08.01.2021 - José Gabriel Feres

Aquest article també està disponible a Anglès, Castellà, Francès

(Imatge: Roberto Matta (1986). Munda y Desnuda: la llibertat contra la l’opressió. (Imatge de © Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía.))

Si alguna cosa hem d’agrair a la pandèmia del COVID-19, és que ha precipitat i transparentat una crisi anunciada per molts des de fa força temps. Tots parlem avui de crisi, però els graus d’amplitud i profunditat que cadascun li atorga són d’una gran variabilitat. Alguns opinen que els problemes actuals es deriven gairebé totalment de la repercussions que genera la crisi sanitària i que resolta aquesta (amb la producció i aplicació de la vacuna), si bé prendrà algun temps, finalment recuperarem el creixement i desenvolupament que es tenia previ a la pandèmia. Pensen fins i tot que, gràcies a la pandèmia, s’hauran millorat aspectes laborals, tecnològics i d’ordenament social, que permetran una millor situació a futur. Per descomptat els qui plantegen això són els qui posseeixen avui una situació privilegiada en l’actual sistema.

Uns altres, alguna cosa mes crítics i no tan optimistes, declaren que el COVID-19 ha mostrat unes certes deficiències existents —algunes importants, com: feblesa en els sistemes de salut; precarietat en la situació de moltes famílies; subsidiarietat excessiva de l’estat i abandó de la necessària protecció social, etc.— però que això permetrà establir noves regles i comptar amb un Estat solidari. Els qui això propugnen estimen que tornant a una sort d’Estat de benestar, amb un rol actiu de l’Estat en unes certes matèries, podrem sortir cap a una millor situació, obviant aquells factors que fan impossible reinstal·lar esquemes propis del segle passat. Finalment, estan els qui —entri els quals nosaltres ens incloem—, consideren que la crisi generada pel COVID-19 només ha accelerat una direcció que feia crisi en diversos camps —econòmic, ambiental, laboral, educacional, sanitari, migratori, etc.— que es reflectia en el creixement de la protesta —principalment juvenil— en tot el planeta. Aquests alerten sobre els perills d’una reculada important en l’evolució de l’ésser humà i proposen un canvi de valors i cultural que permeti avançar cap a un nou moment de la civilització. Sens dubte, com es jutgi i interpreti aquesta situació, es correspondrà amb la importància que li donem i el tipus de respostes que imaginem o formulem.

El filòsof espanyol José Ortega y Gasset (1883-1955), ja l’any 1933, en el seu curs “Entorn de Galileu” que impartia en la Universitat Central a Madrid, es refereix a la crisi, que ja veu en aquests moments, com una “crisi històrica” —similar a la viscuda a Europa entre fins del segle XIV fins a les albors del XVII i que tanca Galileu en inaugurar aquesta nova època—: “… (Galileu…) està col·locat en un precís quadrant, allotjat en un gran tros del pretèrit que té una forma molt precisa: és la iniciació de l’Edat Moderna, del sistema d’idees, valoracions i impulsos que ha dominat i nodrit el sòl històric que s’estén precisament des de Galileu fins als nostres peus. I agrega mes avanci: “… Però es diu, i tal vegada amb no escàs fonament, que tots aquests principis constitutius de l’Edat Moderna es troben avui en greu crisi. Existeixen, en efecte, no pocs motius per a presumir que l’home europeu aixeca les seves botigues d’aquest sòl modern on ha acampat durant tres segles i comença un nou èxode cap a un altre àmbit històric, cap a una altra manera d’existència. Això voldria dir: la terra de l’Edat Moderna que comença sota els peus de Galileu acaba sota els nostres peus”. Assenyala finalment, referent a això, i exposant algunes recomanacions: “… Perquè si és cert que vivim una situació de profunda crisi històrica, si és cert que sortim d’una Edat per a entrar en una altra, ens importa molt: 1°, fer-nos bé càrrec, en rigorosa fórmula, de com era aquest sistema de vida que abandonem; 2°, què és això de viure en crisi històrica; 3°, com acaba una crisi històrica i s’entra en temps nou.” (1947, p. 10-11)

