Màquines del temps VI: Singularitat

28.06.2020 - Catalunya - Javier Belda

Aquest article també està disponible a Castellà, Francès, Italià

Màquines del temps VI: Singularitat

Singularitat és bàsicament una paradoxa, una esquivada fallida de la lògica de procés en una determinada seqüència de dades o esdeveniments.

Un exemple comú en astrofísica són les equacions de la relativitat general de Schwarzschild, qui va arribar en els seus càlculs a la singularitat en la dimensió de l’espaitemps d’Einstein, i així va predir l’existència de forats negres. Allí, la matèria es comprimeix fins a ocupar una regió inimaginablement petita, amb una densitat en el seu interior que resulta infinita; tot allò que cau dins l’horitzó dels successos és engolit per un punt sense retorn. Ni tan sols la llum pot escapar a aquest fenomen, en aquest punt les lleis de la física no es compleixen, la fletxa del temps es deté o fins i tot podria ser en direcció inversa.

Una de les teories sobre el sorgiment de l’Univers proposa que el seu origen prové d’un forat negre, és a dir, d’una singularitat en l’espaitemps. D’aquesta manera s’estarien produint constant i infinitament nous Universos (article V).

Un altre sentit de la singularitat es refereix a l’evolució humana. En aplicar les matemàtiques s’arriba a un punt paradoxal en el qual la gràfica que en resulta trenca la progressió lògica d’una determinada funció.

La megahistòria va aprofundir sobre la qüestió des de diferents angles, i va establir determinats esdeveniments evolutius clau. La diversitat de punts de vista en estudis realitzats independentment va donar com a resultat un enriquiment i una reafirmació de la teoria. D’aquests estudis va sorgir l’argument d’un punt de bifurcació evolutiu o singularitat, així com la seva possible datació temporal.

Diversos estudiosos van observar diferents fites evolutives (annex). Entre ells Ray Kurzweil que situa el punt de singularitat en el 2045 o Richard L. Coren que ho fa en el 2140, etc. Més enllà de la datació i dels diversos punts de vista sobre els esdeveniments històrics, a manera de resum sobre la qüestió de la singularitat, ens centrarem en un d’aquests estudis: el treball d’Alexander Panov “Punto de bifurcación evolutivo?” .[1]

Transicions de fase d’Alexander Panov

No és difícil advertir que la durada de les èpoques històriques (intervals de temps entre les transicions de fase) es va escurçant progressivament. Aquest fenomen és la manifestació del conegut efecte d’“acceleració del temps històric”. Aquesta acceleració té diverses manifestacions i una manera de donar a aquest concepte una forma quantitativa és estudiar la seqüència de revolucions planetàries.

Resulta que l’interval entre revolucions no sols s’escurça, sinó que, al llarg de la seqüència, s’escurça en la mateixa proporció, i gesta així una progressió geomètrica. Això ens dona una seqüència de punts que compten amb la propietat d’aproximar-se a una constant de magnitud. La qual cosa significa que diferents trams de la seqüència poden ser obtinguts l’un dels altres (amb una certa aproximació) mitjançant una simple compressió o estirament. Com si això no fos sorprenent, la constant de magnitud abasta, no sols tota la història humana o, separadament, les transicions de fase de la biosfera, sinó tota l’evolució del sistema-planeta al llarg d’aproximadament 4.000 milions d’anys; incloent-hi l’evolució purament biològica i l’evolució social, com una mateixa cosa. Així, la història social resulta una continuació directa, en magnitud constant, de l’evolució biològica.

Sorgiment de la vida en la Terra. 4*109 anys.

Crisi de l’oxigen o revolució neoproterozoica. 1,5*109 anys.

Explosió Càmbrica. 590-510*106 anys.

Començament de l’era Mesozoica, revolució dels rèptils. 235*106 anys.

Començament de l’era Terciària o Cenozoica, revolució dels mamífers i els ocells. 66*106 anys.

Començament del Neogen. 25-20*106 anys.

Començament del període Quaternari (antropogen). 4,4*106 anys.

L’Olduvaià, revolució paleolítica. 2,0-1,6*106 anys.

Shell. 0,7-0,6*106 anys.

Achel. 0,4*106 anys.

