítics catalans. Tots els partits ho han fet, tant populars com socialistes. Salvador Illa no era més que la quota catalana del govern de Pedro Sánchez per demostrar la seva sensibilitat cap a Catalunya i vers els socialistes catalans. Això sí: el va nomenar ministre de Sanitat, que, bàsicament, només decideix sobre l’accés al sistema sanitari públic i la cartera de medicaments i tractaments, ja que la competència està transferida a les comunitats autònomes. Un ministeri per tant de molt baix perfil polític.

Nota: la sensibilitat cap a Catalunya des de Madrid s’esgota de sobte quan es comença a parlar de finançament. Llavors, en lloc de sensibilitat només saben repetir la paraula solidaritat.

Però va venir la covid i, amb els diferents estats d’alarma, el ministre de sanitat es va convertir en la segona autoritat del govern, just per sota de Pedro Sánchez, i en el ministre que més compareixia als mitjans. Aquest protagonisme involuntari combinat amb les minses perspectives dels socialistes catalans a les futures eleccions al Parlament, que aventuraven un altre déjà vu pel que fa als resultats, va fer sorgir una idea brillant al laboratori socialista madrileny: presentem Illa com a candidat a president de la Generalitat. Dit i fet. Assegurar el vot tradicional socialista de sempre, recuperar votants que van marxar a Ciutadans, uns desconcertats per les maniobres d’Albert Rivera, altres temerosos d’anar en el mateix pac que Vox, malgrat els esforços d’Inès Arrimades, i molts d’altres que ara puguin creure que el PSC pot tornar a ser un partit guanyador.

Per tant, és ben legítim presentar Salvador Illa com a candidat? Sí. Tot i que tothom hauria de reconèixer el fet que un ministre de Sanitat abandoni el seu ministeri en plena tercera onada de covid i quan es tenen més de 40.000 casos nous diaris és una mica lleig. Bastant lleig. Evidencia la poca importància que se li dona al Ministeri de Sanitat des del PSOE i a  la feina, bona o dolenta, que hagi pogut fer fins ara el mateix Illa.

Si abans podíem preveure un escenari parlamentari que reproduïa les mateixes possibilitats de formar govern que en les darreres eleccions, la figura d’Illa trenca els pronòstics i planteja una opció guanyadora, la darrera esperança blanca, un gólem que  destrossi el “processisme”, però no només pels socialistes mateixos sinó també per a la  dreta espanyola a Catalunya… i també per a part de l’esquerra no independentista.

Salvador Illa no ha estat tancat el darrer any en un seminari. Ha exercit activitat política al capdavant d’un ministeri i, per tant, no és cap núvia verge vestida de blanc que puja a l’altar de les eleccions. Ha estat en primera línia com a ministre de sanitat en l’adopció o no adopció de mesures, en la desescalada, en el pla de vacunació i ha validat, de vegades amb declaracions i de vegades pel silenci més sorollós, l’actuació de les comunitats autònomes durant la pandèmia. Pedro Sánchez va deixar en mans de les autonomies la gestió directa espolsant-se de sobre la seva responsabilitat. Estat d’alarma, sense intervenció del govern central a les residències, mentre l’UME passejava amunt i avall? No va voler aïllar Madrid. I segueix lligant de peus i  mans a comunitats que creuen necessitar mesures més contundents, tal com demanen la majoria d’experts, evidentment si no són funcionaris del Ministeri de Sanitat.

Per tant ha tingut una actuació política ben rellevant que permet fer-se preguntes. Si Salvador Illa no ha rebut en cap moment els moviments socials en defensa del dret a la salut (d’altra banda igual que Alba Verges) per què podem pensar que sí que rebrà els moviments socials si es president de la Generalitat?

Per què si s’acusa Esquerra Republicana de premiar el fracàs de la gestió de la Covid situant Alba Verges, consellera de salut, com a número sis de la llista electoral per Barcelona i a l’impresentable Chakir el Homrani en el número nou, no podem aplicar el mateix criteri quan Salvador Illa  va de número 1? Puc comprendre aquesta hipocresia en els militants socialistes, però no quan es tracta de persones vinculades a l’esquerra. La hipocresia absurda.

Val tot per descavalcar del govern el “processisme”, però precisament, en actuar d’aquesta forma segueixen fent tant “processisme” com Puigdemont des de Waterloo. Aquesta visceralitat  és la mateixa que van mostrar després de les municipals de Barcelona, quan la victòria electoral per vots va correspondre a l’Ernest Maragall. Si Salvador Illa i el PSC esdevenen primera força al parlament, però no poden formar govern, escoltarem un discurs ple de deslegitimació democràtica. No assimilen que la democràcia no són majories absolutes sinó que amb els resultats electorals atorgats pel poble es pugui formar un govern secundat pel Parlament. Els votants no atorguen ja majories absolutes. El mapa electoral ha canviat i val més que ho assumeixin.

Fins i tot el baròmetre del CIS, que exalta la candidatura d’Illa, no resol l’entrellat del govern a Catalunya: és cert que podrien baixar els resultats indepes, però, podrien Comuns i Ciutadans i Partit Popular, a més de Vox, que ja ha dit que “entre lo malo y lo peor prefiero lo malo”, votar alhora la candidatura d’Illa com a president del Govern de la Generalitat i evitar un nou president “indepe-processista”? El sentit comú (ironia) ens diu que no.

Les possibilitats més grans per governar són per a ERC, no pel resultat, sinó per la posició central, ja que podria intentar comptar amb els diputats indepes a la seva dreta i a la seva esquerra. Ho tindria molt més fàcil que Illa.

Però hi ha un tercer camí: que els socialistes i republicans arribin a un acord de govern, que pràcticament fregaria la majoria absoluta. Uns són el mirall de l’altre, si no fos per la relació  Catalunya/Espanya.  Els comuns podrien donar suport a un govern així. Sorprèn que molts esquerrans de soca-rel no vulguin ni contemplar aquesta possibilitat.   Per a alguns popes  “federalistes“ seria una traïció en tota regla. Coincidirien així amb l’altre esquerra, la indepe, que encara ha de fer-se adulta: Si no vols governar, per què nassos et presentes a unes eleccions?

Alerta: la participació en les eleccions portugueses no ha superat el 37%. Que farà la gent per Sant Valentí?  I si el dia 15 de febrer es decreta un confinament domiciliari, el gólem pot acabar en runes i esquitxant Pedro Sánchez.