Sis dècades després d’aquestes paraules d’Ortega, Mario Luis Rodríguez C., Silo (fundador del Nou Humanisme Universalista, l’Argentina, 1938- 2010) es refereix a una “crisi civilitzatoria” i en la seva conferència sobre “La crisi de la civilització i L’Humanisme” en l’Acadèmia de Ciències de Moscou, al juny de 1992, aclareix: “… estem parlant de la situació vital de crisi en la qual estem submergits i, conseqüentment, del moment de ruptura de creences i supòsits culturals en els quals vam ser formats”, i explica: “… Per a caracteritzar la crisi des d’aquest punt de vista, podem atendre quatre fenòmens que ens impacten directament, a saber: 1. hi ha un canvi veloç en el món, motoritzat per la revolució tecnològica, que està xocant amb les estructures establertes i amb els hàbits de vida de les societats i els individus; 2. aquest desfasament entre l’acceleració tecnològica i la lentitud d’adaptació social al canvi està generant crisis progressives en tots els camps i no hi ha per què suposar que es detindrà sinó, inversament, tendirà a incrementar-se; 3. l’inesperat dels esdeveniments impedeix preveure quina direcció prendran els fets, les persones que ens envolten i, en definitiva, la nostra pròpia vida. En realitat no és el canvi mateix el que ens preocupa sinó la imprevisió emergent de tal canvi; i 4. moltes de les coses que pensàvem i crèiem ja no ens serveixen, però tampoc estan a la vista solucions que provinguin d’una societat, unes institucions i uns individus que pateixen el mateix mal. D’una banda necessitem referències, però per una altra les referències tradicionals ens resulten asfixiants i obsoletes”. (1994, p. 199-200) Dos anys després, al maig de 1994, a Xile, presentant el seu escrit de “Cartes als meus amics, sobre la crisi social i personal del moment actual”, es pregunta: “… I com és aquest procés de crisi? Cap a on apunta?”, responent: “…En les diverses cartes s’exemplifica sobre un mateix model. El model de sistema tancat”. (1994, p. 183)

Lamentablement, no s’està pensant en els termes que aquí es proposen i en les anàlisis que es realitzen s’utilitzen eines que s’arrosseguen des del segle passat. No es comprendrà degudament aquesta crisi, mentre es continuï interpretant externament els fets —com es fa fins aquí en els llibres d’història— i no es consideri el procés històric i se’l relacioni amb el sentit de la vida humana. Tant les preguntes com les respostes no consideren, pels qui les formulen, que aquestes sorgeixen des d’un paisatge cultural propi del moment històric que cal deixar enrere.

Mes allà dels aspectes concrets i manifestos de la crisis –econòmics, ambientals, polítics, etc.– la possibilitat de resposta està en la comprensió de la necessitat de transformació del sistema de creences bàsiques que sosté aquest model. És igualment necessari coincidir que aquesta és “una crisi històrica” —en paraules d’Ortega,— o “una crisi civilitzatoria” —en paraules de Silo. Mentre no hi hagi acord en aquests termes, tot diàleg serà irrellevant, ineficaç, innecessari i inútil.

Tampoc són aquests els temes que estan discutint els “formadors d’opinió” —o mes bé els que la premsa oficial publica— ni menys encara els polítics —que afortunadament poca opinió formen en aquests moments— que estan preocupats, a Xile almenys, de com inserir-se en un calendari institucional i electoral, poc adient i postergador dels problemes de fons.

Mes bé, és habitual trobar-se moltes vegades, quan es tracta de plantejar aquests temes, que en contraposició al que s’explica, s’argumenta: però llavors quina és la sortida, quina és la solució que es proposa? Segons paraules del teòric marxista italià A. Gramsci (1891-1937): “… La crisi consisteix precisament en el fet que el vell mor i el nou no pot néixer: en aquest interregne es verifiquen els fenòmens morbosos més variats.” Com en tota situació de crisi la resposta no existeix per endavant i, particularment en aquest moment, cal obrir-se a la diversitat de punts de vista i possibilitats i, a més, per la característiques globals de la situació actual, no seran suficients les respostes individuals, sinó que es requerirà d’una convergència en la comprensió de les arrels de la crisi i d’una coordinació per a implementar respostes de manera conjunta. Però reiterem, és condició la coincidència en la interpretació del moment i en la definició de la crisi.