Mustie (revolució cultural dels neandertals). 150-100 mil anys.

Revolució del paleolític superior (revolució cultural dels cromanyons). 40 mil anys.

Revolució neolítica. 12-9 mil anys.

Revolució de les ciutats, començament del món antic. 4-3000 aC.

Edat del ferro, època dels imperis, revolució de l’Era axial. 800-500 anys  aC.

Final del món antic, començament de l’edat mitjana. 400-630 dC.

Primera revolució industrial. 1450-1550.

Segona revolució industrial. 1830-1840.

Revolució informàtica. 1950.

Crisi i caiguda del bloc socialista, globalització informàtica. 1991.

Cal considerar que han passat gairebé 30 anys des de l’estudi de Panov  i que s’haurà de continuar acarant amb el moment present i els possibles escenaris futurs que avui es visualitzen, però en qualsevol cas la teoria sobre la singularitat no és conjuntural sinó que resulta cada vegada més consistent a partir de la seva amplitud.

Panov es refereix a la constant α=2,67±0,1 denominada règim d’acceleració de magnitud constant.

El règim d’acceleració de magnitud constant porta a una conclusió inesperada però completament inevitable: de la manera com s’ha desenvolupat en el transcurs de 4.000 milions d’anys, des de l’aparició de la vida en la Terra fins als nostres dies, l’evolució pot prolongar-se només un temps finit; és més, estem ja molt a prop del punt final d’aquesta constant de magnitud de la història planetària.

L’evolució del sistema-planeta compta amb una direcció completament definida, té caràcter “vectorial”. El més important, en tot cas, és que, fins al moment,  l’evolució s’ha produït en la direcció d’una progressiva complexificació de l’estructura i un allunyament de l’estat d’equilibri termodinàmic.

A l’existència d’un límit en la seqüència de transicions de fase de la civilització humana va parar esment I. Diaconov, i la va anomenar punt de bifurcació o singularitat.

La velocitat de l’evolució tendeix a infinit al llarg d’una asímptota vertical.

En la proximitat del punt de bifurcació, la durada de les fases de desenvolupament ha de tendir a zero i la quantitat de transicions en la unitat de temps, a infinit.

L’anàlisi numèrica (extrapolació de la seqüència de transicions de fase) mostra que el punt de bifurcació esmentat es troba l’any 2015, amb un marge d’error de 15-20 anys, és a dir, en el futur pròxim o fins i tot en el present.

Panov també fa referència al treball de Graeme Snooks per exposar que diversos analistes amb mètodes semblants van obtenir un valor de α (règim de magnitud constant) similar.

Snooks, en analitzar els canvis en la biosfera, va proposar, el 1996, un factor d’acceleració igual a 3, per a la durada de les “ones de vida” que ell va estudiar i la intensitat d’aquestes ones, expressada en els termes de biomassa que generaven. El factor 3 és molt pròxim a l’obtingut per nosaltres de 2,67±0,15.

De manera que, conclou Panov, possiblement, cadascun dels mètodes esmentats que condueixen al concepte de magnitud constant de l’evolució o a l’existència del punt de bifurcació, no siguin absolutament convincents. Però el fet que diferents autors arribin independentment a conclusions similars, arran de consideracions extremadament diverses, fa considerar la hipòtesi de magnitud constant de l’evolució i existència del punt de bifurcació com prou vàlida.

Aquest resultat és estable, top i una certa indefinició en la datació d’aquests esdeveniments. El límit d’aquesta seqüència es troba entre els anys 2000 a 2030.

Què implica la singularitat?

