No fa pas tant temps  la població omplia els balcons, a les vuit de la tarda, per aplaudir els sanitaris i sanitàries del nostre país, i, en general, totes aquelles persones que en l’anormalitat de la Covid-19 desenvolupaven la seva feina de manera normal. Però aquests aplaudiments només són un record i hem passat de centrar-nos en la solidaritat i la fraternitat a donar voltes sobre com celebrarem el Nadal, en si marxarem a la segona residència o  si finalment podrem esquiar. De bon segur, si fos un treballador o empresari de la restauració, del sector de l’oci o del turisme seria la meva preocupació immediata. Però el problema és que és el conjunt de la societat qui es troba en aquesta situació.

La Covid és una molèstia, si no estàs ingressat en una UCI, i mirem més les estadístiques de previsió de creixement de l’economia que no pas els índexs diaris de la pandèmia. I la pregunta que ens hauríem de fer és com en les circumstàncies d’una pandèmia global hem perdut el relat? Tots, moviments socials, sindicats, partits d’esquerra haurem fet quelcom malament.

La pandèmia de la Covid, per se, reforça un principi general i fonamental:  el dret a la salut de totes les persones i l’accés al sistema sanitari. No és només el reconeixement d’un dret fonamental de caràcter individual sinó també de caràcter col·lectiu per poder garantir la salut pública, tothom ha de poder accedir al sistema sanitari públic. Per seguretat de totes no podem excloure ningú. Seria immoral i indecent, però, a més, posaria en joc les nostres vides. Cap polític hauria de poder  plantejar una exclusió sanitària d’ara endavant. Per això són molt importants iniciatives legislatives europees com Right2Cure: No profit on pandèmic http://www.mareablanca.cat/right2cure-una-imprescindible-iniciativa-europea/

Si aquesta idea encara no ha quedat arrelada ara molt menys la forma de garantir-la: l’existència d’un servei nacional de salut públic com a instrument imprescindible, no sols per lluitar contra la pandèmia, sinó per afrontar els nous reptes que planteja l’emergència climàtica. Podem discutir com assolim aquest servei públic: expropiem, nacionalitzem, constituïm persones jurídiques de caràcter públic, d’àmbit local o regional… desprivatitzem…? O ho  fem prenent el Palau d’Hivern, o esperem l’arribada del Messies…, però, sia com sia, aquesta eina l’hem de tenir i ja.

La sanitat privada només cerca el seu benefici; així ho hem vist des del mes de març, fent-se pagar a preu d’or la seva col·laboració. Sense cap mena d’escrúpol en abandonar comunitats senceres.

Però per a què un servei nacional de salut, les condicions  laborals dels treballadors i treballadores han de ser dignes i hem d’expulsar-ne la precarietat. I aquí la feina dels sindicats és essencial. La fragmentació de la lluita sindical només permet obtenir victòries pírriques i particulars, molt sovint contradictòries. Per superar-ho cal la unitat d’acció sindical. Són les forces sindicals les que han de decidir si lluiten per unes condicions laborals corporatives o decideixen si lluiten pel benestar de la classe treballadora. Ah, i que sigui de manera efectiva. Ens cal solidaritat obrera, fraternitat social i molta empatia per superar els murs que ens hem construït. És el moment de fer-ho. Demà serà massa tard pel nostre planeta.

Finalment només un control popular i democràtic i real permetrà que nos ens perdem pel camí. L’administració, per molts mecanismes propis que instauri, no podrà controlar efectivament i directament la seva gestió monstruosa. Aquí és on intervé la ciutadania. Nosaltres podem ser-hi a sobre. Un servei Nacional de Salut Públic exigeix la participació no només dels treballadors i treballadores sinó del conjunt de la societat, de la ciutadania empoderada… i de la que no ho està. Som titulars del servei com a comunitat.

Bonic discurs, però la realitat és que ens perdem en els discursos, que no superem les velles ferides, que deixem passar el temps  i que seguim discutint sobre el sexe dels àngels. Dissenyem teòricament el que volem, però ho fem en una bombolla, la de l’activisme. No ho transmetem a la societat, potser per què no ens deixen (el famós cordó sanitari), però, més aviat no serà perquè ens és més còmode pontificar des d’un altar i llençar anatemes que crear les complicitats necessàries per a una veritable lluita de totes? Acceptem que som el que som, no el que ens agradaria ser, compartim somnis, però fem-los reals, no els deixem escrits en un magnífic manifest o només serem profetes en el desert.

Tic-tac, tic-tac… el temps corre i no s’aturarà per nosaltres. Que triem?