Seria de gran importància i ajuda que, almenys alguns d’aquells que tenen major abast en les seves decisions, caiguessin en compte d’aquesta situació i decidissin, mes allà de mantenir privilegis o espais de poder, convocar a especialistes i experts en els diferents camps, per a estudiar com produir un canvi de direcció que eviti un col·lapse civilizatori —abans d’arribar a un punt sense retorn que impedeixi una resposta evolutiva de sortida a un altre estadi de desenvolupament de l’ésser humà.

Cal considerar que aquests canvis no seran possible si no es compta amb la decisió dels pobles, que són, sens dubte, els subjectes de la història. Però, fruit del procés de desestructuració general en què estem, no s’està avui en situació, possiblement en cap lloc del planeta, d’assumir plenament aquest rol. Deguéssim tots aplicar-nos a constituir un teixit social –organitzat, descentralitzat, autònom i coordinat– perquè exerceixi la seva sobirania i sigui el protagonista del futur que construïm. Aquesta direcció política és fonamental per a elaborar una resposta amb projecció estratègica i no solament conjuntural.

Reconeixem que res d’això ens és aliè en el personal a cadascun de nosaltres, ja que som part del moment històric i, d’igual manera que en el social, opera en nosaltres el mateix sistema de creences i valoracions. Això bé s’explica en el Diccionari del Nou Humanisme (Silo, 2004) quan es defineix “Paisatge de formació” i es diu: “… el p. de f. actua com un ‘rerefons’ d’interpretació i d’acció, com una sensibilitat i com un conjunt de creences i valoracions amb els quals viu un individu o una generació.” (2004, p.200)

Entenent això, és comprensible la dificultat de poder atendre la realitat, per dir-ho d’alguna manera, de “una manera nova”, però hagués de fer-se l’esforç d’enlairar-se dels fets, prendre distància i observar-los mes allà de la mera conjuntura. Cal estudiar la profunditat de la crisi, la diversitat de camps en què aquesta es manifesta i els elements comuns que són presents en tots ells.

És totalment absurd, finalment, tractar de mantenir el que evidentment ha fracassat i impedir la manifestació del nou. Perquè entorpir la possibilitat que l’ésser humà avanci en la seva evolució —cap a una major complementació social; desenvolupament de la seva consciència; registre de l’altre i la pertinença a l’àmbit major de l’espècie humana— més enllà de les limitacions que imposa l’actual concepció que el “naturalitza”, negant o obviant la seva dimensió “no natural” i intencional?

Per part nostra, veiem amb optimisme, en el cas de Xile, el manteniment dels diàlegs de base que es van iniciar amb la revolta social del 18 d’octubre del 2019 i que continuen desenvolupant-se malgrat la repressió —coordinació que avança i va teixint els fils d’una base social actuant i deliberant. Igualment, posem fe, en les novelles generacions en tot el planeta —aquelles que van néixer a fins del segle passat i principis de l’actual— que il·luminen la possibilitat d’un canvi de direcció que permeti un salt qualitatiu: de l’individual al col·lectiu; de la competència a la col·laboració; de la diferenciació a la complementació; en definitiva, al reconeixement que el futur personal està condicionat pel futur conjunt i que només hi haurà progrés “si és de tots i per a tots…”

José Ortega y Gasset, En torno a Galileo, Tomo V. – O. Completas, Revista de Occidente, Madrid, España, 1947

Silo, Habla Silo, Virtual Ediciones, Santiago de Chile, 1996

Silo, Diccionario del Nuevo Humanismo, León Alado Ediciones, Madrid, España, 2014

Categories: Humanisme i Espiritualitat, Internacional, Opinions
Tags: , ,

Newsletter

Enter your e-mail address to subscribe to our daily news service.

Search

video 10 anys Pressenza

Documental: RBUI, nuestro derecho a vivir

App Pressenza

App Pressenza

Llibertat presos polítics!

International Campaign to Abolish Nuclear Weapons

International Campaign to Abolish Nuclear Weapons

Arxius

xpornplease pornjk porncuze porn800 porn600 tube300 tube100 watchfreepornsex

Except where otherwise note, content on this site is licensed under a Creative Commons Attribution 4.0 International license.