RELAT
Quan em vaig aproximar a aquell gos, vaig notar una certa tristesa en la seva mirada, el vaig cridar diverses vegades pel seu nom, i li vaig oferir un bol ple de menjar. No va acudir, m’observava amb una certa desconfiança. Ell pasturava les cabres. Sempre era al sud del ramat, ensumant els camins que havia de recórrer cada dia.
Els murs enormes de pedra, on vivia el seu amo. Aquell ancià de barba blanca, mirada misteriosa i un somriure que es dibuixa de manera permanent en els seus llavis. Sempre et portava al passat més remot, quan començava a parlar de com les dunes, amb el pas del temps, han anat avançant sobre l’escassa vegetació, fins a envoltar aquella serralada que serveix d’abric al pou profund, que continua sent l’únic punt on acudeixen homes i animals a la cerca d’aigua.
El vell sempre col·locava el seu coixí sobre el petit monticle de sorra, i observava de forma detinguda com les cabres, acompanyades del seu gos d’atura, anaven entrant en aquella construcció de pedra. S’aixecava, i començava a inspeccionar-les. El gos pastor movia la seva cua, les vigilava una per una. Mentre el sol s’anava amagant darrere d’aquella boira que naixia de la calor i el vent suau que traslladava la sorra que cobria el dic de pedres negres. Aquell dic que amagava en el seu interior, gravats i símbols de la prehistòria.
El gos, les cabres i aquell home d’enormes petjades. Es barrejaven en el seu llarg trajecte de cada matí, amb les tombes gegants que la sorra va engolir. Ells pertanyien al món de les fogueres, dels estels i de les llargues i interminables distàncies que oferia aquell paisatge esculpit pel vent.
Quan mirava el seu rostre advertia en la seva llarga barba el pas dels anys. Podia veure els seus ulls, els seus llavis, i les arrugues que dominaven la seva cara. El foc feble, m’ajudava a veure els gestos de les seves mans quan parlava de l’interminable paisatge de dunes.
El vell de les sorres et permetia fer-li diverses preguntes seguides, i t’escoltava atentament. Després començava a parlar de l’any en què es va perdre, i gràcies als núvols de tardor, aquests que marquen una línia de gotes que poden dividir una muntanya en dues meitats, va poder mullar els seus llavis.
En la seva fortalesa de pedres vermelloses, l’impacte del feroç vent adquireix sentit. Trenca el silenci de la nit. Les parets són el ressò que repeteix cada so, sorgit de l’interior de les dunes que s’han anat acumulant amb el pas del temps sobre les parets d’aquella serralada.
En aquell paisatge estèril i nu es percebia la solitud, la llunyania i la duresa. Les cabres caminaven sobre les pedres buscant l’escassa pastura, mentre el gos anava ensumant petits forats a l’interior de la terra. L’ancià inspeccionava el pou, perquè sabia que el seu esperit era atrapat a l’interior d’aquelles parets de les quals sorgia l’aigua.
A la llunyania es veia la casa de pedra que marcava la frontera entre dos mons. Un món ple de silenci, en el qual els éssers vius han après a ser lliures dins d’una naturalesa hostil i primitiva. I un altre món que jeu enterrat sota la sorra.
L’ancià mira una vegada i una altra les seves petjades. Cerca el camí de la nit. Una llum tènue és el seu únic punt de referència. Mentrestant un estel va marcant-li la seva ruta, cap a la casa de pedra.
Casa Pedra és un barri històric d’Al-Aaiun, del Sàhara Occidental o Sàhara ocupat; un barri insubmís, rebel al règim d’ocupació marroquina. Aquest barri -denominat pel Marroc actualment Maatala- va ser batejat com a Barri Soweto en memòria del barri d’igual nom de Johannesburg, en l’època de l’Apartheid a Sudàfrica. És un barri independent, controlat per les famílies sahrauís que hi habiten, on no entren ni la policia ni els colons marroquins.
Ali Salem fa aquest relat a partir de la seva història i la seva resistència pacífica actual.