En el moment actual, la humanitat es troba en situació de precrisi (1991). Per molts paràmetres, la crisi en curs ens recorda les succeïdes anteriorment. Ocorre l’esgotament de recursos en el nivell actual de desenvolupament del sistema i la crisi ecològica; pràcticament, la destrucció del medi ambient. Però això ha succeït també anteriorment: n’hi ha prou en recordar la crisi de l’oxigen, que portà a la revolució neoproterozoica, o la crisi de recursos del paleolític superior, que va conduir a la revolució neolítica. Al seu torn, l’onada ingovernable de terrorisme, representa una manifestació de la crisi del balanç tecno-humanitari, la qual cosa recorda  la situació en la vigília de la revolució de les ciutats. No obstant això, és evident que, aquesta vegada, la crisi coincideix, aproximadament, amb el moment de culminació de l’atractor de magnitud constant de l’evolució planetària. Per això, la crisi evolutiva que s’aproxima, evidentment no és una crisi evolutiva habitual, com les moltes hagudes en la història del sistema-planeta. És la crisi total d’un camí evolutiu de 4.000 milions d’anys. Pot afirmar-se que és una crisi del caràcter crític mateix de l’evolució precedent, una crisi de crisis. És difícil fer pronòstics precisos del desenvolupament futur de la civilització, però hi ha un pronòstic que sembla completament inevitable: en un futur visible finalitzarà l’efecte d’acceleració de magnitud constant del temps històric, expressat en termes de la seqüència de transicions de fase, ja que ens trobem en les proximitats del punt en el qual aquesta velocitat hauria de ser formalment infinita.

L’atractor de l’evolució, compta amb un aspecte no casual fins a tal punt, que és raonable suposar que està vinculat als mecanismes fonamentals de l’evolució (això es confirma amb les idees de G. Snooks). D’aquí es desprèn que juntament amb la finalització de l’atractor de magnitud constant, tot el caràcter de l’evolució del sistema-planeta, incloses tal vegada les seves forces motores, ha de transformar-se profundament. La història ha de passar a través del punt de bifurcació i continuar per a un camí completament nou. La nostra anàlisi fenomenològica no ens dona possibilitat de predir com serà aquest camí. Aquesta anàlisi prediu, no tant que passarà, sinó que defineix algunes limitacions en les possibilitats de predicció, en el sentit que mostra què és allò que no pot ser: no pot ser que, d’ara endavant, continuï l’acceleració exponencial de l’evolució.

És destacable que, a causa dels processos de globalització de la crisi sistèmica que s’apropa, vinculada al pas a través de la singularitat, la civilització humana es veurà obligada a superar-la com a un tot. O bé la supera, com a sistema únic, o bé li espera una catàstrofe global. Això diferencia notablement el mecanisme de superació d’aquesta crisi de singularitat respecte de les crisis de civilitzacions anteriors. En aquelles, l’evolució sempre va tenir la possibilitat de sacrificar els subsistemes no prou flexibles de la civilització i, en aprofitar la diversitat excedent, transferir el lideratge als subsistemes més progressius. Es pot afirmar que, aconseguit el punt de bifurcació, el nivell de selecció es trasllada des del fet intraplanetari al fet galàctic i, a partir d’aquest moment, comença la competència de la Terra amb altres civilitzacions còsmiques. Aquí no estem parlant de trobades directes entre civilitzacions, però el futur (o tal vegada ja existeix?) medi cultural galàctic (si tal cosa en general és possible) estarà conformat per aquelles civilitzacions còsmiques que van aconseguir superar el punt de singularitat.


Post-singularitat

Si bé diversos analistes van arribar a la mateixa conclusió sobre la previsible aparició d’un punt de singularitat en l’evolució, al pensament científic no li resulta estimulant aventurar-se en hipòtesi sobre un escenari pràcticament inconcebible. En contrast, la nova transició de fase ha d’haver començat en el moment actual en la forma de diversitat excedent de l’etapa anterior.

La dificultat més gran rau en el matís de què es tracta d’una etapa cap a un salt no equiparable a les anteriors revolucions, el significat de les quals és la culminació de tot el procés evolutiu des de la formació del planeta.

El 2006 Alexander Panov va participar en un cicle de conferències que recull l’Anuari del Centre d’Estudis Humanistes de Moscou [2]. En la seva ponència el científic va abordar alguns plantejaments referents a la post-singularitat.

És clar que el pas a través de la singularitat de la història significa la superació d’una sèrie de crisis profundes, sobretot d’origen tecnogènic. Llavors, si aquestes crisis són veritablement superades, de la llei de balanç tecno-humanitari [3] es desprèn que les reaccions conservatives de la humanitat hauran de realitzar un salt colossal, relacionat amb la contenció cultural de la força destructiva de les tecnologies. Si això no succeeix, la humanitat simplement no estarà en condicions de superar l’època de singularitat i, d’una manera o un altre, trobarà la manera d’autodestruir-se. A aquest fort increment de les contencions culturals de l’acció destructiva de les tecnologies, en el curs de la superació de les crisis de l’època de singularitat l’anomenarem humanització post-singular.

