Pendents de les restriccions que s’albiraven per a les Festes de Nadal, dels anuncis preelectorals, de les discussions envers si  érem o no érem fent surf damunt la tercera onada, de la tants cops anunciada vacunació, sense oblidar-nos de la nova amiga Filomena i de l’assalt al Capitoli, que ens han proporcionat un accidentat inici d’any, no ens hem fixat amb determinades notícies ben rellevants:
Just abans de Nadal diferents forces sindicals anunciaven el naixement de la Mesa Sindical de Sanitat.

Qui em forma part i per a què? Doncs CATAC-CTS IAC, la CGT, Intersindical CSC, COS, Infermeres de Catalunya, USOC, i Lluitem PSI, amb la finalitat de fer una anàlisi i síntesi de les demandes del sector i iniciar mobilitzacions i fer-les efectives, amb el propòsit i l’ambició d’assolir la unitat sindical més àmplia possible.

Aquest important pas és conseqüència directa de l’evolució de les lluites laborals a la sanitat catalana. L’anomenat Manifest de Can Vidalet va suposar el crit dramàtic i urgent dels treballadors i treballadores de l’atenció primària; manifest al qual van donar suport explícit més de 300 centres d’atenció primària. Arran d’aquella explosió es va crear Rebelion Atenció Primària, més enllà de les forces sindicals. Un moviment autònom que seria fonamental en la vaga d’atenció primària, convocada inicialment des de Metges de Catalunya i que va estendre de manera espectacular la CGT, sense oblidar les accions i mobilitzacions dels altres sindicats com CatacCTSIac o CCOO o el paper que van jugar col·lectius com la Capçalera o Focap.

En altres àrees de la sanitat de Catalunya va aparèixer la Plataforma 5%  i més endavant  la necessitat de reclamar unes condicions de treball dignes, que des del començament de la mal anomenada crisi només havien fet que deteriorar-se i de recordar que tot allò que s’havia  presentat com a “mesures urgents de contenció del deute”, ha esdevingut, de facto, en una forma d’estalvi a costa dels treballadors i treballadores i usuaris i usuàries dels serveis públics, que ningú s’ha preocupat de revertir mai més

D’aquestes i altres experiències el següent pas endavant va ser Sanitàries en lluita, un gran exemple d’autoempoderament laboral; però aquí encara estàvem parlant de treballadors, no de sindicats.

A Terrassa hem pogut observar l’experiència exitosa de la Plataforma en Defensa de la sanitat pública d’aquesta ciutat, amb els comitès d’empresa de Mútua de Terrassa, Consorci Sanitari de Terrassa i Sant Llàtzer. La feina molt ben feta té recompensa.

Més tard o més d’hora era inevitable un pas com el de la Mesa Sindical de Sanitat en el camí de la unitat d’acció dels treballadors i treballadores de la sanitat catalana.

Però tot i l’èxit que suposa, si observem el resultat de les darreres eleccions sindicals del 2019 a l’ICS, que té més de 40000 treballadors i treballadores avui dia, ni CCOO, ni Metges de Catalunya, ni Satse, ni UGT es troben dins aquesta Mesa Sindical. Del total de delegats, que són 403, això ja ens suposa 263 delegats a qui podríem afegir, per exemple, els 18 del CSIF.

Els sindicats de  la Mesa,  Catac,  CGT i la Intersindical CSC tot just arriben als 101 delegats de l’ICS.
Es pot iniciar una acció mobilitzadora massiva en termes de vaga amb aquestes xifres?

L’efecte bola de neu va tenir èxit un cop, però, quan mesos enrere, Metges de Catalunya va voler iniciar una vaga a la primària, seguint les petjades d’èxit de la dels Mir, es van quedar sols malgrat els debats interns que de ben segur van tenir lloc a les seccions sindicals.

Cal per tant anar encara més enllà i tractar d’assolir el màxim de transversalitat, no com una finalitat per si mateixa sinó com l’eina necessària per a la millora global de les condicions laborals i un veritable servei nacional de salut públic universal i de qualitat, que no depengui del sobreesforç continu i esgotador de tots els treballadors.

Com ho podem assolir?

Des dels moviments socials segur que s’estarà disposat a donar suport a espais unitaris d’acció perquè la ciutadania ha d’acompanyar al conjunt de treballadors i treballadores en aquesta lluita. Ens necessiten, els necessitem. Espais en què tots i totes ens sentim còmodes, amb la solidaritat generositat, complicitat i la fraternitat com a guia.

Tot depèn de nosaltres.