Mentre la cancellera alemanya Àngela Merkel emociona el parlament alemany, i gairebé mig món, quan reconeix que 590 morts per Covid no són acceptables i que no vol uns nadals futurs sense els avis perquè ara no s’hagi fet un esforç, la dreta d’Espanya és capaç de baladrejar en un parlament que no tots els espanyols són iguals davant la llei.

Ni De Gaulle, anomenat per desfer-se de la IV República Francesa i amb plena poders per construir-ne la Cinquena de caràcter presidencialista, hauria gosat dir-ho.

És un fet aïllat o és que a Espanya la dreta és en realitat particular?

Fa un temps, quan Pedro Sánchez va fixar les mesures de confinament, en una conversa de Facebook un militant de Ciutadans es queixava. Li vaig respondre que mirés que passava a Alemanya o França, amb Macron i Merkel, que no són precisament “chavistes”, sinó representants de dues classes de dreta europea: Merkel de la més clàssica i Macron del neopopulisme de dretes. Em va replicar que ell no mirava que succeïa fora de les nostres fronteres. Traducció: m’importa un be negre, si no és per fotre a parir a Sánchez. És la dreta espanyola la que ha tractat de sabotejar el repartiment dels fons europeus a Espanya i la que ha titllat d’assassí a Sánchez per les morts de les residències, o de dictador marxista per les mesures contra la pandèmia.

Per què aquesta manca de responsabilitat política? Per què la dreta espanyola no té pas com a model la dreta europea més clàssica; i la cosa ve de lluny.

Quan Manuel Fraga encapçalava primer l’Alianza Popular i després el Partit Popular, era descarat que el seu model polític era Churchill, un personatge històric de primera magnitud i que sí que va ser el primer ministre adequat per a una Gran Bretanya sola i aïllada, en guerra contra el nazisme, bel·licista convençut i dels pocs que va advertir de les fatals conseqüències del Pacte de Munic de 1938. Però era anticomunista visceral i les seves opinions envers el moviment obrer, la qüestió irlandesa o el mateix Gandhi no eren políticament correctes… ni per a la seva època. Era ni més ni menys  la Margaret Thatcher dels anys vint.

Però el gran desastre, que encara estem patint, va venir amb l’era Aznar. No puc imaginar que haguessin dit si hagués estat a Bono a qui se li haguera estavellat el Yak42, per exemple. Aznar, el “messies”, era l’escollit  que venia a salvar Espanya i tota la resta, una colla de malfactors que només volien arruïnar -la. Clar que ara tots sabem que la veritable cova d’Ali Baba es trobava al carrer Gènova. Tard, però condemnat el Partit Popular.

El Partit Popular preferia mirar els amics americans o anglesos que no pas els alemanys. I la idea d’Europa que tenen allà dins té més a veure amb els terços de Flandes, amb la llegenda negra i amb Rocroi, que no pas amb Adenauer o De Gasperi, o amb la Unió Europea. La dreta espanyola du tatuada a la pell la frase d’Unamuno: “Que inventen ellos”. També Ciutadans, que no ha acabat d’entendre el seu rol parlamentari de forjador de coalicions, com durant molt temps ha fet el Partit Liberal Alemany donant suport a uns o altres en funció del resultat electoral. Impossible pensar una gran coalició com ha succeït en altres llocs. Quelcom que, per sort, ha obligat Pedro Sánchez a mirar només la seva esquerra, de ben segur que Sánchez hagués preferit governar en minoria  i cercar el suport puntual a una banda o altra del Congrés dels diputats. Qui en té la culpa?, el pretès  gran mascle alfa de la dreta espanyola, Albert Rivera.

Partit Popular i Ciutadans, no incloc a Vox perquè aquests no enganyen sobre que són, volen ser Erdogan a Turquia o Urban a Hongria.

La culpa la tenen els  refugiats que venen a malviure aquí, però no són racistes: són classistes, només volen migrants pobres per explotar-los i després puntada de peu i cap a fora.

Voldrien un govern autoritari fort, per sobre de tots els poders democràtics, i no els importaria rebentar les costures del model constitucional del 78, amb molts defectes, això sí, pels seus propis interessos particulars per damunt de l’interès general. No tenen escrúpols. Aquests són els seus referents i models. El populisme autoritari més manipulador i mentider com Trump o Boris Johnson.
No pas l’Angela Merkel que dissol grups neonazis o purga les forces especials de l’exèrcit alemany, per exemple.

No és un problema de ser o no ser nacionalista. Estic ben convençut que l’Angela Merkel té com a prioritat màxima la nació alemanya. La qüestió és si s’és o no s’és demòcrata. I la dreta a Espanya té por a ser demòcrata.