No és difícil imaginar, almenys, algunes de les reaccions conservatives que poden ser vinculades a la categoria de l’humanisme post-singular:

1- Hauran de ser treballats mecanismes molt efectius de contenció de l’agressió directa; en cas contrari, la civilització s’autodestruirà com a resultat dels conflictes interns, relacionats amb el dèficit creixent de recursos no renovables i el creixement simultani de l’efectivitat de la força de l’armament.

2- La civilització haurà de superar en el seu si l’egoisme corporatiu o estatal i elaborar un pensament planetari, ja que els processos de crisis prop de la singularitat tenen una magnitud substancialment planetària i poden ser superats solament pels esforços conjunts de tots, mitjançant l’assoliment permanent de compromisos.

3- En relació amb l’esgotament dels recursos no renovables hauran de realitzar-se poderosos mecanismes culturals de contenció del consum material.

4- El creixement de la consciència ecològica haurà d’arribar a convertir-se en un instint social ecològic.

Ara voldria cridar l’atenció cap a una particularitat de l’humanisme post-singular. Curiosament, ja avui la humanització de la civilització terrestre, en el procés de manteniment del balanç tecno-humanitari, troba una manifestació directa en la relació de la humanitat amb el cosmos.

Un col·lega d’Alexander Panov era Akop Nazaretián, el qual participo també en el mateix Seminari en la URAP. Portem també aquí algunes de les seves conclusions.

Els càlculs més recents demostren que la fase de bifurcació cap a la del desenvolupament de la civilització humana encara no ha acabat, però arribarà a la fi en les pròximes dues o tres dècades. Així és que la pròxima generació haurà de determinar si la civilització del nostre planeta serà de les que continuïn l’evolució còsmica o serà d’aquelles que serviran de material de rebuig de la Història Universal.

La missió de supervivència de la civilització humana consisteix a aconseguir adaptar psicològicament la humanitat als nous potencials tecnològics. La qüestió principal de la nostra època és si a la humanitat li arribarà el temps per superar la necessitat infantil de “tutela sobrenatural” i madurar, abans que la seva extinció sigui inevitable; si els éssers humans aprendran a comportar-se segons el principi de la solidaritat no-conflictiva (¨nosaltres¨ sense ¨ells¨). Això depèn de molts factors, entre ells  l’eficàcia de l’ensenyament tolerant i multicultural, i el desenvolupament del pensar crític pal·liatiu. En aquest sentit els moviments socials internacionals exerceixen un paper molt gran, ja que, amb la seva acció, ajuden a superar les fronteres geogràfiques i psicològiques entre els éssers humans. Un exemple notable de tal moviment és la Internacional Humanista.

 

Diversitat excedent

En el moment de la transició de fase, el factor decisiu, en molts casos, resulta ser l’anomenada diversitat interna excedent del sistema. S’entén per diversitat interna excedent a aquelles formes d’organització que no juguen un rol estructurador significatiu en el sistema-planeta i no donen avantatges evolutius notables en l’etapa de desenvolupament en curs. No obstant això, al moment d’iniciar-se la crisi evolutiva són, precisament, algunes d’aquestes formes de diversitat interna excedent les que donen la resposta adequada a la crisi i es converteixen en el nou factor estructurador per a l’etapa de desenvolupament següent. En essència, això no és altra cosa que una de les formes de realització del mecanisme de selecció [4].

Des de l’escala d’allò que és humà, el fet substancial és llavors allò que no ocupa un lloc central en l’actualitat sociopolítica, sinó que és aparentment irrellevant i en gran manera passa desapercebut. Per tant, és difícil d’apreciar amb significat ple; podem veure alguns aspectes: tal vegada la revolució quàntica, la vida artificial, o els esbossos per establir una nació universal, però som lluny d’una comprensió global sobre el significat del canvi que ja ha començat a gestar-se.

Visualitzar la diversitat excedent del moment actual equival a captar la nova transició de fase que portarà implícit el punt de bifurcació.

A l’hora de pensar la magnitud del canvi ja ha estat recalcada la idea –per  Panov, Snooks, Akop i d’altres– que aquest canvi suposa un salt d’escala de tota l’evolució planetària (una variació de la constant α), la qual cosa és precisament el que es defineix com a singularitat.

En aquest mateix sentit apunta l’estructuració de la mecànica històrica que va proposar Mario Rodríguez Cobos (Silo): generació, moment, època, edat, civilització, període. En les fases del període Silo estableix tres estadis: matèria i vida indiferenciada, història humana i supraconsciència. El pensador va enunciar també diverses lleis i principis que actuaven en el procés evolutiu, que encaixaven amb les conclusions de la megahistòria, i aportaven, a més, un enfocament i un mètode d’estudi del tema.

En especular futuribles, pel que fa als enunciats de Nazaretián respecte a resoldre el nou desequilibri tecno-humanitari, es podria interpretar com a bones notícies els propòsits de desenvolupament d’immensos projectes tecnològics, pels quals es necessita tota la implicació internacional que sigui possible, encara que estiguem simultàniament immersos en la primitiva confrontació. Idea que es veu exemplificada en tots dos sentits en la cita de l’article de ‘El País’, “Aquí comença la revolució quàntica”.

La Xina ja ha anunciat que vol ser el líder quàntic el 2035 i està treballant en una xarxa de comunicació impenetrable de la qual ja ha fet les primeres proves. Els moviments xinesos han posat molt nerviosos alguns senadors estatunidencs, que han empès al Govern de Donald Trump a realitzar les seves pròpies inversions. “De la mateixa manera què les armes atòmiques van simbolitzar el poder en la Guerra Freda, les capacitats quàntiques definiran possiblement l’hegemonia en la nostra economia cada vegada més digital, global i interconnectada”, ha escrit el senador republicà Will Hurd en la revista Wired. [5]

Quin paper juguen els individus?

Més enllà del que facin les grans potències mundials no està de més assenyalar el paper que tenim els éssers humans individualment (considerant l’argument de la diversitat excedent).

Els interessats en aquesta qüestió són ments inquietes, no importa quin sigui el seu camp d’actuació, ni el seu pedigrí acadèmic; es tracta de guanyar en nivell de consciència, de poder comprendre com hem arribat a aquest instant evolutiu present i tractar també de captar així el sentit que ens ha portat fins aquí a través de l’atenció en l’observació.

Per a això, són d’utilitat variades tècniques d’autoconeixement i meditació, sempre que ens aclareixin, lluny de la superxeria màgica i el mercadeig, la qual cosa resulta sovint un desviament i una pèrdua de temps.

Portem aquí l’escrit d’Ortega y Gasset del 1925: …incapaç l’esperit de mantenir-se en peus per si mateix, cerca una taula on salvar-se del naufragi i escruta al voltant, amb humil mirada de ca, algú que l’empari. L’ànima supersticiosa és, en efecte, el ca que busca un amo. Ja ningú recorda, si més no, els gestos nobles de l’orgull, i l’imperatiu de llibertat, que va ressonar durant centúries, no trobaria la menor comprensió. Al contrari, l’home sent un increïble afany de servitud. Vol servir, abans de res: a un altre home, a un emperador, a un bruixot, a un ídol. Qualsevol cosa, abans que sentir el terror d’afrontar solitari, amb el propi pit, els embats de l’existència [6].

Aspirem llavors a una inspiració profunda, a una comprensió lúcida. Inspiracions que van aparèixer en pensadors obsessius al llarg de la història, a vegades sobtades, a vegades somiades… Quan ocorren aquestes comprensions és com si el seu sentit vingués del futur en un moment en el qual el pensador està suspès, en situació d’equilibri i, de sobte, sorgeix el fenomen d’una comprensió sobtada; anècdotes històriques donen compte d’això.

Una altra gran força que pot ser mobilitzada és la fe en el futur. El tema de la fe és essencial en el pensament científic. Això va quedar clar durant el segle XX, quan la ciència va començar a resultar molt poc intuïtiva. Sense fe en les teories més increïbles, no hauria estat possible desenvolupar les grans màquines de recerca i experimentació que avui es despleguen al llarg del planeta i fora d’aquest (article I).

Amb un plantejament algebraic simple podem remenar la hipòtesi: a = z o a ≠ z. Una de les dues és correcta. La fe conscient no és molt diferent, en tant que cal apostar per una formulació i realitzar-la. Ens donarà z o no z. Hi ha una intenció evolutiva en l’Univers? És l’ésser humà susceptible de ser il·luminat? Això necessita ser plantejat i experimentat.

Una cosa seria aconseguir un estil de vida més o menys correcte, solidari, compassiu, altruista, harmònic i feliç com un gran assoliment de la humanitat, i una altra, afrontar amb valentia la necessitat de ser il·luminats pel propòsit creatiu de l’Univers. Possiblement l’un no es podrà sense l’altre, així que seria més aviat un procés simultani.

En el famós mite de la caverna, Plató va descriure que només podríem veure les ombres de la realitat, però la humanitat haurà de tractar de sortir d’aquest món d’ombres i atrevir-se a abandonar la seva cova mental primitiva, va assenyalar el filòsof.

Sobre la fe diu Silo: En l’etapa de què parlem, la preocupació és posada en conèixer-se a si mateix, és conèixer la pròpia màquina com a condició prèvia per a, més tard, poder deixar de ser una màquina.

I per establir les bases de què implica això de la fe, diu…

Si he acostumat la meva ment a rebutjar l’anàlisi d’un fenomen aïllat, desconnectat d’aquells altres que l’expliquen.

Si he comprovat experimentalment la interconnexió de fenòmens i la necessitat de comprendre’ls d’acord amb la seva posició en una estructura general.

Si entenc que un sistema qualsevol es comprèn tenint en compte el medi en què es desenvolupa, el sistema major que l’alimenta i un menor que rep d’aquest.

Si he comprovat cicles d’una planta que neix, creix i decau, i he relacionat aquests cicles amb els meus propis cicles, i he relacionat velocitats i utilitats.

Llavors diré que començo a usar la meva manera de pensar relacionant. I llavors em preguntaré per què estic en el Camí. Per què jo estic en aquesta data i en aquest cicle. Llavors relacionaré grups i esdeveniments, amb l’etapa històrica en què viu, llavors els fenòmens que ocorreran no se’m presentaran aïllats com a l’home comú, sinó relacionats. Aquesta relació serà el fil de la troca. La troca descobrirà el Sentit. [7]

Annex

—-

[1] Alexander Panov. ¿Punto de bifurcación evolutivo? 1991. Institut d’Astronomia – Univ. Lomonosov – Moscou

[2] Organitzat pel Seminari del Centre Interuniversitari d’educació humanitària en filosofia comparada de la Facultat de Ciències Socials de la Universitat Russa de l’Amistat dels Pobles –URAP, el Centre d’Estudis Humanistes de Moscou i la Fundació Pangea, d’Espanya. Violencia i tolerancia: historia, actualidad i perspectivas. Anuario CEH Moscou 2006.

[3] El concepte de balanç tecno-humanitari pertany a Akop Nazaretián, assenyala Panov, desenvolupat en el seu llibre Futuro No Lineal.

[4] Alexander Panov. ¿Punto de bifurcación evolutivo? 1991. Institut d’Astronomia –Univ. Lomonosov– Moscou

[5] El País 21-06-2020. Aquí empieza la revolución cuántica.

[6] José Ortega y Gasset. Epíleg sobre l’ànima desil·lusionada.

[7] Silo. Xerrada sobre la fe. 1968

Màquines del temps I

Màquines del temps II: Sota els astres

Màquines del temps III: La incertesa

Màquines del temps IV: Desajustaments en el transcórrer

Màquines del temps V: La cosmovisió definitiva

Categories: Ciència i tecnologia, Humanisme i Espiritualitat, Opinions
Tags: , , , , , ,

Newsletter

Enter your e-mail address to subscribe to our daily news service.

Search

video 10 anys Pressenza

Documental: RBUI, nuestro derecho a vivir

App Pressenza

App Pressenza

Llibertat presos polítics!

International Campaign to Abolish Nuclear Weapons

International Campaign to Abolish Nuclear Weapons

Arxius

Except where otherwise note, content on this site is licensed under a Creative Commons Attribution 4.0 International license.